Baixant cap a Horta pel carrer Llobregós, una pintada amb lletres de coloraines em pegunta: «Rumia: què és el que més il·lusió et faria en aquesta vida?» En principi la considero una broma de mal gust, quasi sofista, més en aquestla punyetera i costeruda rampa, que fins i tot de nens la consideràvem un desafiament. Ja a Horta, considero la pregunta i penso en un poema, en una colònia, en el rostre angelical d’una noia o d’un nen. Després, fent un cafè a Fabra i Puig, em torna la qüestió i em responc amb alguna de les pintades que escampàvem per la ciutat: «El futur és ja», «Prohibit prohibir» o «L’únic que no està en crisi és la crisi», aquesta última que connectava més amb l’univers possibilista i de resistència dels situacionistes en una societat hostil. Intento esborrar la pissarra de la pintada amb un parell de llibres que guardo a la bossa, una Adidas del Sònar del 2010. Em sembla que és d’abans-d’ahir, però en quinze anys es pot venir avall la vida d’un home. Recordo que amb cinquanta anys acabats de fer encara podia passar les nits enmig d’aquella música infernal sense drogar-me.

Em centro en els llibres. El primer és el superb assaig ‘El nacimiento de la vejez’ (Seix Barral) de Claude Olievenstein. La solapa no pot ser més reveladora, «abans que un estat definitiu e inqüestionable, la vellesa és una incomoditat tramposa que lentament s’introdueix en la vida, mitjançant símptomes que milers d’homes es neguen a reconèixer.» Estic totalment d’acord amb l’enunciat a excepció quan diu «lentament» perquè tinc la sensació que la malaltia s’ha presentat de sobte i per diferents zones, com una ofensiva que va més enllà de la jubilació, les arrugues de les dones que m’agradaven i el desconcert general que contravinc amb la rapidesa del mòbil i l’agilitat mental, on supero les forces enemigues. Alguns amics meus no tant: infarts, ictus i  càncers van devorant les restes dels millors cervells de la meva generació i enviant-los a l’avantsala principal del buit, on ens concentrarem tots com el dia de la vacuna del covid al pavelló immens de Montjuïc o a la caixa de reclutes del carrer Comerç quan teníem dinou anys i massa ràbia acumulada. Fa uns dies, en una entrevista al diari La Vanguardia, el psicòleg i gerontòleg Javier Yanguas declarava que ens neguem a reconèixer el vell que serem, però acabarem arribant.» Recordo amb simpatia un vídeo de una entrevista amb l’actor Michael Caine en què deia que no recomanava l’alternativa a fer-se vell. Olievenstein considera que la recerca d’afecte dels ancians es torna a la vegada immensa, exasperada, tant com resignada. Mentre l’esperança és gran; la realitat infinitament més modesta. T’adones de l’egoisme dels joves com si haguessis estat aliè a aquest mateix sentiment i tot et queda tan insuperable com la costa insofrible del carrer Llobregós de retorn a Vallcarca. Hi ha obres fins a l’últim racó. L’alcalde sembla haver heretat aquell vell costum dels batlles franquistes de reduir i ampliar voreres, i tota la ciutat és un enorme caos d’obres, tanques i barricades. La inundació després de l’incendi d’Ada Colau, la gran alternativa frustrada i frustrant.

En assumir que m’estic posant una mica moix, abatut, canvio de lectura per un divertit llibre de Josep Roca, ‘Diario del chulo playa’ (Laertes). Roca situa el seu dietari a la Costa Brava del 1980, amb uns personatges sorgits de la picaresca del xulo-piscines, que dominava l’estiu dels excèntrics i els pecholobo, amb les seves camises obertes i tot el pèl sense depilar. El llibre és un acudit graciós sobre els hàbits sexuals i malalties venèries de la nostra il·lustre costa, especialment Lloret, «qui no folla a Lloret, no folla enlloc.» Ell apunta una altra: «Lloret is not Spain». I respon, «no cal ser Einstein per adonar-se que això és Alemanya o  Dinamarca».

A la nit, els partits de futbol internacionals demostren que no difereix gaire veure la tele o assistir el diumenge a l’Europa contra el Martinenc, o als partidets a l’antic camps del Viquings de la carretera del Carmel. La nit és fresca, fa un fred de mil dimonis i la ciutat està per baixar la persiana. Alguns dels escassos resistents de la meva generació han emigrat sensatament cap a Vilanova, Calafell o el Maresme. Els de més poder a l’Empordà. Jo no sé concebre la meva vida lluny de Barcelona amb la seva merda d’alcaldes. Quan tornarà Hereu? No seria més útil a l’alcaldia que a un ministeri madrileny?