La llei especial de Barcelona, coneguda com a Carta Municipal, és l’instrument logístic que permet a la capital catalana una certa autonomia financera i competencial. No és plena, però que dona marge per la gestió de la ciutat. Actualment, està vigent la llei revisada el 1998 y 2006. Ara, l’alcalde Jaume Collboni està treballant per a una tercera revisió, que confia en poder treure endavant en el present mandat.

La Carta es remunta 1960, en ple franquisme, quan l’aleshores alcalde, José María de Porcioles, va aconseguir tirar-la endavant en un moment en que era gairebé impensable, quan una de les grans preocupacions de les autoritats d’Espanya era impedir el creixement de Barcelona i, sobretot, frenar qualsevol agregació de municipis de l’àrea metropolitana com la que es va produir el 1897. Contra tot pronòstic, Porcioles va convèncer Franco durant una audiència al Pardo. També va poder resistir la ferma oposició de jerarques de la dictadura, com el governador civil, Felipe Acedo Colunga, i Joaquín Buxó, president de la Diputació.

La llei especial era una reivindicació històrica de Barcelona. Ja el 1904, un jove regidor Francesc Cambó va reclamar a Alfons XIII, durant una visita del monarca a Barcelona, autonomia municipal. Ho va fer en un discurs històric a l’ajuntament. La ciutat estava en un moment d’expansió, amb la recent agregació de municipis del pla a la capital. Els nuclis urbans creixien i anaven configurant el continu urbà, i el consistori no tenia instruments per mantenir un cert control jurídic.

Hauria de passar més de mig segle perquè Barcelona conquerís la seva primera Carta Municipal. Porcioles tenia ambició, fins i tot metropolitana, el que li va causar oposicions dins del règim. A les ja esmentades d’Acedo Colunga i Buxó. Es van sumar els empresaris, contraris al nou tribut de radicació. Malgrat tot, l’alcalde també va tenir aliats de pes, com Laureano López Rodó, membre de l’Opus Dei i molt proper a Luis Carrero Blanco, número dos del règim. Un altre suport va ser Manuel Aznar, director de La Vanguardia i avi del qui dècades després va ser president del Govern i líder del PP.

Porcioles detalla tot el procés que va dur a la primera Carta en les seves memòries. En la seva reunió amb Franco, li transmet la preocupació por la crisi de creixement de patia Barcelona com conseqüència de l’arribada de la immigració de la resta d’Espanya. “Mi general, hay que reconocer que la actual ley de administración local está completamente desfasada. Y se advierte especialmente perturbadora cuando se quiere aplicar a grandes urbes como Madrid o Barcelona; sus problemas colectivos no están contemplados en esa normativa”, li va dir l’alcalde a Franco, en la conserva que reprodueix a les memòries. I afegeix: “A mi juicio, la ciudad condal no debe contemplarse reducida a sus límites con olvido de su zona de influencia; de ahí que la Carta Municipal deba trascender el área de la comarca. Conviene, dentro de un sistema público vital, robustecer los poderes de los municipios, no recortárselos”. La vocació metropolitana manifestada per Porcioles és la que va encendre l’alarma en alguns sectors del franquisme.

Malgrat tots els entrebancs, la Carta va ser aprovada finalment per decret el 23 de maig de 1960. La nova llei feia possible augmentar la recaptació municipal amb nous impostos, com el ja citat de radicació, juntament amb el d’aparcament; per estada en hotels de luxe i primera categoria; sobre els articles de luxe; per la plusvàlua dels terrenys, i sobre la neteja.

També a les seves memòries, Porcioles es queixa que aprovar la llei va costar tres llargs anys. Però res comparat amb el que va costar fer aprovar la seva revisió. El procés es va iniciar el 1980, quan encara era alcalde Narcís Serra. Va ser el seu successor, Pasqual Maragall qui en va fer una de les seves batalles, en aquest cas en un doble front; el del govern central i la Generalitat de Jordi Pujol. El gran obstacle tornava a ser l’ambició metropolitana.

Divuit anys va trigar la segona Carta en veure la llum. Maragall ja no era alcalde quan el 1998 es van aprovar en el Parlament els articles que formaven part del tram que implicava al Govern autonòmic. El tram estatal encara va haver d’esperar fins el 2006.

Ara, Collboni espera aconseguir escurçar el vist i plau a la tercera llei especial de la ciutat de Barcelona. La primera va conquerir una autonomia local limitada, però s’ha d’admetre que l’alcalde més icònic del franquisme a Barcelona va aconseguir fer un important primer pas perquè la capital catalana i la regió metropolitana avancin cap al seu autogovern. Collboni ha pres ara el relleu de Porcioles, Serra, Maragall i Joan Clos. Si mirem enrere, a la història, tornarà a ser un camí ple d’obstacles, i el principal serà un cop més metropolità.