*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Fa poques setmanes, al voltant d’una conversa sobre la nova novel·la de la Marina Espasa (El dia del cérvol), algú va comentar que li semblava que a les novel•les dels nous escriptors “no passava res”. El comentari em va portar al cap dues altres novel·les, una de l’any passat (El gran Joan, d’Antoni Ferrando) i una altra de fa dos anys (L’altra, de Marta Rojals), sobre les quals jo mateix recordo haver proferit el mateix titular: aparentment en aquestes novel·les no passa res. Encara més, Víctor Garcia Tur (que ha publicat també aquest any Els ocells) ens “confessava” a un club de lectura que quan es comparava amb autors d’altres nacionalitats que havien tingut vivències extremes, es preguntava què podia explicar ell que havia tingut una vida tan normal. Com que els titulars són injustos sempre que es parla de cultura i en especial de literatura, cal desenvolupar els contexts i puntualitzar les afirmacions: la Marina Espasa va néixer el 1973, la Marta Rojals el 1975, l’Antoni Ferrando el 1967, el Víctor García Tur al 1981. Tots volten els quaranta. Us convido a comprovar a quina edat van començar a escriure amb consistència els grans referents de les generacions anteriors: la novel·la requereix una mirada crítica, una mica del desencant de l’adult. Els dels setanta ens hem fet adults, i els nostres escriptors també.

Barcelona sempre ha tingut grans cronistes, especialment al segle vint, que han glosat els grans canvis que es donaven a la ciutat i al país. Però quins canvis hem viscut nosaltres? Érem petits quan tot allò de la transició, de la guerra n’hem sabut pels avis, de la postguerra pels pares, ser voluntaris als jocs del 92 potser va ser el nostre petit moment de glòria dintre de la història contemporània. Hem crescut amb la guerra freda ja quasi guanyada pels “nostres”, pujats a la onada dels fulgurants noranta, mentre tot el nostre món s’endeutava i anàvem adquirint més i més drets, menys responsabilitats, quasi madurs per entendre l’11-S, suficientment alliçonats o enganyats per l’individualisme i el nacionalisme per entomar la crisi econòmica sense queixar-nos gaire. De què, llavors, podem escriure?

Mireu com comencen les tres novel·les esmentades al principi: a la Minerva, personatge omnipresent d’El dia del cérvol, se li espatlla la moto quan puja a un concert al barri de Gràcia. L’Anna que la Marta Rojals ens fa tan amable i odiable a la vegada, està posant benzina un dilluns, que és quan és més barata. En Pere, seduït pel gran Joan a despit seu i de tots nosaltres, té al davant un diumenge amb visita a casa dels sogres i exàmens per corregir… Tot una mica com el que em passa a mi i als meus germans i als meus cosins i als meus amics. Tot molt local. És tan fàcil rebaixar el valor d’allò conegut…

A més, una reflexió general de com publiquen tots aquests nous novel·listes: potser sona com una crítica descarnada dir que avui dia no és tan difícil que et publiquin una novel·la. Sense tenir en compte la bogeria de l’autopublicació (que sembla que és una tendència que s’estanca), no es pot obviar que l’auge de moltes petites editorials i l’obsessió per inflar el mercat amb novetats, ha obert moltes portes que històricament estaven tancades.

Davant d’aquest panorama potser caldria curar-se en salut i seguir el consell que em va donar un savi: no llegir cap autor viu, que el pas del temps et faci de crític. Però tanmateix, la meva opinió personal és que la nova generació de novel·listes estan tocant el rovell de l’ou, i precisament gràcies a les conjuntures aparentment tan desfavorables. L’excitant veritat és que assistim en viu i en directe als estàndards de la nostra pròpia generació, que és única i que neix perquè la literatura s’imposa a la realitat.

***

La gran literatura mai no ha necessitat de grans esdeveniments. És cert que a la època en què la novel·la va esdevenir un gènere consolidat, molts autors van utilitzar els moments històrics que estaven vivint per a crear les seves grans obres. Però, si ens parem a pensar, durant els segles passats, molts cops aquests grans autors s’han dedicat sense cap complexe a escriure històries en les que “no passa res”. Què passa a Anna Karenina o a Orgull i prejudici? I a Una educació sentimental? I a Vida privada o a Últimas tardes con Teresa? No són precisament obres menors. Hi ha com a molt algun mort, alguna infidelitat, una peripècia socio-econòmica, simplement el pas del temps.

I els localismes? Ben poc ens ha importat que l’acció de les grans novel·les d’altres temps es desenvolupés a llunyans salons del San Petersburg tzarista, on les relacions semblen de cartró, del París dels anys vint tan difús que sembla no tenir temps, o del countryside anglès, amb aquelles normes socials que mai acabarem d’entendre; o en una ciutat dels Estats Units, aquestes que els autors nord-americans mai es dignen ni a descriure, perquè des de l’Imperi sembla que s’hagi de tenir clar on et trobes si estàs a la cruïlla de la 96 amb la cinquena. No hem necessitat que ens expliquin com era una ciutat de Prússia al segle XIX o de Pèrsia al segle XI. Així doncs, ara som aquí, a Barcelona i les seves rodalies, a principis del segle XXI. Els nostres personatges han anat a la universitat, no viuen en la misèria però estan perdent certa seguretat en el futur, tenen un concepte bastant tancat de la parella i del sexe, han procreat o volen fer-ho ben entrats a la trentena, tenen mòbils amb internet i viuen de lloguer però volen ser propietaris. És fascinant l’existència d’un marc propi que no s’explica obertament, que es dóna per sabut, i que es parli de detalls de la ciutat sense posar en guàrdia al lector, que es doni per fet que la universitat va ser una mena de farsa que tots vam jugar amb gust, que odiem als nostres pares per atrapar-nos entre l’amor i la responsabilitat, que a la nostra societat hi hagi tant hedonisme i tanta culpabilitat a la vegada, que tenir diners és tan important, que viatjar, inclús a altres continents, és cosa que es dóna per suposada… I tants altres elements que aquest autors donen per fet al generar la trama i que no importa que es justifiquin ni ara ni a les generacions que vindran, que potser ens llegiran, ni a les anteriors, que potser ja ens estan llegint.

Finalment, s’ha democratitzat la publicació, però és només una qüestió d’actitud veure això com un problema o com una oportunitat. És cert que publicar molt implica que es publica qualsevol cosa, i a més que el sector s’ha instal·lat en la precarietat. Els autors que poden viure d’escriure es poden contar amb els dits. No negaré que és una llàstima, però no em negaran que això ha forçat a afinar les vocacions, a conformar una generació de creadors supervivents, autèntics partisans de la literatura, guerrillers intrèpids que continuen escrivint amagats als boscos, una mica herois. És feina d’altres sectors (crítics, llibreters) separar el gra de la palla. I a més, no subestimem el plaer intrínsec de trobar aquest gra entre tanta palla.

Per acabar, dues proves més de que la nova fornada d’escriptors ha madurat: la primera és que als voltants dels quaranta ja es comença a mirar enrere. Que passin els anys implica la multiplicació dels records que els escriptors transformen en escenaris mítics. Aquest any tenim dos exemples de gran calibre amb el guanyador del premi Sant Jordi (La vida sense la Sara Amat, Pep Puig, 1967) que ens narra la tensió de l’adéu a la infantesa; i Rayos (Miqui Otero, 1980) que ens descriu l’adéu a una molt llarga adolescència. També els temps que ara vivim seran records, també els nostres autors els hauran de donar forma a l’espai de la nostra literatura. La segona, tan opinable que no li cal argument, és que aquesta generació escriu molt bé, tant o millor del que s’ha escrit sempre: «Quan tothom va haver marxat, un cambrer de camisa blanca i pantalons negres va recollir les taules i va apilar les cadires metàl·liques. Més tard, van arribar els treballadors de les brigades de neteja i van passar unes mànegues d’aigua a pressió que es van endur qualsevol prova de vida diürna. Quan tots els sorolls es van haver apagat, va passar una gavina en vol rasant i el xerric que va fer va ser la cremallera que va tancar la nit» (El dia del cérvol).

Potser després de tot, d’aquest viure en la postmodernitat sense que no ens passi res, en una ciutat que es va tornant bipolar, en la que ens sentim tan falsament protegits, tan precaris sense voler-ho veure, tan porucs, tan egoistes, malcriats en general, somiadors però covards, després de tot finalment hi ha una cosa a la que ens podem aferrar: la literatura.

*

Pedro Vizán és soci de la llibreria Barra/Llibre i president de l’associació literària La Mordida

*  *  *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER