L´historiador Enric Ucelay-Da Cal, en un dels capítols de La Catalunya populista (1), titulat La Catalunya autònoma i populista, 1931-1934. ¿Un noucentisme de masses?, ens parla  de “la caseta i l´hortet”. Una expressió de Francesc Macià que forma part de la memòria popular. Una expressió que reflecteix les idees –el ser i l´estar, podríem dir- de l´Avi Macià i de la llavors recent nascuda Esquerra Republicana que tot just acabava de guanyar les eleccions municipals de 1931. La caseta i l´hortet o un seguit de barris o pobles on cada família construirà la seva llar i el seu sembrat. Una mena de socialdemocràcia agropopular a la catalana. I així serem feliços. ¿La caseta i l´hortet? Afirma el nostre historiador que Esquerra –el nacionalisme republicà i populista- aprofita la conjuntura per donar d´altres significats a termes noucentistes com ara el de Catalunya-ciutat.  La intenció és bona, conclou l´historiador: reorganització comarcal, protecció de la vida rural, reordenació del territori urbà, cooperativisme, sindicalisme i associacionisme.

*  *  *

En la nova edició del llibre, Enric Ucelay-Da Cal (2) –que incorpora una Presentació, un Proemi i un Epíleg- assenyala que els 40 anys que van de la primera edició a la reedició del seu treball –de 1982 a 2024- obliguen a canviar el punt de vista. Avui, la valoració –la realitat és una altra- ha de ser diferent.

Des dels anys vint i trenta del segle passat a l´actualitat, la Barcelona que es descriu en la primera edició de La Catalunya populista  no te res a veure amb el present. Llavors –gairebé fins el 1970-, Barcelona era la contracapital d´Espanya, la negació del centralisme, la metròpoli industrial i portuària que representava la modernitat europea. Tot comptat i debatut, la ciutat de Barcelona era l´altra cara de la Villa y Corte madrilenya amb els seus pretensiosos palaus y la seva centralitat legislativa, administrativa i funcionarial. Una Barcelona –això semblava- que guanyava la carrera a Madrid. Finalment, durant la Transició -constata el nostre historiador-, “la capital catalana va perdre el seu perllongat envit” i “mai no ha recuperat la seva pujança, la seva antiga rellevància, per quedar-se sempre darrera d´un Madrid pròsper, en expansió sostinguda”.

Al desarrollismo, la urbanització massificada, el consum i les portes obertes a la societat del benestar; a tot això, cal afegir ara la metamorfosi demogràfica, social, religiosa, cultural, ètnica, sexual i fins tot biològica quant al clima i l´ambient. I el desplaçament, en bona mesura, del camp a la ciutat. Fins i tot, Enric Ucelay–Da Cal ens diu que el PSUC dels seixanta o setanta “era cada vegada menys exigent en termes d´igualtat i més obert als beneficis d´una `societat oberta´ netament urbana”. Així les coses, davant d´una realitat incontestable, l´historiador se sorprèn de que “tota aquesta dinàmica no ha transformat els discursos ideològics, que persisteixen ancorats en la propaganda de la Guerra Civil 1936-1939”. Conclou: “aquests arguments contraposats, ja molt antiquats, segueixen com el referent moral, malgrat el grau i acceleració del progrés tecnològic”. Tot plegat, un altre món.

*  *  *

El 1930, Catalunya tenia 2.791.292 habitants. El 1936, en tenia 2.921. 216. El 2023, en tenia 7.750. 000. Entre 1900 i 1960, una quarta part de la població catalana tenia entre 15 i 29 anys, el 2023 els més grans de 65 anys arriben a ser una cinquena part de la població de Catalunya. Avui, la soledat social marca de manera creixent una realitat urbana que abans era interactiva, de carrer i mediterrània. Avui, la xarxa familiar tradicional s´ha desfet o està en procés de desintegració gradual. Amb aquestes i d´altres dades, com ara la mecanització agrària, la immigració del segle XXI, la feminització de la política i la pluralitat religiosa i de llengües, l´historiador certifica que ha sorgit una societat mixta d´allò més complexa. Què en queda, del proletariat? Què en queda, del menestral? Què en queda, de la burgesia? I els pixatinters i saltataulells ja no existeixen. Posats a dir, tampoc no existeix la màquina elèctrica  d´escriure amb la qual Enric Ucelay-Da Cal va escriure la primera edició d´aquest excel·lent i imprescindible llibre que és La Catalunya populista. L´historiador conclou: “vivim en un altre món”.

*  *  *

Vivim en un altre món i, paradoxalment, assenyala Enric Ucelay- Da Cal, “el món conceptual del populisme segueix viu”.  L´exemple: el procés que va fracassar el 2017. A Catalunya –escriu l´historiador tot retocant el llibre-, governa la mateixa  Esquerra que “estava en el cor mateix del populisme dels anys trenta del segle passat”. Afegeix: “de tot el conjunt ideològic no ha quedat la substància, però sí la retòrica”.  I la idea de fons del processisme “dona per suposat que seria millor ser una màquina d´avanç propi, petita, i no una potència econòmica peninsular, que aspira a liderar el conjunt espanyol”.

Què ha succeït aquí? Espanya –afirma l´historiador- ha canviat més en els últims quaranta anys que en el segle i mig anterior. Però, aquest canvi no ha transformat els discursos i la ideologia, que estan ancorats en la propaganda i els esquemes partidistes de les faccions vàries, en ambdós bàndols, de la Guerra Civil.

Amb les següents paraules acaba La Catalunya populista: “I per si fes falta més indicació de continuïtat, la votació del plebiscit indepe celebrat l´1 d´octubre de 2017 clarament va reflectir la muntanya front l´àrea metropolitana barcelonesa i la costa urbanitzada”.

Ja ho va dir Francesc Macià, “la caseta i l´hortet”.

Notes

(1)Ucelay-Da Cal, Enric. La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l´etapa republicana (1931-1939). La Magrana. Barcelona. 1982.

(2)Ucelay–Da Cal, Enric. La Cataluña populista. Imagen, cultura y política en la etapa republicana (1931-1939). Traducció d´Óscar González Camaño. Taurus. Barcelona. 2024.