Un recent estudi, titulat Cataluña: declive demográfico de una sociedad multicultural (1), elaborat per Joaquín Leguina Herrán i Alejandro Macarrón Larumbe, publicat  pel Centro de Estudios, Formación y Análisis Social del Observatorio Demográfico CEU-CEFAS (2024), ens diu quin és l’estat de la qüestió a Catalunya i Barcelona.

*  *  *

L’estudi té un valor doble: en primer lloc, està dirigit i coordinat per dos especialistes d’aquells que se’n diu de reconegut prestigi; en segon lloc, els dos autors no són catalans ni viuen a Catalunya i un d’ells no s’ha distingit precisament per la seva simpatia envers el nacionalisme català i la política catalana. Molt probablement, alguns, o molts, diran que aquest diguem distanciament resta credibilitat al treball. Discrepo. Ens convé que els de “fora” també facin informes sobre Catalunya/Barcelona. Potser, els de “fora” veuen coses que a nosaltres ens passen per alt o que ens semblen irrellevants i, tal vegada, incòmodes. Per això mateix, l’informe genera discrepàncies. Una cosa positiva: dissentir, és fer camí.

*  *  *

Auguste Comte  deia que el destí d’una societat es trobava en la seva demografia. Efectivament, el futur d’una societat depèn, en bona mesura, del número d’habitants, el seu gènere, la seva procedència, la seva cultura, la seva formació acadèmica o professional, la seva religió, la seva llengua, la seva natalitat i d’un llarg etcètera que inclou el nombre d’habitatges, de llogaters, de propietaris i, també, la demografia i geografia delictiva del territori. Sense aquests i d’altres paràmetres no es poden fer els pressupostos ni elaborar polítiques que responguin a la realitat i les necessitats de la ciutadania.

*  *  *

L’estudi dels nostres demògrafs comença amb una fotografia i/o radiografia general que dibuixa la qüestió: passat, present i futur. Després, ens brinda un seguit de dades. Finalment, suggereix alguna mesura. Anem a pams.

*  *  *

L’estudi –compte: el ciutadà català és anomenat ciutadà espanyol-  segueix un fil temporal: fins fa unes dècades, Catalunya, gràcies al seu desenvolupament econòmic, va atraure molta població de la resta d’Espanya. Avui, passa exactament el contrari: saldos migratoris interregionals negatius; sortida neta d’espanyols; més immigració estrangera que espanyola amb un alt nivell de practicants de la religió islàmica; baixa nupcialitat catalana i alta taxa de divorcis i avortaments també a Catalunya.

Quant a la llengua, els habitants de Catalunya parlen, de manera global, més en espanyol que en català malgrat la política lingüística oficial. Una política que xocaria amb una població espanyola que no és d’origen català en un territori on la població autòctona va minvant. Als castellanoparlants espanyols s’han d’afegir, en les tres últimes dècades, 800.000 hispanoamericans que, junt als seus fills nascuts a Espanya, suposen el 10 % de la població de Catalunya.

De cara al futur, la població catalana te una tendència a reduir-se i envellir-se, perquè cada any es registren més defuncions que naixements: una conseqüència de mig segle de fecunditat insuficient. Una altra dada: cada anys més catalans viuen sols.

La població d’arrels immigrants (primera, segona i tercera generació) tendeix a ser majoritària en aportar el 50 % dels nadons catalans. Un percentatge que creix amb els anys. Alguns detalls de les futures generacions: 15 % de naixements de mares hispanoamericanes; a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona els nadons amb pares immigrants musulmans es mouen entre el 25 % i el 30 %; a determinades ciutats (Vic, Manresa, Mollerussa, Tàrrega, Reus, Martorell, Salt, Figueres, Ripoll, Palafrugell o Tortosa i d’altres) s’arriba al 50%.

*  *  *

Un resum -a la manera d’un titular de premsa- de les dades de la realitat catalana que els autors desgranen a llarg del seu estudi:

–De 1,65 milions d’habitants el 1857 a 8 milions el 2024 dels quals 2,4 milions són immigrants de primera o segona generació;

–Catalunya és una de les Comunitats Autònomes amb més immigració on destaca la presència elevada de població africana i asiàtica;

–A Barcelona, el 53,4% dels homes joves han nascut a l’estranger;

–Catalunya ha tingut una fecunditat més baixa que la de la resta d’Espanya fins fa uns 40 anys i, des de llavors, és igual de minvant;

–A Catalunya, caiguda del 70% dels naixements de mares espanyoles entre 1976 i 2023;

–Les defuncions d’espanyols nascuts a Catalunya han superat en 280.000 als naixements de mares nascudes a Espanya en els últims 15 anys;

–A Catalunya moren el doble d’espanyols dels que neixen mentre que en el còmput dels immigrants estrangers el balanç és l’oposat, amb 6 naixements per cada defunció;

–Una gran majoria dels espanyols residents a Catalunya no tenen arrels familiars locals, o les tenen mixtes entre Catalunya i d’altres parts d´Espanya, i tenen com a llengua materna l’espanyol;

–Els cognoms més comuns a tota Espanya també ho són a Catalunya; a d’altres indrets d’Espanya també hi ha molta gent amb cognoms catalans;

–La llengua majoritària de la població de Catalunya és l’espanyol;

–Catalunya ha passat d’atraure espanyols d’altres regions, a tenir emigració neta espanyola (catalans autòctons inclosos);

–Catalunya atrau menys talent internacional amb fills a causa de la política d’immersió lingüística a l’escola;

–El futur demogràfic de Catalunya: població espanyola minvant i molt envellida, i molta multiculturalitat;

–La meitat dels nadons a Catalunya tenen pares estrangers d’origen;

–Una part molt apreciable dels nous catalans són fills de pares hispanoamericans, africans o asiàtics;

–En algunes localitats catalanes, la multiculturalitat arriba a nivells impressionants.

*  *  *

Els nostres demògrafs suggereixen que Catalunya –talment com Espanya- necessita recuperar la fecunditat i la capacitat d’atracció i retenció de població espanyola, i de talent internacional de primer nivell, com en el passat. Res que objectar. La qüestió és qui s’atreveix a fer-ho i com fer-ho.

Així conclou l’estudi: “prevaldrà a Catalunya el seny sobre la rauxa, i ho aconseguirà, per revertir l’actual dinàmica de poble decadent [una referència al llibre Catalunya, poble decadent d’un Josep A. Vandellós (1935) que parlava `d’aquesta invasió pacífica formada avui dia principalment per gent no catalana´ que pot posar en perill `el patrimoni espiritual del nostre poble, la cultura i el caràcter de la nostre gent… que hauran volgut conservar els darrers polítics de la nostra raça”]  i recuperar el seu esplendor pretèrit?” Un desafiament.

Nota              

(1) https://cefas.ceu.es/informe-cataluna-declive-demografico-sociedad-multicultural/