Sempre resulta estimulant veure Jordi Esteva, pels seus escrits, les seves imatges, les històries que explica perquè és un gran narrador oral –un griot–, les seves pel·lícules i, sobretot, les seves idees. Ho dic tant per l’originalitat com per la bonhomia que comporten. Per aquests motius em va entusiasmar veure anunciat l’acte de comiat de Viatge a un mon oblidat, exposició itinerant que ha recalat a La Sala de Vilanova, un dels espais que sempre tenen propostes satisfactòries, estigues interessat a priori, o no. Comissariada per Laura Terre, la mostra inclou una bona col·lecció de fotografies i fragments d’algunes de les seves filmacions. Tal com sintetitzen els organitzadors, l’exposició ens submergeix en els paisatges capturats per Esteva al llarg de la seva impressionant trajectòria darrere de la càmera. En els últims anys, Esteva, nascut a Barcelona el 1951, ha estat teixint les seves memòries, que ha compartit als volums L’impuls nòmada (2021) i Viatge a un món oblidat (2023), reeditats per Galàxia Gutenberg. Les fotografies que presenta són el complement per endinsar-nos en aquests relats carregats de vivències, un relat visual, autònom, essencial en un autor del qual el talent es reparteix entre la imatge —fotografia i cinema— i la literatura. Les seves fotos desafien la supremacia de la cultura occidental i ens porten a racons del planeta que per a molts són gairebé mítics, però que per a ell són llocs on ha viscut i que ha capturat amb la seva lent. No és un malbaratador d’imatges sinó que només treu la càmera quan ho considera imprescindible, mai violentant la quotidianitat dels retratats.

(1) Jordi Esteva

(2) Jordi Esteva árabes del mar

No em perdo ni una de l’autor barceloní, deu anys més gran que jo, i que va ser una de les ànimes de la segona etapa de la revista Ajoblanco, entre altres cuites. Fa pocs mesos vaig veure la seva excel·lent pel·lícula L’impuls nòmada, versió lliure del llibre de memòries en què traça una reivindicació de la llibertat i l’evasió a partir dels records d’infantesa quan desitjava escapar-se amb unes gitanos ambulants que van para en un bosc a prop de la residència estival de la família. Només per la interpretació del nen protagonista, Javier Andrada, el film ja paga la pena, a part de l’evocació poètica d’un paisatge. Un univers de plantes tan desaparegut com els anys perduts. També em va agradar el volum Siwa Drawing, amb dibuixos de Siwa, un recorregut per l’Egipte del 1980 i altres paratges de la memòria. Esteva va haver d’abandonar Egipte una llarga estada a Egipte després d’haver estat acusat de trostkista per la policia. Tots sabem que el nostre fotògraf i poeta és llibertari de soca-rel. El suport de l’actriu anglesa Vanessa Redgrave, dirigent de la IV Internacional, va incrementar les acusacions d’uns cossos policials subvencionats pels americans per tal de reprimir qualsevol signe de discòrdia, tan religiosa com política. Com hem pogut comprovar, el Jordi és un sant amb cap altra intenció política que viure i deixar viure.

Cal esmentar també tots els universos al voltant de l’illa de Socotra i del llibre Els àrabs del mar, una recreació fascinant dels ports d’Aràbia i l’illa de Zanzíbar, subtitulat com Les aventures de Simbad. A part de llibre de viatges, Els àrabs del mar és una aventura, que et permet també viatjar mitjançant la lectura, com les que fèiem llegint els llibres de l’editorial Bruguera a la joventut. Esteva sap fer aquestes coses, enredar-te en les seves obsessions, capturar-te i fer volar la imaginació fins a racons que només el mapamundi diu que existeixen.

(3) En Socotra

(4) Con la sacerdotisa Kodjo Niamké