Aquests dies he tingut la sort de veure la versió restaurada de Stop Making Sense, dels Talking Head, documental de Jonathan Demme on es pot apreciar el talent musical i l’energia d’un grup que va revolucionar la nostra joventut amb els seus discos i els concerts. El cantant i ideòleg del grup, David Byrne, va viure deu anys a Barcelona, del 1998 al 2008, quan la ciutat encara era atractiva i es podia viure sense que t’atraquessin amb els lloguers, els impostos i la vida quotidiana. Byrne era un enamorat de Barcelona. Havia tingut relació amb el poeta, activista i professor de la UB Genís Cano, amb el que havíem compartit alguna copa prop dels Transformadors amb ell i Brian Eno i els poetes i artistes  Àngel Uzquiano i alguns dels habituals del Genís com Català, Horta, Mestres i companyia. Era la Barcelona que havia deixat Pasqual Maragall, que sembla mentida que pogués ser del mateix partit que els càrrecs actuals, Collboni i la seva camarilla.

Stop Making Sense mostra un dels concerts teatrals i aeròbics del grup, amb aquella definició d’Ángel Tejedor tan encertada de Byrne com a «cantant i guitarrista espasmòdic». Alguns han qualificat la cinta com el concert millor filmat de la història. Realment reflecteix la força i caràcter del grup, a rebentar, plens de suor com jugadors de bàsquet. El canvi de segle va servir per aclarir les coses. Alguns dels millors cervells de la nostra generació havien perdut la seva guerra particular amb l’heroïna i els altres intentàvem definir el que havia de ser l’art i la vida, indivisiblement lligades: l’art de la vida o la vida com a forma d’art, en la consigna situacionista. No era fàcil perquè el país no ha estat mai gaire romàntic, és d’anar per feina, i sovint ens quedàvem penjats en projectes o en la nostra mateixa incoherència, com destacava Xavier Sabater en els seus poemes.

Era una Barcelona que creia en ella mateixa després de considerar-se un Titànic. La batalla amb Madrid va quedar definitivament perduda, i dècades després es pot comprovar al carrer i als despatxos. Visito Madrid mensualment com a responsable d’una entitat cultural. La ciutat està malalta com Barcelona, tot i no haver-se entestat, com nosaltres, en debats buits sobre temes  bizantins. Ells van per feina, es digui el que es digui, camí a la Meca, mentre nosaltres ens quedem llençant pedres a gossos imaginaris. Ells han aconseguit una ciutat cultural, ni que sigui d’aparador. Van perdre l’oportunitat, però, amb Carmena, de civilitzar el trànsit, però l’absurditat dels líders de Podemos i Sumar no ho van fer factible. Què els bombin! El viatge en tren em permet comprovar l’americanització dels japonesos per la brutalitat gesticular i els xiscles. També bramen les noies de trenta anys del bar mentre parlen de les seves vides interessants: fer ioga al bosc, cursos de cinc sessions de truita de patata i trasllats laborals que nosaltres mai hauríem permès. Estic segur que saben parlar en anglès i altres llengües, però el seu castellà està farcit de paraulotes estil “mogollón” i altres muletes. Acostumades a una educació d’Erasmus i altres delicadeses, el més elemental ha quedat oblidat. Allà elles! Recordo quan era un poeta illetrat de barriada i intentava compensar les limitacions amb un quadern on anotava les paraules que no coneixia extretes dels volums de la biblioteca Austral, Unamuno, Baroja, Marañón, Azorín i Valle, entre molts altres. Exiliat al parc del Putget alternava les lletres de Bob Dylan amb la memorització dels mots de la llibreta. Calia ser curós per no ser com la majoria i el lèxic és una demostració fefaent que t’exercites al gimnàs de la lectura. Ho podem comprovar amb els polítics i les seves mancances expressives en l’oratòria.

Com a anècdota final, la pel·lícula recull de la recuperació de l’americana del final del concert, un model gegant que atorgava a Byrne un aspecte encara més estrafolari. No va trobar l’americana però sí la butlleta de la tintoreria. Cal dir que li van tornar després de quaranta anys en dipòsit! Per a nosaltres, inimaginable.