Trobo tirat pel carrer un manual d’ètica d’Epictet. És un volum  de començament dels anys noranta, publicat per Edicions 62 i que a la portada marca que valia 200 pessetes. El primer que cal recordar és que no hem de confondre el preu amb el valor. Assegut en un dels bancs de plàstic de l’Avinguda de Vallcarca, enmig del soroll ensordidor de la mitja tarda neuròtica, l’obro encuriosit i la primera observació ja em captura: «Hi ha coses que depenen de nosaltres, i n’hi ha d’altres que no depenen de nosaltres. Depenen de nosaltres l’enteniment, la decisió, el desig, l’aversió i, en un mot, tot allò que és obra nostra; en canvi, no depenen de nosaltres el cos, les possessions, la reputació, els càrrec ni, en un mot, tot allò que no és obra nostra.» Epictet fa la distinció que les coses que depenen de nosaltres són per naturalesa lliures, sense entorpiments ni traves, mentre les coses que no depenen de nosaltres són poc sòlides, servils, entorpidores, alienes. Em fixo especialment quan diu que no depèn de nosaltres el cos i les possessions mentre creua un autobús amb anuncis de gimnàs que promet que la nostra vida canviarà de manera definitiva donant-nos d’alta en la instal·lació. Em fa mal tot, l’ànima, l’esperó i l’esquena. Somio amb la fisio tot i que no m’agrada que em toquin.

El desig hedonista es perpetua en el nostre temps mentre creix el narcisisme d’una generació –o una societat– infantiloide. A ‘Esperança sense optimisme’, Terry Eagleton recorda l’historiador marxista Ernst Bloch quan diu que «l’esperança és una mena de desig que alguns confonen amb l’expectativa. L’esperança ha de ser d’alguna manera factible; ha de ser possible que pugui ser realitzada mentre que el desig podria no ser-ho. Pots desitjar ser Mick Jagger però no pots esperar ser-ho.» Al voltant d’aquests conceptes es mou un gran negoci que viu de les falses expectatives dels humans que sobreviuen a les ciutats. Jo em puc apuntar al gimnàs perquè desitjo canviar d’aspecte, o, fins i tot, de condicions de salut, però serà difícil que això passi perquè tinc 65 anys, estic fotut, prenc un munt de pastilles i els metges em tenen com un negoci pròsper i amb un cert futur per a la indústria farmacèutica. No obstant això, puc recordar quan jugava amb duresa als esports més insospitats, quan passava les nits senceres sense dormir abans de tornar a treballar o quan feia l’amor durant hores sense cap problema de resistència. Dubto dels records? Segurament. La seguretat em torna a agafar de la mà d’Epictet: «Per consegüent, si consideres lliures les coses que per naturalesa són servils i pròpies les que són alienes, et trobaràs amb entrebancs, t’afligiràs, et torbaràs, blasmaràs tant els déus com els homes; en canvi, si només consideres teu allò que és teu i aliè, tal com és de fet, allò que és aliè, ningú no et forçarà mai, ningú ningú no et posarà cap impediment, no blasmaràs ningú, no faràs res contra la teva voluntat, no tindràs cap enemic, ningú no et perjudicarà, perquè no hi hauràs res que et pugui ser perjudicial.»

Guardo el volumet a la butxaca interior de l’americana i continuo directe cap a l’infern de la plaça Lesseps. Aquí la batalla és intensa: tots tancats als seus vehicles i atrapats en els laberints dels metro, la majoria volen arribar a casa. Ningú deu pensar en Epictet, Eagleton o Bloch, tots volen aterrar per tancar el cicle del dia i descansar per tornar amb força a la repetició, cosa semblant al que fa el hàmster de la filla de la veïna a la roda de la gàbia. «Seria capaç de desitjar la veïna, com feia quan era jove amb les altres veïnes?» Ho deixo córrer davant la resposta negativa que suposo té a veure amb el relativisme del plaer on reposo, claudico o escapo. La veritat és que no m’afecta gens, malgrat que les preguntes em continuen visitant periòdicament.

Torno caminant a casa valorant aquelles coses que no depenen de nosaltres. La biblioteca sí que és el meu jardí privat. Busco Eagleton mentre trobo dos llibres de Bloch, un en català, ‘La filosofia del Renaixement’. Parla de Marsilio Ficino, a qui vaig escriure desenes de poemes quan encara era addicte a l’idealisme, a l’esperança. Ficino va encendre «la llum original», concepte neoplatònic, que converteix la vida en preciosa, res a veure amb el múscul actual, els culs turgents i els tatuatges com a principal reflex i diàleg. La llum original reflecteix la bellesa del món, que poc té a veure amb l’abús indiscriminat de les sentadilles i altres magdalenes de l’abrupte lèxic dels nostres dies. «Per què ens continua fascinant la República de Weimar?», es pregunta a la contra el curador del volum de Bloch. La resposta prové d’un vers del Jesús Lizano, des del més enllà: «Yo solo veo mamíferos».