Escric aquestes línies al tren, sortint de Madrid després d’uns intensos — i plujosos — dies de fira i activitat cultural capitalicia. Sempre és, com a mínim, estimulant visitar la villa del oso y el madroño coincidint amb el gran esdeveniment de l’art contemporani de tot l’estat espanyol; les xifres que es mouen al voltant d’ARCO fan vertigen als que pertanyem al noble estament del precariat cultural: dos pavellons d’IFEMA, 214 galeries de 36 països, 1.300 artistes, 15 premis, una política d’adquisicions que involucra 8 institucions públiques i privades (Ministeris, governs autonòmics, fundacions, etc.), vora 100.000 visitants dels quals un 30% són professionals del sector. Galeristes, artistes, curators, art advisors, gestors culturals, conservadors de museu… I el que és més important: col·leccionistes, uns 800 segons les fonts oficials. Si bé encara no hi ha xifres econòmiques disponibles, tot apunta que ARCO enguany ha tornat a anar fletxat. En qualsevol cas, quan surti aquest article publicat, segurament ja hi haurà opinions i dades publicades sobre la fira, l’experiència, la semana del arte a Madrid, i el sursum corda.

* * *

Escrivint des d’una òptica catalana, el vertigen que hom sent davant les xifres d’ARCO encara s’agreuja més per la nostra maniquea mania de comparar-nos amb Madrid. Em permeto honrar aquesta noble tradició una vegada més. Mentre la capital espanyola té ARCO, UVNT Fair i Art Madrid — totes tres fires la mateixa setmana —; a Barcelona hi tenim la Swab (on la majoria de les galeries destacades de la ciutat no hi participen) i LOOP. Podríem afegir-hi el Gallery Weekend (que també tenen a Madrid) i potser alguna cosa més, però qualsevol pot convenir que, en aquest cas, estem comparant un menú diari de 15 € amb dos primers a triar amb cafè o postre inclòs i un menú degustació de quinze plats d’estrella Michelin. La diferència se sent tan forta, que hom no pot sinó pensar que juguem en lligues diferents. 

Això no hauria de ser cap problema: Madrid i Barcelona són ciutats molt diferents, però comparteixen aspiracions. La capitalitat — que es pot entendre de moltes maneres — implica tenir una força centrípeta que aconsegueixi generar dinàmiques beneficioses. Mentre això a Madrid s’ha convertit en quelcom tan hipertrofiat que sovint a les xarxes es compara amb el forat d’un dònut, Barcelona (i la seva rodalia) sembla que es queda amb gentrificació, degradació de serveis culturals, un mercat artístic raquític i les engrunes que sobren del dònut estatal. 

* * *

La nostra ciutat i la seva àrea metropolitana té un potencial artístic que només pot envejar del madrileny els recursos econòmics de què aquest disposa. De fet, prova d’això és que bona part dels premis i adquisicions destacades d’ARCO van anar a parar a artistes catalans o residents a Catalunya. Lara Fluxà, Daniel Steegman, Laia Abril, Mònica Planes, Lúa Coderch, Pere Llobera o Clàudia Pagès són bons exemples del bon nivell de l’art contemporani català i com aquest és valorat també a l’epicentre de l’art de l’estat espanyol. Un altre exemple de bona forma de l’art nostrat que podem extreure de la fira d’ARCO d’enguany és el reconeixement a artistes catalans històrics, com és el cas de Josep Grau-Garriga (Sant Cugat, 1929- Angers, 2011), representat per la galeria Sabrina Amrani de Madrid, a qui el Ministerio de Cultura ha adquirit una peça a formar part de la col·lecció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. 

A títol personal, a més, també celebro la tornada a ARCO d’un vell conegut, l’Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941-2023), que enguany ha retornat a la fira madrilenya després de dècades de no participar-hi, en aquest cas, de la mà de la Galeria Marc Domènech. 

* * *

Ja arribant a Barcelona, em pregunto: ens cal un ARCO català? No tinc una resposta clara. D’una banda, esdeveniments com el Mobile World Congress han creat un ecosistema molt favorable a startups tecnològiques, principalment al Poblenou i han posicionat la nostra ciutat dins la dinàmica internacional d’aquests mercats. D’altra banda, això ha implicat una progressiva desfiguració de la ciutat en forma de gentrificació i de pèrdua d’identitat barcelonina. Podria una hipotètica fira “BARCO” (em disculpo per aquest atemptat del naming) tenir un impacte similar en el teixit artístic català? És evident que el poder que tenen les tecnològiques, que ara es passegen pel Despatx Oval com qui va a la nevera a agafar un iogurt de fruites del bosc, no el veurem mai en mans del sector cultural. Principalment perquè a diferència dels seus homòlegs tecnos, des de la cultura i les arts faltaria temps per preguntar-se si aquest poder és legítim, si s’empra moralment i ves a saber quines pegues més (que comparteixo, tot sigui dit). Tanmateix, si es fessin esforços públics en una fira d’art contemporani a Barcelona com es fan amb el congrés tecnològic, potser la cosa lluiria diferent. 

* * *

Dins d’Espanya estant, Barcelona té una petita fira d’art que entre passadissos – que és on Cioran apuntava que es diuen les veritats – tothom diu que està morta; i també té un festival de videoart —LOOP — que en aquest cas és força més reeixit que no pas Swab. Evidentment, hi ha altres esdeveniments, però crec que cap tan destacable en l’àmbit del mercat artístic. El problema és que res d’això no és suficient. I no ho és perquè mentre Barcelona aspiri a ser alguna cosa més que la capital d’una regió espanyola, aquesta camisa sempre li quedarà estreta. Barcelona no és Madrid ni ho ha de ser mai. 

No oblidem el naixement d’ARCO: durant la dècada dels setanta, la galerista Juana de Aizpuru volia fer una fira espanyola d’art contemporani i Barcelona era la ciutat escollida, per ser la més avançada i més cosmopolita, amb l’ebullició de la contracultura i el boom de les galeries catalanes durant el final del franquisme. L’any 76 es va celebrar la fira Artexpo, amb 70 galeries participants — casualment, les mateixes que la darrera edició de Swab — i va ser un fracàs comercial i mediàtic que va fer que no es consolidés. Uns anys després, Aizpuru ho va intentar a Madrid amb la flamant IFEMA, i la resta és història. 

En contra del sospir que sovint ha acompanyat aquesta història d’allò que podria haver estat, no crec que una fira com el que ara és ARCO, encaixi en una ciutat com Barcelona. La nostra ciutat — i la seva ciutadania — ha de trobar una fórmula que sacsegi les arts i tregui de la letargia al sector cultural. Aquesta implica defensar una identitat que ens diferenciï de la resta del món i que ens fa únics. Ens cal un ARCO a Catalunya? Barcelona no necessita un ARCO, ni tampoc lamentar-se pel que no va ser. Necessita un relat propi, que no passi per cap forat de dònut, sinó que esdevingui el centre d’una escena pròpia, viva i insubornable. Una ciutat on l’art no sigui souvenir, sinó statement. Una ciutat europea, mediterrània i catalana.