Quan tornem a mirar les fotografies de Sebastiao Salgado, després de la seva mort recent, ens adonem de l’enorme relació que existeix entre el cel i la terra. Les seves poderoses imatges tenen el poder d’evocar la grandiositat de la natura que no estem en condicions de veure per la por que tenim davant la seva immensitat. Contemplem terra i cel en perfecta tensió i harmonia en veure el diàleg entre la selva de l’Amazònia i un cel dominat pels núvols que anuncien una tempesta. Les formes aèries dels núvols contrasten amb la frondositat de l’Amazònia. Sembla que els núvols estan a punt de caure sobre la terra i ocultar a la nostra vista la vegetació.

A diferència dels núvols roses i blanquinosos de Tiepolo en els quals dansen els déus, els de Salgado són negres i anunciadors d’un món material que es perd per culpa de l’explotació humana. Si els núvols de Giambattista Tiepolo són lleugers i ascendents, els de Salgado són de plom i descendents. Els déus mitològics, els sants, les criatures celestials de Tiepolo habiten els cels i ens indiquen el camí cap a l’invisible en el sentit contrari als de Salgado, que se’ns mostren com a imatges profètiques descendents que ens anuncien una terra amenaçada.

La utilització dels núvols en l’art dels segles XX i XXI no té res a veure amb la utilització que se n’ha fet des del Renaixement. No obstant això, l’obra de Giorgione La tempesta, datada en 1518, anticipa la forma en què els artistes contemporanis utilitzen els núvols per a assenyalar una amenaça que està a punt de concretar-se en un desastre humà. L’obra de Giorgione mostra l’home enfront d’una tempestat que plana i que aviat ho aconseguirà.

Els núvols oscil·lants de Munch, els circulars de Vincent van Gogh, els vaporosos de John Constable, el mar de núvols de Caspar David Friedrich, els surrealistes de René Magritte, els esponjosos d’Ian Fisher o els fantasmagòrics de Berndnaut Smilde revelen els núvols físics i interiors. L’artista Gonzalo Goytisolo també té una sèrie d’obres en les quals Barcelona es veu amenaçada per un núvol que sembla desprendre una llum que irradia perill; a l’exposició «Flucht», d’Espe Pons, que es pot veure al centre Blanquerna de Madrid, hi destaca una fotografia de núvols que persegueixen un destí tràgic. Els núvols evoquen el tràgic, la nostàlgia del món perdut, la tensió i el crit interior.

L’artista Gonzalo Goytisolo té una sèrie d’obres en les quals Barcelona es veu amenaçada per un núvol que sembla desprendre una llum que irradia perill.

Gràcies a la visió dels artistes, la composició dels núvols, que són gotes d’aigua líquida o cristalls de gel suspesos en l’aire, es converteix en formes amenaçadores, en pesades estructures que ens aixafen i planen sobre els nostres espais urbans com a fantasmes que revelen que ja no pertanyen a la natura sinó a la por humana. Els núvols que realitza l’artista dels Països Baixos Berndnaut Smilde flotant a les habitacions són reals, ja que els crea mitjançant una reacció química. Són naturaleses efímeres, més breus que els núvols reals, però que se’n pot gaudir en llocs insòlits. Són creacions que impacten perquè, encara que siguem capaços de crear núvols artificialment, no deixem de mirar el cel esperant que els que són reals portin copioses pluges per acabar amb les sequeres.

El col·lectiu estatunidenc SWAMP proposa que ens aproximem a una maleta misteriosa que, en obrir-se, deixa anar un núvol que s’enlaira creant un moment de sorpresa i perplexitat. Els autors busquen l’activisme per a aturar l’impacte ecològic de les activitats industrials creant instal·lacions que converteixen els núvols en protagonistes d’una història que anuncia una mena d’acabament de la vida en la Terra.

 

Una Terra que s’esgota

Els núvols evocadors es converteixen en senyals d’una pertorbació planetària, de la descol·locació humana. Els núvols de Txernòbil desplacen els núvols albirats a mar obert. La capacitat dels núvols de construir volums impossibles i inabastables és ara domesticada per la ciència i l’art contemporani. Ara els núvols contemporanis estan malalts, són febles i efímers. Les estrelles, el firmament, la llum del sol o la llum de la lluna i els núvols que tant han inspirat els éssers humans són anunciadors de noves realitats; han perdut el seu caràcter espiritual.

Es mira el cel per veure si plourà, no per conèixer el nostre destí. El ball als núvols de les antigues tribus per propiciar la pluja, ara és substituït pel treball dels centres de recerca que experimenten amb la creació de núvols artificials per provocar que plogui. Les fotografies de Sebastiao Salgado mostren una bellesa vençuda per l’evidència d’una Terra que s’esgota; aquesta evidència anunciada a les fotografies de Salgado se’ns mostra més real quan la veiem a partir de la mirada de l’artista, sense advertir, sense adonar-nos que aquesta realitat captada per la seva mirada i la seva càmera és la mateixa realitat que trepitgem dia a dia. 

 

Text de Fèlix Riera, publicat originalment a Política & Prosa, núm. 83,
sota el títol “En presència dels núvols”.
Recuperat de: https://politicaprosa.com/en-presencia-dels-nuvols/