El Vallcarca Power és un estat de l’esperit més que una consigna. És difícil d’explicar més enllà de la poesia. Tampoc tinc la destresa de mestres com Xavier Bru de Sala quan als versos d’Ex abundantia cordis invocava la locució llatina per omplir als marrecs de la barriada de l’impuls que no ens donaven les consignes amb què vam omplir Barcelona sencera, cal dir que pel simple gust de pintar de manera romàntica sense cap condicionament marxista. Nosaltres érem més de Tomàs d’Aquino i altres bestioles dels capellans. De memòria cito a Bru de Sala quan escriu: «Dormo al teu pit, borrissol de llana; sóc el metro que et porta a la feina, el guerrer que per tu desembeina,
o el cambrer que et demana: –què mana?»

Una de les últimes feines que m’he proposat és el rescat de llibres abandonats, com qui dóna de menjar les colònies de gats o ajuda els deu mil pobres que intenten sobreviure als nostres freds i inclements carrers. L’alcalde, però, es fotografia amb el Vogue i Sánchez repeteix l’oi que anirem tan bé. Els déus m’han premiat les passejades per Vallcarca, el Coll, la Tatxonera, el Carmel i Can Baró. Precisament vaig trobar una Suma Teològica d’Aquino en llatí, datada el 1828. Segurament no té cap valor comercial, però per mi és el tresor del pirata potaxula. També he rescatat, gràcies a la perícia de Vicenç Botella, les fotografies de les pintades que als anys noranta Salvador Rodés va fer pel Coll, entre elles una sota el pont de Vallcarca, amb un explícit «Guy Debord viu». Era ben bé al costat de la que van fer sobre l’asfalt del carrer Gustavo Adolfo Bécquer, que es podia veure sobre el viaducte: «Podrá no haber poetas, pero siempre habrá poesía». De fet, al carrer del poeta Bécquer sempre hi ha poetes. Recordo quan hi jugàvem de petits –era un dels pocs carrers, més o menys, plans del barri. Fa ja un grapat d’anys es van traslladar gent brillant com  Hèctor Bofill i Manuel Forcano, qui convidava sovint el valencià Josep Piera, poeta de marca de la terra d’Ausiàs March. Forcano va ser un dels instigadors de l’exposició de poemes de Bécquer al seu carrer, una petita antologia d’un romàntic que no ha cessat d’inspirar-nos, fins i tot en aquests temps antiromàntics.

Podríem fer una extensa llista dels poetes que han desfilat pel barri, des de clàssics com Carles Riba, Clementina Arderiu, Pere Quart, Joan Perucho, Marià Manent, Carlos Pujol i Joan Triadú a més recents com Joan Marsé, Valentí Puig, Enric Casasses, Pere Marcilla –vivia al carrer Rubens–, Manolo Almen i els de la meva colla, que ens assemblàvem més a la banda de Don Gato amb ínfules i febre de Lezama Lima. De fet el que ens diferencia dels altres és allò del que parlava Homer, kleos aphthiton, la glòria inamovible, «els morts tenen una existència estúpida, simples ombres sense veu excepte quan són invocades en rituals necromàntics.», els viatges del catàbasi o el descens a l’inframón, que poc té a veure amb les obres que l’ajuntament promou, pagades per la Unió Europea. Jo segueixo Aquino en les seves distincions entre essència i existència, el seu concepte de l’univers com una forma perfecta de la natura. Aquí tenim la natura i a Gaudí imitant la natura, un altre poeta. El passat cap de setmana, Marià Marin va fer una abrandada defensa de l’arquitecte, i de Jujol, a la Biblioteca de Lesseps davant un auditori ple. Sempre hi haurà poesia, fins i tot més enllà dels poetes. Bru de Sala va titular el seu poema provinent de la locució llatina Ex abundantia cordis os loquitur, que en traducció literal seria De la abundància del cor, la boca en parla, o la boca en vessa. Caldria preguntar-li si el Folgueroles dels versos prové de Verdaguer o del carrer de Sant Gervasi, ben a prop de la Vallcarca i el Putxet citats.  Misteris de Barcelona, la gitana encisera…