*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Sembla ser (la veritat, no ho tinc clar) que algun dia no molt llunyà Barcelona tindrà un Centre Nacional de la Fotografia; sens dubte aquesta és una bona notícia i una mancança injustificable i (quasi) inexplicable tenint en compte la important tradició fotogràfica que atresorem, pels grans noms del passat, del present i, de ben segur, del futur.

Però penso que hem d’anar més enllà amb aquest projecte, perquè anem massa tard, ni és suficient i, potser, poc ambiciós, amb poca perspectiva de futur. És complicat parlar d’un centre quan encara no s’ha creat, però sí que crec que és, en aquest procés de construcció, el moment idoni per debatre idees per no construir un projecte que ja neixi cansat. Cada cop entenc més la fotografia, com un pilar important, un fonament d’una casa més gran que és la IMATGE (en general, en tots els seus formats i velocitats). En aquest aspecte, cada cop són més estrets els límits entre la fotografia i els nous formats visuals; molts fotògrafs treballen amb una sola eina però amb diversos formats, interessats en totes les possibilitats artístiques i tècniques que els mitjans fotogràfics els proporcionen. És una realitat, fins i tot evident en el fotoperiodisme, com es manifesta, per exemple, amb la inclusió, des de 2011, en el World Press Photo d’un apartat dedicat als nous formats visuals. Ens és fàcil, doncs, poder fer un acte de projecció amb tot el que està passant amb altres gèneres fotogràfics de creació, on aquestes possibilitats i diversificacions es multipliquen exponencialment i on la paraula fotografia es pot quedar ràpidament limitada.

Així doncs, què passa(rà) amb totes aquestes creacions que tenen com a ampli denominador comú la imatge, d’aquesta fina transició de fotògraf a creador visual? Per no parlar, també, d’aquells camps ja més consolidats com el videoart, o més emergents com el 3D o els vídeos 360 graus, que es troben en un No man’s land, però que són territoris transitables tant per fotògrafs com cineastes, és a dir per creadors que treballen amb la imatge. Naturalment amb aquesta idea ja va néixer La Virreina Centre de la Imatge, però en molts aspectes molt limitat, per començar, d’estructura. Quan és parla sobre què necessita Barcelona (a nivell fotogràfic), i s’obren debats com si una altra Primavera fotogràfica, que si una fira, etc… potser cal unir esforços, aglutinar propostes consolidades per ampliar els espais de reflexió, aprofitar, per exemple, la tirada internacional del Loop Barcelona per encabir elements fotogràfics al seu voltant.

Sé que pot semblar un problema de nomenclatura, però no ho és. És un problema de limitacions i d’ambició, d’entendre la importància cultural que té la imatge per crear espais globals comuns, i sobretot, per crear centres de referència com ho és, per exemple el FOAM a Amsterdam, perquè tot avança molt ràpid i sabem de la dificultat de crear centres, perquè tindrem un fill gran amb pare, però molts fills orfes.

Jordi Feixa

*

Jordi Feixa és Coordinador d’activitats a l’Àrea de Cultura de la Fundació Catalunya – La Pedrera. Comissari d’exposicions de fotografia i de cicles de cinema. Coordinador de les jornades de cinema Sense Fronteres.

* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER