Persèfone, una deessa d’extraordinària bellesa, estava recollint flors tranquil·lament, probablement violetes, quan se li va plantar al davant el seu oncle, Plutó, amb la intenció de raptar-la i portar-la al seu palau de l’inframón amb el vistiplau de Zeus. Persèfone, que era l’alegria de la seva mare Demèter, la deessa de les collites i de la fertilitat de la terra, va fer desaparèixer la felicitat i va dur la tristesa als conreus en forma de desolació. Per intersecció de Júpiter, Plutó va accedir a alliberar Persèfone durant sis mesos de l’any, després dels quals regressaria de nou al seu costat. El retorn amb la seva mare assenyala l’origen de la primavera, temps en què les plantes es manifesten més alegres i actives gràcies a les pluges i les bones temperatures. Persèfone era considerada com la deessa de la fertilitat de la terra.

*  *  *

Aquesta història, extreta dels Himnes Homèrics –en concret, del  Himne a Demèter, escrit probablement durant la segona meitat del segle VII a. C.-, explica els cicles anuals de la terra on, després de la tardor i l’hivern, reapareix una primavera que és relaciona amb la vida, la fecunditat, la prosperitat i la benaurança que es representa o simbolitza amb la magrana que Persèfone rep de la ma d’Hades amb l’objectiu de retenir-la a l’inframón. Una magrana, una fruita, que, una vegada morta, deixa la seva llavor, perquè la vida torni a començar de nou un cop superada la tardor i l’hivern vinents.

*  *  *

El cicle anual de la terra ens ha tornat altre cop a la primavera. A poc a poc, l’himne homèric de fa uns vint-i-set o vint-i-vuit segles es fa realitat als carrers de la ciutat. Però, un pensa també que a les nostres ciutats en falten, de magranes. Potser, faltin més flors que en envaeixin, ens rodegin, ens acompanyin i ens parlin. I que ens protegeixin la salut –les herbes remeieres- i ens defensin el sol. L’arquitectura i l´urbanisme també en necessiten, de flors. Como ho demostra la remodelació de l’avinguda Meridiana de Barcelona.

No és una casualitat que Epicur, després d’haver recorregut el món grec de la seva època, s’instal·lés finalment a Atenes en una casa amb un hort –el conegut Jardí d´Epicur- on explicava al seus alumnes com arribar a ser feliç. No és una casualitat que la flor aparegui als quadres de Fra Angelico, Botticelli, El Bosco, Tiziano, Rubens, Velázquez, Goya i un llarg etcètera. No és una casualitat que Mariano Fortuny, a més de pintar flors en els seus quadres, tingués un jardí  amb xiprers, baladres, petúnies i d’altres flors. I sense les flors, Mercè Rodoreda no ens hagués traslladat al jardí de Romanyà, Giorgio Bassani no ens hauria passejat pel jardí dels Finzi-Contini, Carles Riba no parlaria de les “vèrgens totes blanques venen de flors guarnides” i el Vals de les Flors de Cajkovskij ningú no el podria mai escoltar.

No és una casualitat el Where have all the flowers gone? dels seixanta, o les superilles de la Barcelona que desarticulen una part de l’Eixample, o que algun coaching convidi a introduir les flors a la llar per reconduir-nos a allò que has perdut.

*  *  *

És una sort el Jardí Botànic de Santa Clotilde de Lloret de Mar, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, així com el Jardí Botànic Marimurtra de Blanes i el Pinya de Rosa a cavall de Blanes i Lloret de Mar. És una sort l’esplèndid Jardí Botànic de Barcelona i el Parc de Cervantes. I aquesta petita meravella que son els Jardins de la plaça de Francesc Macià dissenyats també per Nicolau Maria Rubió i Tudurí. A tot plegat, per què no afegir uns almanacs anuals més que centenaris –el Calendari dels Pagesos i el Calendari de l´Ermità, 1861 y 1875 respectivament- i menys que centenaris –l’Agenda del Pagès i l’Almanac del Cordill, 1985 i 2002 respectivament- que tractant diverses qüestions relacionades amb el tema?

*  *  *

Tot plegat ens diu, ens mostra i ensenya que és bo que a la ciutat –és a dir, a la nostra vida- hi ha hagi també flors. No es tracta –no confonguin la ciència ecològica amb la ideologia ecologista- de l’ecologisme amb les seves fílies i fòbies. La botanica amoris permet de veure –gaudir-ne- la sensualitat de les flors i el seu poder captivador. La seva harmonia i la seva bellesa efímera. la seva aroma. Les flors simbolitzen la persistència en ser capaces d’adaptar-se a una realitat adversa. Les flors s’entesten a conviure amb d’altres flors diferents, Les flors o la perseverança en resistir situacions difícils. Si el comportament de les formigues o les abelles han estat un model, per què no dir el mateix de les flors?

*  *  *

La botanica amoris –l’eròtica o sensibilitat de les flors- és una mena de registrador automàtic que marca els cicles de la naturalesa, que ens obliga a adaptar-nos al pas dels dies i els mesos talment com fan les espècies herbàcies,  que ens convida a posar flors a la llar, al balcó o la terrassa –de la gardènia a la hidra trepadora- que ens acompanyen dia a dia, que ens dona l’oportunitat de trasplantar la naturalesa en un trosset de la ciutat, que ens planteja la possibilitat de cultivar-nos –sense adonar-nos- tot cultivant les flors i les herbes.

Les flors i les plantes poden deturar el temps i fins tot –els olors de les flors- ens poden retornar al passat. Fer un jardí, deia Francis Bacon, es “el més pur dels plaers humans”. Fer un jardí –amb tres o quatre textos ben endreçats ja es por fer un jardí- també ens personalitza, perquè tot jardí és personal i irrepetible. La jardineria –que ens diu com conrear moltes espècies en un text- ens atrapa i ens civilitza. Perquè, civilitzat és aquell que agafa una rosa amb delicadesa. Perquè, civilitzat és qui contempla la floració del camp –també, de la ciutat- amb tots el seus colors vibrants que esclaten al davant nostre. Avui, civilitzat és també recuperar els vincles amb la naturalesa amb el que això implica i comporta. Tot comptat i debatut, de la política a la jardineria, del alcalde al jardiner, quin model de ciutat volem?

 

*  *  *

Sovint, passejant per Barcelona, tinc una doble impressió: o els barcelonins som uns lotòfags que ens hem menjat les plantes i flors o els barcelonins patim l’anomenat plant blindness o tendència a ignorar les plantes i les flors. També, sovint, tinc una altra impressió: els barcelonins som un mal exemple d’una de les màximes de Linneo –el naturalista que va desenvolupar la nomenclatura binòmica per classificar i organitzar els animals i les plantes-, “nomina si nescis, perit et cognitio rerum”. És a dir, “si ignores el nom de les coses, desapareix també el que saps d’elles”.

Una ignorància i/o oblit que és més del que aparenta si tenim en compte que, per més estrany que sembli, la botànica també ens defineix en formar part de la nostra civilització. Curt i ras, la civilització mediterrània, té una botànica pròpia –llorer, olivera, xiprer, blat o vinya- de la qual en destaca el llorer, associat a la victòria i la pau pels nostres avantpassat grecs i romans.

*  *  *

Sortosament, encara ens queda la Persèfone –deessa d’extraordinària bellesa- que cada any ens recorda que la primavera existeix i sempre arriba aquí. Amb flors, plantes i jardiners.