«Sempre hem estat un gran viver de talent»

per David Castillo

El regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona Xavier Marcé (L’Hospitalet de Llobregat, 1957) s’expressa com es mou per la vida, amb convicció i agilitat. Amb un llarg currículum al darrere, admet la seva joventut llibertària tot i definir-se com a «militant del PSC no orgànic». Economista i més activista que polític, Marcé ha estat director de cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet, Director de Recursos i d’Acció Cultural de l’ICUB, Director General de l’Institut Català d’Indústries Culturals. També s’ha mogut en l’empresa privada al grup Focus. Ha complementat les feines de gestió amb l’articulisme i la docència. Respon les preguntes ràpid, fuma i va tossint a la terrassa d’un restaurant de Ciutat Vella.

Parla per a un neòfit, quin és el model cultural de Barcelona, la nova lògica pública i privada? Per dir-ho d’una altre manera, com li explicaries a un marcià que acaba d’aterrar a Barcelona quin és el model cultural i com es compensa la iniciativa pública amb la privada en el sector cultural?

Diríem que podríem veure diferents ramificacions. Crec que plantejar una separació entre la iniciativa pública i la privada pot induir a un diàleg fals: existeixen un serveis públics i una realitat cultural. Percebem que gran part de la cultura és pública en la mesura que els sectors públics han ocupat espais que podien ser perfectament ser privats. Per exemple festivals musicals, activitats de difusió, etcètera, etcètera. Aquesta relació necessita algunes coses que en aquests moments són essencials i que s’havien trencat, com la confiança. La relació no pot ser exclusivament contractual, ha de ser de confiança mútua perquè hi han sectors i activitats culturals que no es podríem fer sense la política, ni tampoc sense tenir la capacitat de generar economies. Al final hi ha uns professionals que el que necessiten és poder sobreviure fent el que fan i per tant poder dedicar-hi temps. Això vol dir que els professionals puguin tenir uns salaris per la seva activitat, una vida econòmica que els permeti desenvolupar la seva obra en el moment en què es crea i quan no es crea. Hi ha un cinema de qualitat i un altre que no. Per aconseguir aquest cinema de qualitat hem de fer moltes pel·lícules i que el que els professionals estiguin en el país, i puguin treballar. Quan es donen les oportunitats surt una bona pel·lícula, però no totes poden ser bones. No podem treballar de manera soviètica perquè seríem dins un tub i no en una piràmide. El que pretenem és obrir els sectors a les oportunitats, és a dir,  que la gent que surt de les escoles, de la formació o dels centres cívics puguin fer activitats. Tots sabem que per arribar a ser un professional, molts hauran de trobar feines d’una altra naturalesa. És així que aquesta relació pública i privada s’ha de fer sota la confiança. Crec que des del primer moment hem aconseguit generar confiança en tot el que és privat, regenerar aquesta treball tàcit. Això no vol dir sortir de l’àmbit  normatiu clar sinó que cadascú sàpiga quines són les seves obligacions. Hem de pactar unes normes i que es pugui gestar una relació de confiança primordial. Això no vol dir que el privat pugui fer el que vulgui sinó que pactem i acordem una manera d’actuar.

Com arriba aquesta pràctica a la ciutadania?

Hem d’observar que un nivell essencial tindrà un conjunt d’equipaments exemplificadors. Permetran que la gent tingui unes pràctiques culturals, un accés a la cultura des de la seva vida quotidiana. El coneixement de les biblioteques, per exemple, o dels museus. Això és certament complex perquè el sector públic és sovint massa corporatiu i defensa interessos professionals i sindicals particulars. No és fàcil, però diria que en la clau de volta, atesa les teves preguntes, és senzill. En general hem de traçar una confiança i acords perquè aquesta frontera entre el que és públic,  l’obligació del que és públic dins els serveis culturals, i l’obligació del conjunt pugui ser controlada per plantejar i assolir la normalitat.

Provens també del sector privat. Quina serà la implicació del sector privat en aquest model?

Sí, conec bé el sector privat perquè he estat força temps a Focus, que és una de les grans empreses capdavanteres, però em vaig formar a l’administració pública i he estat en diferents models i administracions… La Thyssen o Focus són privats, però cada cop més actors intervenen al sector cultural, cosa que abans no passava. Per tant hem d’afrontar des de l’administració municipal aquest moviment, que serà fonamental.

El Principal, Comèdia i Focus són privats. Cada cop hi ha més actors que intervenen al sector cultural. Com ho ha d’afrontar des de l’administració municipal?

Barcelona prové d’una tradició des de començaments del segle XX. Diríem que la nostra societat tenia una estructura classista. També dins l’activitat cultural, des dels ateneus populars al Liceu dels rics. El què sí observaria és que tenim una tradició que ha generat una idea de societat civil a la ciutat que, encara, d’alguna forma, perdura. El cert és que la societat civil ni és ni representa actualment el que hauria de representar. Això donaria peu, però, a un altre debat sobre la configuració d’un model en transformació. Comença i es configura a través d’accidents històrics, però el que resulta evident és que en aquests moments hi ha un interès de entorns empresarials per dedicar una part dels seus recursos a valors d’autoritat cultural. Per aquest motiu apareixen elements i propostes. Propostes de nous teatres, de crear nous museus com el Thyssen al passeig de Gràcia o altres operacions com Moco.

Algunes tenen un evident interès comercial.

Sí, algunes d’elles tenen un interès exclusivament comercial i per tant s’han d’entendre així i gestionar en termes normatius. Si apareix un local comercial que admet un museu, doncs ho hem d’acceptar i estudiar. Si algú vol fer d’un local que és privat una instal·lació cultural, no ho pots impedir. El que és important és crear una base de complicitats. No es tracta de prohibir res sinó de crear un teixit a partir d’un marc de complicitat política entre el privat i el públic. Si cal actuar potser caldrà cenyir les empreses a la normativa, però sempre escoltant bé les propostes. Si volem activitats conjuntes, cal fer l’esforç i no tancar-se. Hi ha unes condicions i hem de treballar conjuntament. Diria que en aquests moments el que existeix és una claríssima percepció de que la dedicació d’una part dels beneficis que pot generar la cultura sembla interessar una part dels  empresaris de la ciutat. Crec que això és genèricament bo.

És un tema de conversa quan us venen a veure?

Quan parlo, però, amb empresaris els hi explico que si volen convertir la inversió cultural en un fet estrictament rentable s’estan equivocant. La cultura no és rentable econòmicament a curt termini. Per tant convé que una empresari que vulgui dedicar recursos a la cultura, que està molt bé, entengui que una part del retorns han de ser intangibles. El que no han de pretendre és que els retorns tinguin una recuperació immediata, que existeix el prestigi que uneix la cultura a les marques. Han de ser retorns en funció del prestigi. Insisteixo en què no poden voler reconvertir-los ràpidament en  guanys econòmics. Això és un fet incompatible amb el fet cultural. La cultura ha de ser, afortunadament en aquest moment, accessible a tothom. Hi ha d’haver una idea pública clara i una idea d’assumir socialment. La cultura ha de ser un servei: no és pot entendre una activitat cultural exclusivament econòmica. La nostra obligació és fer comprendre aquest fenomen. En aquests moments estem en una fase on hi ha una claríssima voluntat privada d’invertir en cultura. El que ens interessa és que tothom entengui que els retorns no és poden mesurar de manera estrictament econòmica.

Si comptes la Fundació Miró, Mapfre, la Casa Batlló, el Moko i la Sagrada Família també constates que hi ha un model privat i urbanístic, tot i ser la pública majoritària. Quin és l’equilibri entre aquestes entitats i el Festival Grec, la Virreina, el Macba, el CCCB, la Filmoteca i el MNAC?

Això té una única resposta, una major fortalesa en comptes d’una frontera. Les entitats públiques, la Generalitat i els ajuntaments tenim l’obligació d’obrir les portes a la ciutadania a béns tangibles o intangibles, com ho és la cultura. La segona obligació és que l’accessibilitat no sigui únicament passiva sinó el més activa possible, que en puguin participar. L’administració no ha de competir amb les entitats privades sinó col·laborar-hi pel bé comú.

Quin és el camí?

Podríem dir que comença, com tantes altres activitats, configurant la situació, aquests accidents, per dir-ho d’alguna manera. És evident, però, que en l’actualitat hi ha un interès evident dels entorns empresarials per dedicar-hi una part dels recursos als valors d’autoritat cultural, que representen les activitats de les quals en parlem. Són fets constatables i apareixen elements propostes noves com a la creació de nous teatres o de museus, com el Thyssen esmentat o de altres operacions com Moco, per citar-ne de les que parlem tota la conversa, tot i que hi ha moltes altres. Hem d’establir, insisteixo, un marc de complicitat entre el sector públic i el privat. Els ciutadans han de poder participar d’aprenentatges culturals, amb la capacitat de generar elements creatius. Això no ho aconseguirem si l’administració es dedica a competir amb el sector privat. El que no pot ser és que el privat supleixi el sector públic. La resposta és així de simple. El nostre objectiu és assegurar que el públic serveixi al ciutadà perquè accedeixi als instruments. I el sector públic ha de tenir prou elements per administrar els dèficits i les necessitats, ordenar de manera adequada les necessitats. L’administració ha de tenir capacitat d’inversió en la cultura per tal de generar serveis i avenços culturals, per tant socials.

Són sostenibles aquestes idees observant la realitat actual?

Administrar, i també buscar la sostenibilitat, és una de les responsabilitats primordials. Això que anomenem ciutadania cultural ha de tenir una major capacitat de generar serveis i forçar la capacitat pública per invertir en cultura. Hem de veure que moltes entitats, el mateix Picasso, tenen una vinculació pública, amb unes decisions finals que depenen de l’Ajuntament. Hem d’actuar d’una manera ordenada per assegurar que el ciutadà tingui els instruments per evitar fronteres entre la «missió» pública i la resta. Això dona una sola resposta per evitar unes fronteres conflictives i assolir la sostenibilitat de les entitats. Hem dit que el Picasso té una dependència de l’Ajuntament perquè va ser el mateix artista qui ho va llegar en vida a l’Ajuntament de Barcelona. L’estructura funcional del Picasso és pública i per tant vol dir que les decisions finals depenen de l’Ajuntament. El mateix podríem dir de les vinculacions de la Diputació, la Generalitat i el Ministerio amb altres equipaments com el MNAC, el Macba i els altres. És la mateixa configuració del país perquè un país que no té Estat ha de buscar la complicitat de la societat civil. És difícil d’imaginar que Catalunya pugui construir la seva identitat cultural amb radical independència de la societat civil. No tenim els instruments que té un Estat.

Crida força l’atenció sobre quin serà paper de l’Ajuntament en l’ampliació del Macba o la del MNAC a la muntanya del Montjuïc, amb els nous pavellons. O el de la Fira, amb característiques culturals i tecnològiques pròpies.

El de la Fira depèn de l’Hospitalet. És diferent perquè la fira és un instrument socioeconòmic, que té una arquitectura d’un altre naturalesa. Està basada en una activitat que és lògicament econòmica, és a dir, de promoció econòmica per portar grans fires del món, per ser un element multiplicador del dia a la ciutat. Una altra cosa és el tema del Macba, del MNAC i dels altres. El problema que tenim amb aquests museus és que, com altres museus del país, estan sotmesos a un conflicte que té a veure en la definició del que és avui l’art contemporani. Nosaltres tenim la presència, la responsabilitat i l’economia d’alguns d’aquests equipaments, que concilien amb l’ajuntament, de la mateixa manera com el Macba ha de conciliar amb la Generalitat. En aquests moments, i crec que ho entendràs ràpidament, hem de dir que aquí no hem tingut els grans ismes que van a dominar els segles XIX i XX.  Vull dir, per exemple, l’expressionisme i l’impressionisme. Ara tenim un eclecticisme que domina el panorama, així com l’eclosió de l’art digital que fa difícil de definir el camí de l’art actual, i dels museus. El nostre objectiu és acostar l’art a la ciutadania, i això no ho tenim incardinat en el sistema educatiu, ni tampoc en la crítica ortodoxa.

Com orquestren l’administració i la sostenibilitat d’entitats com el CCCB, el Picasso i la resta?

Primer hem de veure per on es mouen els interessos dels ciutadans. És la nostra primera obligació. establir un diàleg amb la ciutadania. Pot semblar senzill, però és ben complex. No tenim tampoc museus canònics, com per exemple els d’Amsterdam, on es pot veure i aprendre de Van Gogh. Quan vas a veure artistes que no hi són als estudis ni als llibres curriculars, trobes un espectador poc conduït per un seguit de coneixements establerts a  la pròpia construcció cultural. Quan vaig a veure un Dalí, saps qui és Dalí, o Rembrandt o Velázquez, però quan em trobo davant d’un que no sé qui és, tinc uns dubtes enormes. En aquest moment ens manca una capacitat de construir nous models canònics que ens permetin establir quina és la pauta que relaciona l’educació, que relaciona el coneixements artístics i que ho relaciona tot plegat amb els museus. La dificultat la tenim nosaltres i fa que en els museus dificultin el diàleg. A més, hi ha el problema de les tecnologies noves de la comunicació. Per exemple les arts immersives que generen encara massa prejudicis als directors dels museus. Si a un director de museu li expliques, no critico sinó que exponc, que amb les tecnologies actuals podem explicar més bé els quadres amb tècniques digitals immersives, com les ulleres no sé si ho acceptarà. Podem provocar una certa distorsió mental, però en aquests moments veus experiències com els centenars de milers de visites a l’Ideal per participar en l’exposició de Monet. No estic plantejant una crítica sinó la recepció que tenen aquestes exposicions com a experiències transformadores. No és una crítica sinó que ho plantejo des de termes exclusivament descriptius. En canvi. fer això mateix en un museu significaria trencar una certa decència estructural. No ho defenso sinó descric contradiccions gairebé anacròniques, que fan que els museus tinguin dificultats per establir dinàmiques noves i facilitar la comprensió del visitant. No hi ha unes pautes, diguem-ne sòlides, per entendre el que m’estan explicant, amb les dificultats afegides. Es tracta d’un debat sobre els projectes de transformació de la museística, especialment en art contemporani, que fa difícil establir quines són les pautes per a la facilitat que ha de tenir la ciutadania en el moment de visitar-los. És complex.

Intenta que els museus tinguin una funció més pedagògica.

EL MNAC té una funció didàctica perquè és un museu nacional. No és com el Prado, però conserva algunes d’aquestes funcions.  Té una funció principal, diguem-ne de repositori de les grans col·leccions dipositades, des del Romànic. En el cas del Macba l’ampliació ha de resoldre el problema de la col·lecció permanent. Per tant, en els pròxims dos anys, hem de veure amb la nova direcció, com connecta la permanent amb les noves mostres d’art contemporani, així com resolen la comprensió de la qual n’hem parlat abans sobre com explicar i interlocutar l’art contemporani amb la ciutadania.

Canvio de tema, algunes no són responsabilitat directa de l’Ajuntament, però ni que sigui des del punt de vista urbanístic, com s’eliminaria la frontera entre el TNC i l’Auditori?

La qüestió urbanística és eliminar aquesta frontera que hi ha entre el TNC i l’Auditori, i que es donen l’esquena. El que no podem és donar-los la volta a tots dos. La qüestió ja és històrica per les dificultats de l’Ajuntament de Maragall amb la Generalitat de Pujol. Potser la solució passaria per crear la Plaça de les Arts, que solucionia el problema i faria connectar-los amb la nova plaça de les Glòries, el Museu del Disseny Hub…

La reforma de tots aquests espais implicarà la redefinició?

Es tracta de trobar una solució en el context de les noves Glòries. Amb el museu del disseny també hi ha un pool cultural de primer nivell, que s’incrementarà perquè hi ha noves idees a posar-hi. Insisteixo que la solució arquitectònica no resulta gens fàcil, necessita molta intel·ligència urbanística perquè els dos museus es donen l’esquena. El museu del disseny és un equipament cultural de Barcelona, el que més ha crescut i millor ha crescut en els últims anys. Potser en bona part perquè ha establert un diàleg amb  realitats importants per a la ciutat. També per la indústria creativa que s’ha gestat al voltant.

El passeig de Gràcia és una de les escasses artèries del món on es conjuguen tres aspectes centrals, la dimensió arquitectònica de gran estètica de l’avinguda, la posició de les principals botigues de les grans marques i una oferta cultural de gran calat, primer amb Gaudí i els modernistes, el Palau Robert, i pròximament amb el Thyssen. Això no passa ni a París, Roma, Milà, Berlín o Londres.

El passeig de Gràcia sempre ha estat una mica això, malgrat que ara s’ha reformat de continguts. Recordaràs que fa cinquanta anys Gaudí era un personatge poc apreciat de la ciutat. Núnez i Navarro o l’alcalde Porcioles podrien haver-se portat per davant alguns d’aquests edificis. Ara el que no tenim són els bancs ni els cinemes, però afortunadament la protecció dels edificis emblemàtics i històrics és més gran. En la transformació s’ha vist com la cultura ha acabat sotmesa una activitat de caràcter explotatiu i patrimonial que no pas activa i innovadora. Caldria, però, entrar en un altre debat sobre l’impacte del turisme a la ciutat i la capacitat d’aprofitar aquest turisme. Cal recordar la recuperació d’alguns edificis importants. Hem passat de ser el país on els turistes venien per la platja i les patates braves a gaudir de l’oferta cultural. Observem que el turisme té un comportament actual cap a la cultura com a segon element d’interès. És un tipus de turista que passa de mitjana 2,8 nits. Hi ha també la qüestió de l’allotjament. No sabem si part dels turistes dormen a Lloret o a  Salou, però sabem que hi ha molts turistes repetidors de Barcelona, no els que han vingut a veure exclusivament el més bàsic. El repetidor acostuma a ser un personatge que va al Museu Picasso, cosa que fa que la utilització del turística dels museus sigui elevada. El problema del turisme té moltes solucions satisfactòries, sobretot de caràcter tècnic.

Quines?

Per exemple allargar la visita del turista a Catalunya, ni que sigui a quatre nits.

Volia preguntar-te per acabar que hem parlat d’urbanisme, d’equipaments artístics i d’espectacles, però què em diries de la cultura a escrita més intel·lectual, sabent que és un dels temes que més t’interessen…

La nostra és una cultura insaciable i crítica. No es valora l’esforç dels festivals de pensament, poesia i literaris en general. També la quantitat i qualitat de les biblioteques. El problema que tenim és  que es pressuposa a la cultura un efecte beneficiós. I el té, però la cultura no té ideologia necessàriament: es pot ser molt culte i ser de dretes, i es pot ser curt i molt d’esquerres. Cal obrir el debat per saber l’opinió de la majoria. El debat radica en saber com  aconseguim que el conjunt de les peces públiques tinguin una funció instructiva, és a dir, que ens ajudin a decantar què és el que jo puc fer per tenir un accés als béns culturals. Només això em permetrà mirar el món d’una altra manera. Aquest és el debat complex que no es pot fer sense l’educació. Tu saps per experiència que, quan organitzaves el festival de poesia, l’objectiu era com la lectura de poesia podia obrir l’accés a altres realitats i canviar la mirada sobre la lectura, sobre el pensament. Són temes difícils de resoldre. Apa, si jo el que vull estimular des d’una òptica estrictament liberal en una direcció determinada, ja és una altra cosa. Som en un moment de la història en què el dirigisme no té gaire sortida. Els resultats són lents, però la ciutat no està mancada d’espais alternatius.

Has esmentat l’intervencionisme.

Evitant, a ser possible, l’intervencionisme, també t’he de dir que per aconseguir-ho cal tenir un marge de sostenibilitat. Quan tot depèn de suports públics els marcs normatius són complexos. Barcelona hauria de superar dues coses, la tendència a comparar-se amb Madrid, que és una cosa absurda. Barcelona té una filosofia i una personalitat cultural pròpies. Seguim sent un gran un gran viver de talent.

O de plaer.