Més de 125.000 persones es van manifestar fa poc més d’una setmana per protestar pel preu de l’habitatge, que ha experimentat unes alces inèdites en els darrers anys, fins al punt que a moltes famílies no els arriba el salari per pagar el lloguer. La situació és molt crítica i les mesures que estan començant a impulsar les administracions caldrà primer comprovar que siguin efectives, però en qualsevol cas no tindran una incidència immediata, de manera que, en els millors dels casos, trigaran encara anys en notar-se. De moment, hi ha qui ja ha proposat fer una vaga de lloguers similar a la que va tenir lloc el 1931 a Barcelona.

Seria viable tornar a repetir aquella vaga de fa 93 anys? Per descomptat que els llogaters que s’hi adhereixin poden deixar de pagar i dipositar —els qui puguin— l’import a un compte bancari. Però és una decisió arriscada i personal que no està jurídicament emparada. El nostre ordenament legal només reconeix el dret de vaga dels treballadors. Deixar de pagar el lloguer no és una vaga productiva, és un incompliment de contracte que generaria un deute i obriria un procediment judicial que de ben segur acabaria en desnonament.

La única via per què una vaga de lloguers tingués alguna efectivitat és que fos massivament seguida i generés greus perjudicis econòmics als propietaris dels habitatges, així com un conflicte social de gran magnitud que obligués a una negociació que implicaria també als governs. Per què això fos possible seria preceptiva una organització ben estructurada que liderés la vaga. Els únics casos en què un impagament del lloguer ha prosperat com a forma de protesta és quan es considera que és la propietat la que ha incomplert el contracte d’arrendament. Hi ha precedents. Però quan és el llogater qui l’incompleix, la cosa es complica molt jurídicament.

És important, per això, analitzar el que va passar el 1931. Les obres de l’Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc i totes aquelles que va dur associades, com el metro i l’obertura de la Via Laietana, van atreure centenars de milers d’obrers a Barcelona, que va passar quasi de manera sobtada de 600.000 habitants a més d’un milió als anys 30, amb l’absència d’un pla de nous habitatges per allotjar a totes les famílies nouvingudes. Va sorgir aleshores el fenomen del barraquisme, que es va manifestar en nuclis d’infrahabitatges d’autoconstrucció. Aquestes famílies van ser reallotjades més tard als nous barris de les cases barates, que van acabar sent precisament la zona zero de la vaga de lloguers.

Al descontent social pel preu de l’habitatge es van afegir els greus efectes de la crisi provocada per la caiguda de la Borsa de Nova York de 1929, que havia estat la principal raó, per cert, del fracàs econòmic de l’Exposició Internacional. La crisi i el final de les obres van suposar la pèrdua de milers de llocs de treball i que molta població —especialment l’arribada de fora— passés gana.

Va ser aleshores quan el sindicat anarquista CNT va crear el Comitè de Defensa Econòmica amb l’objectiu d’arribar a un acord amb l’Ajuntament i la Cambra de Propietaris per rebaixar els lloguers i que no s’executessin els desnonaments per manca de pagament. També reclamaven mesures per combatre l’atur i per a baixar els preus dels aliments. Es van organitzar vàries manifestacions, però la Cambra de Propietaris es va negar en rodó a fer qualsevol concessió.

El sindicat va aleshores endurir la protesta i el 5 de juliol va convocar la vaga de lloguers amb una plataforma reivindicativa que incloïa una rebaixa del 40% dels preus de l’habitatge; que qui no podia pagar no ho fes, i reubicar als treballadors en atur. Més de 100.000 famílies van seguir la vaga a les cases barates del Bon Pastor, Can Peguera, Baró de Viver i Ferrer i Guàrdia, actual Marina del Prat Vermell.

La reacció a la convocatòria de la vaga va ser una onada de desnonaments. Els obrers van crear una caixa de resistència i es van organitzar per tornar a entrar els mobles a les cases tan bon punt eren trets pels executors dels desnonaments. La resposta de les autoritats va ser un enduriment de la repressió de les manifestacions i desnonaments més violents, trencant els mobles per què no es poguessin recuperar. Els enfrontaments entre els vaguistes i les forces de l’ordre van acabar amb 18 morts, desenes de ferits i l’empresonament de tot el Comitè de Defensa Econòmica. Malgrat tot, es van aconseguir algunes rebaixes dels preus dels lloguers amb els petits propietaris, però no amb els grans tenidors.

En aquells moments, la classe obrera destinava entre una tercera i una cinquena part del seu sou al lloguer de l’habitatge. Avui, algunes famílies hi destinen fins a un 58% dels ingressos. Les administracions han de córrer molt en la construcció de nous habitatges i establir mesures per fer front als desnonaments. En cas contrari, la crispació social pot arribar a nivells molt preocupants.