Recordo quan era un intrèpid viatger entusiasta, però m’ho miro com si formés part d’una altra realitat, de la vida d’un altre. Avui quan el metro entra a les parades de Cornellà, l’Hospitalet, Badalona o Sant Adrià ja tinc la sensació d’inestabilitat. Abans podia marxar a l’Índia, a les Filipines, a la Polinèsia o a qualsevol destí americà o africà sense cap altre propòsit que el viatge, la poesia i la possibilitat d’omplir la llibreta o la carpeta de vivències. I el passaport de segells. Avui baixo al centre i només albirar la Rambla plena de gent ja em fa entrar en xoc. Per arribar fins a la Granja Viader del carrer Xuclà o a les cafeteries del carrer Petritxol puc fer giragonses surrealistes per tal de superar el trànsit que significa incorporar-me a la multitud. No és agorafòbia, no. És simplement mandra, quasi atòmica, però mandra.

Per aquests motius visito poc els Encants o el mercat de Sant Antoni, tot i que sempre és un plaer retrobar gent tan simpàtica com el llibreter uruguaià Mario Pérez o la italiana Ilaria Sansotta. Al Mario el puc trobar entre setmana en la seva posició al costat del popular bar Mendizábal del carrer Hospital cantonada Junta de Comerç, i aquesta setmana li agraeixo les revistes ‘Poesía’, que em guarda, o les obres completes de Stevenson i Melville: els havia de tenir també en pell, com bé es mereixen. La Ilaria em va passar pràcticament de franc una edició d’‘Índia’ del Nobel V.S. Naipaul, que em va solucionar el farragós diumenge a la tarda, que mai he sabut com administrar. Vaig complementar la lectura de Naipaul, superba, cosmopolita i, alhora, poètica del gran teatre de Bombai amb un llibre que m’encanta, ‘Índika’, del narrador i editor Agustín Pániker, un assaig lliure que t’instrueix mentre amenitza la lectura amb capítols esclaridors de tòpics sobre un país que és tant un continent com un estat de l’esperit, com ell mateix diu «a través del meu llibre he intentat dialogar i escoltar les cultures índiques. He tractat d’aprendre’n. I se m’ha ocorregut compartir el que he sentit i comprès amb els lectors.» L’oposició entre hinduisme i budisme és una altra de les interseccions que comparteixen Naipaul i Pániker. Convindria que cada lector hi aprofundís i en treies conclusions.

Originari de Trinitat i Tobago, britànic d’adopció i d’una família provinent de l’Índia, Naipaul és un escriptor tan fabulós com Josep Pla, però amb un punt de mira molt més ampli, cosa que no canvia gaire la projecció de tots dos. És capaç de convertir la lletjor més monumental de Bombai en una descripció extraordinària del món dividit entre rics i pobres: «Els blocs de pisos a les dues bandes de la carretera, edificis de ciment florit en la part superior per les condicions atmosfèriques de Bombai, el sol excessiu, la pluja excessiva, la calor excessiva; llardosos en les plantes baixes, com per les multituds de les voreres, com si la brutícia humana anés ascendint, marea rere marea, per fondre’s amb la floridura.» La veritat és que Naipaul és un regal per al lector que ja discrepa d’un contingut exclusivament dominat per la bellesa. Cal ornamentar la realitat sense trepitjar la mina de la lletjor. En té més, té vida de tota mena, fora de les castes que han dominat ancestralment el seu país.

Pániker, per la seva banda, és un divulgador amb l’estil concís del seu pare i l’espiritualitat del seu oncle, un home que pot reunir història, religió, societat, geografia i paisatge fins a transcendir l’antropologia i introduir-nos en un magma més enllà de les fronteres, més enllà de les nacions, que al nostre país s’han convertit en singularment rellevants, malgrat la seva irrellevància. Per tancar el cercle, al costat dels llibres ‘Índia’ i ‘Índika’, els proposaré, si tenen intenció de comprar algun volum per a Sant Jordi, ‘Fez, ciudad del Islam’ de Titus Burckhardt, una aproximació més propera a una de les ciutats més fascinants del món, amb més de deu mil carrers i carrerons, i on pots trobar-te des de les escasses restes i representació dels sefardites que no van emigrar a Israel als mercats de les espècies més singulars del planeta. Com a mostra quan ens diu –el subratllat és meu– que «les ànimes estan marcades per tota mena de característiques reprovables: quan més posseïxen, més s’allunyen de la bondat.» Només un llibre t’atorgarà la felicitat. O no. Tu tries.