Són moltes les propostes que dibuixen el futur de la ciutat de Barcelona. Són molts també els qui dissenyen el nou cicle -diuen- de la ciutat de Barcelona.  

Un exèrcit de creadors, dissenyadors, urbanistes, arquitectes, enginyers, demògrafs, geògrafs, sociòlegs, filòsofs, historiadors, economistes, juristes, inversors, hotelers, novel·listes, polítics i periodistes tenen ja en el cap la Barcelona del 2070. Fins i tot, l´Ajuntament, de forma periòdica, redacta i distribueix díptics o tríptics a la ciutadania on s´especifiquen les «inversions previstes» en cada barri. Això i «moltes coses».

*  *  *

Paga la pena d´enumerar breument tot allò que -diuen els experts- ens espera d´aquí a unes poques dècades. Per exemple: una Barcelona geogràficament més ampla -àrea metropolitana-, incorporació  de nous ciutadans, més població, més habitatge, més serveis, més accessibilitat, més turisme, més tren d´alta velocitat, més estratègies, corredors, connectivitat digital i institucional, connectivitat ferroviària, connexions en xarxa al llarg de la Mediterrània, una metròpoli policèntrica que integri Lleida, Tarragona i Girona, un corredor Barcelona – Madrid – Lisboa – Porto, aliniar les infraestructures, àrees marítimes i aeroportuàries, lideratge econòmic, més ocupació i  més inversions en qualitat de vida, mobilitat, sistema de distribució, educació, espai públic, infraestructures metropolitanes, actors cívics, resiliència i proxiliència, inclusió, competitivitat, bona gestió. I, també, un canvi de mentalitat, un nou diàleg amb la ciutadania, un contracte social metropolità renovat, una cultura mercantil i cívica.

A tot plegat, s´ha d´afegir allò que es troba en diverses agendes socials o polítiques que reivindiquen una ciutat preocupada pels drets humans, el benestar, l´habitatge, la cultura, el medi ambient, l´esport, els hubs de mobilitat, el transport, la restauració, les diverses centralitats metropolitanes multidimensionals, la Fòrmula I, l´Eix Paral·lel, la cobertura de la Ronda de Dalt, la qualitat de l´aire, el  captar talent digital, l´optimitzar la ciutat, la refundació de l´imaginari barceloní, la participació democràtica per modelar la ciutat i d´altres coses més.

Com deia Josep Pla, això qui ho paga? Barcelona -es poden afegir d´altres ciutats- corre el risc de patir la síndrome de Nova York. El deute. Es cert: Barcelona té un deute assumible -entre 950 milions o 1.300 milions el 2025 segons sigui la font-, però, ningú no sap què passarà en el futur a mig termini. El que sí sabem es que a Barcelona els impostos que  recapta l´Ajuntament de Barcelona haurien de tenir un límit. El que també sabem -ens interessa la comparació- és que la ciutat de Nova York, amb un dèficit de 4.500 milions de dòlars, ha arribat a una situació límit. Cal tenir en compte que Nova York té 8, 5 milions d´habitants. Molts habitants i molta despesa pública, però també molta recaptació fiscal. El que també sabem és que Washington retalla serveis per baixar impostos i no ofegar la ciutadania.

Sabem també que les agències de qualificació creditícia tenen dubtes sobre la situació i futur de Nova York. L´Alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, -despesa expansiva- no és Jaume Collboni, però els lliga la condició de polítics d´esquerra o socialistes. Val a dir que als Estats Units -també a la Unió Europea- està vigent la màxima segons la qual la dreta crea riquesa i l´esquerra la malbarata. Un detall significatiu que agermana ambdues ciutats:  l´Alcalde de Nova York ha introduït el lloguer reglat. Tampoc no li funciona.        

El que Moody´s va dir a Mamdani: no pot ser que la despesa pública creixi a un ritme que la recaptació d´impostos no pot seguir. El que va advertir S&P Global Ratings: si es recórre a les reserves, es podria rebaixar la qualificació. ¿Més impostos a la ciutadania i l´empresariat? Millor, menys despesa pública i menys serveis. La llei que s´imposa: les grans metròpolis poden entrar crisi -primers exemples: París, Londres i  Chicago- per culpa de la despesa pública insostenible. Alerta.  

*  *  *

Continuem amb la nova Barcelona. Cal destacar la «proxiliència» de Carlos Moreno (Proximitat i resiliència, els dos eixos de la nova gramàtica urbana, 2026) i  El dret a la ciutat, encara (2026) de Núria Benach. La nova gramàtica urbana proxilent es pot sintetitzar en tres eixos: reorganitzar la ciutat de tal forma i manera que el viure, treballar, educar-se, instruir-se, moure´s, etc., sigui possible en un radi accessible; reprogramar i reutilitzar -reversibilitat- els edificis infrautilitzats ja existents en benefici d´una edificació menys extensiva; arxivar la competència de l´actual eficiència econòmica territorial amb el propòsit de reduir una especialització excessiva vulnerable en benefici de la cooperació. De la seva banda, el dret a la ciutat s´ha d´entendre com una «pràctica col·lectiva» que «obre espais d´alternativa». És a dir, cal «reclamar la capacitat de decidir sobre el que habitem». Més: «és un dret que inclou totes les persones que fan possible la ciutat, més enllà de qualsevol estatus, més enllà de qualsevol frontera».

Catalunya -especialment Barcelona i especialment barris com ara Sant Andeu- s´ha distingit per generar anarquistes i, sobre tot, seguidors de Charles Fourier i el seus falansteris. Fins i tot, van arribar a aixecar algunes colònies a Amèrica que, finalment, van fracassar estrepitosament. Què distingia a Charles Fourier?  Un pla social fonamentat en l´economia dels interessos de tots els ciutadans. Un pla social en què tothom col·labora d´acord amb les seves capacitats. També, dels seus desigs. El falansteri -la comunitat autònoma de fabricació i consum de superfície limitada- era governat a la manera de les assemblees. Els problemes -igualment eren resolts- en funció dels gustos i interessos generals. Una mena de´autoajuda social -res a veure amb l´autoajuda psicològica del nostre temps que es desinfla sense necessitat de punxar el globus- amb la intenció de satisfer necessitats personals i col·lectives en una societat harmònica.

Convé afegir que els falansteris, a més d´ implantar l´harmonia social, tenenien la intenció de ser un exemple que seguir. Les raons: tots els participants triaven els seus caps i les polítiques per la via assembleària; tots també elegien la feina que fer; la democràcia, la solidaritat, la col·laboració i la convicció conduïen a la millor societat possible. Charles Fourier -en i amb el seu falansteri- va creure haver descobert les lleis del  comportament del ser humà i va creure  també haver descobert la manera d´ordenar aquest comportament. Malauradament, l´experiència dels falansteris -egoisme, poder i pistoles- va acabar malament. Fins i tot, el dels ciutadans de Sant Andreu desplaçats a Amèrica amb la bona intenció de fer veure al Món que la solidaritat, la col·laboració i la pau son la solució.

Gairebé dos-cents anys després del traspàs de Charles Fourier, descobrim la proxiliència i el dret a la ciutat autogestionada. El retorn de Charles Fourier. Alerta.