L´any 1965, Gillo Dorfles –un dels grans de la crítica d´art i de la teoria estètica, metge psiquiatra de professió: un “pensament inextingible”, es va escriure el dia del traspàs-, en el seu assaig titulat Nuovi riti, nuevi miti (1), ens va deixar una interessant reflexió sobre la nostra “civilització del consum” y “civilització de la imatge”. Un parell de civilitzacions que, avançava el nostre autor, potser abastarien, no sols els mes diversos aspectes de la nostra cultura, sinó també la nostre concepció del món amb aquestes “seductores etiquetes”. Així ha estat. Així és.
* * *
Gillo Dorfles percep –civilització de consum- el que avui ja forma part de la nostra quotidianitat com ara la ciutat que enderroca edificis per construir-ne d´altres que ja tenen els seus consumidors o la variabilitat sense solució de continuïtat d´una moda que esperona el mercat. Una “moda” que també es pot percebre a l´art, la literatura, la poesia i en els “cementiris d´automòbils” que “s´estenen en la perifèria de les nostres ciutats”. A tot plegat, l´autor afegeix la música/cançons urlatori: aquells cançons estridents dels 50/60 del segle passat que subministraven les màquines de discos dels bars, o les sales de jocs, així com també les cançons de moda que sols duraven –Un rayo de Sol Shalalalalala, uoh, oh, oh- l´estiu. Unes estridències que avui retornen amb un model i manera que recorda els cassets que llavors es venien a les benzineres. Un consum “comestible”, que es “consumeix”, que es desgasta, que està condemnat a la ràpida obsolescència. Que sempre troba qui el substitueixi.
Gillo Dorfles percep –civilització de la imatge- una civilització de consum que es barreja –una relació intersubjectiva- amb una civilització de la imatge omnipresent i determinant. Unes imatges multiformes –dels senyals de tràfic als cartells/vídeos cinematogràfics o musicals passant per la propaganda comercial o política i les revistes- que ens adverteixen, que ens aconsellen, que ens dirigeixen avui més que mai. A tot plegat, cal sumar-hi les velles i noves divinitats –de la gastronomia a l´esport: tothom pot afegir-hi la seva deïtat particular- que ens vigilen, ens cuiden, ens enreden i fins i tot ens hipnotitzen. Un panorama iconogràfic que ens transporta i instal·la en allò que Gilbert Cohen-Séat va anomenar la iconosfera (2).
* * *
Gilbert Cohen-Séat –periodista, empresari i cineasta (1907-1980)- es el fundador d´una disciplina anomenada Filmologia (1946) alhora que patrocina la idea de la iconosfera (1961) entesa com el conjunt d´informacions visuals que s´expandeixen y propaguen en l´univers de la comunicació de masses. I ens condicionen.
Si el cineasta francès entén que el cinema és el “llenguatge universal” –es va equivocar en no calibrar el futur- , avui podem dir que la imatge sí és la llengua universal. La imatge es el vehicle que permet/facilita la comunicació, que aplega les persones que tenen uns pensaments i idees similars. La imatge crea una identitat o, per millor dir, unes identitats. A diferència del cineasta francès, que deia que el cinema construiria una “unitat de tots els homes”, la imatge –les imatges- va dissenyant diverses caselles identitàries on s´allotgen uns determinats individus. ¿Que la imatge és/pot ser una aparença? ¿O una representació? ¿O una instrumentalització? ¿O una manipulació? ¿O una ficció? ¿O un negoci? Sí, però ens conforma, identifica i aglutina. Posem per cas les imatges publicitàries de la majoria dels perfums i colònies amb homes musculats i dones seductores. Una imatge –l´home musculat i la dona seductora- que tanmateix torna a aparèixer en d´altres imatges –el vestit, el fitness, l´esport o la dieta- que identifiquen i reuneixen els partidaris del cultiu del cos. El mateix podríem dir de la publicitat dels automòbils que inciten el comprador amb escenes d’un poder i una felicitat a l’abast: “No t´adaptis a la carretera, sigues la carretera”, “Siguis competitiu”, “Transforma allò quotidià en una cosa especial”, “Fes realitat el teu somni”, “Viu la tecnologia” o “sigues el primer en arribar”.
La imatge –una comunicació visual- ens parla. La imatge ens identifica. La imatge ens significa. La imatge ens impulsa. La imatge ens aglutina, dèiem més amunt. La imatge ens transforma i ens esperona: ¡Compra aquest perfum! ¡Compra aquest cotxe! ¡Menjar aquest fuet! ¡Vota aquest partit!
* * *
Assenyala Gillo Dorfles que “avui, com mai, la nostra vida està sotmesa a l´influx de la informació visual”. Un influx que comença des de la nostra infància en ser sotmesos pels senyals de tràfic que ens diuen allò que és prohibit i allò que no es prohibit i allò que es pot fer i allò que no es pot fer. Uns senyals que interioritzem, perquè és la existència la que està en joc. Uns senyals que, avui, poden acabar influint en la nostra capacitat perceptiva, en el nostre pensament i en el nostre comportament. Uns senyals que es van expandint/aplicant a totes les circumstàncies de l´existència: prohibit avançar, prohibit girar a la dreta o a l´esquerra, stop, prohibit estacionar, velocitat controlada, velocitat màxima, perill, no aparquis o aparca un temps limitat. Uns senyals que apareixen també, per exemple, amb litografies o pintures de format gegant que, visualitzades en els carrers de les ciutats o les autopistes, s´introdueixen en el cervell formen part del nostre patrimoni visual i no visual. Unes figuracions en sèrie que poden condicionar-nos. I que es reprodueixen en múltiples aspectes de la nostra vida.
* * *
Hem arribat a un punt en què la set d´imatge s´ha manifestat i materialitzat, literalment parlant, en la nostra pell. És cert que el tatuatge és una pràctica mil·lenària que representava alguns fets, o els ritus de caràcter religiós, o l´exteriorització de la jerarquia religiosa o social. Avui, però, el tatuatge respon a la necessitat d´esdevenir una imatge. Una imatge en la civilització de consum y en la civilització de la imatge. Cal exposar-se, adornar-se, reafirmar-se, singularitzar-se i vendre´s. El subproducte d´un pensament unidimensional que hauria perdut el pols de la realitat i ennuvolat la consciència/autonomia del subjecte.
* * *
Gillo Dorfles: “La iconoclàstia que, periòdicament, ha sobrevingut per destruir els emblemes de les divinitats i les figuracions antropomòrfiques, tenen sempre una breu duració; ens trobem novament en una era anti-iconoclàstica i les noves icones que la poblen, en lloc de ser pacientment construïdes a mà, són produïdes a màquina i el que és més, en milers d´exemplars iguals. La serialitat de la imatge és un altre fenomen que s´ha de tenir en compte si volen comprendre´s molts aspectes de la nostra civilització”. Cal afegir-ne, avui, la poderosa i enigmàtica Intel·ligència Artificial.
Notes
(1) Dorfles, Gillo. Nuevos ritos, nuevos mitos. Traducció d´Alejandro Saderman. Lumen. Barcelona. 1969
(2) Pozo Fajarnés, José Luis. Gilbert Coen-Séat, de la filmologia a la iconosfera. El Basilisco. Número 56 (2021), pp. 23-49
Be First to Comment