Una ciutat heterogènia com ara és la Barcelona d’avui no pot ser sinó una ciutat de ciutats. Una ciutat oberta on conviuen, no sols individus més o menys autònoms, sinó també diferents maneres de ser, de viure i de relacionar-se. També, diferents concepcions del món i ideologies. Amb un detall important –un tret distintiu, si així es vol dir– que no pot passar desapercebut i marca el present –qui sap si el futur– de la nostra ciutat: les diferents maneres de ser, de viure i de relacionar-se –les diferents concepcions del món i ideologies, dèiem un parell de línies més amunt– s’han independitzat les unes de les altres. Encara més: no cal descartar que els uns i els altres acabin sent –potser ja ho són– adversaris. I qui sap si enemics.

Així les coses, a la ciutat de Barcelona d’avui se li pot aplicar la màxima de Richard Sennett segons la qual “la ciutat no és propietària de si mateixa”. Per dir-ho d’una altra manera: la ciutat de Barcelona s’hauria autodeterminat. Una forma d’assenyalar –una forma de parlar– que a la ciutat han aparegut tot un seguit de taifes que es fan i es desfan segons sigui la conjuntura econòmica, política, social i cultural. De fet, qüestió d’interessos i d’ideologies.

¿De qui és Barcelona? Dels diversos homes i dones –els “animals polítics” d’Aristòtil– que decideixen conviure en una polis que s’organitza al voltant de lleis i costums. La “bona vida”, diria el filòsof.

Val a dir que els “animals polítics” barcelonins –com, d’altra banda, solament passa arreu– acostumen a defensar els seus espais. El resultat de tot plegat és una Barcelona ciutat de ciutats en què els ciutadans, en el millor dels casos, es miren de reüll. Fins ara, tenim la ciutat aparador, la ciutat museu, la ciutat de l’art, la ciutat dels arquitectes, la ciutat de la innovació, la ciutat dels grafitis, la ciutat shopping, l‘smart city, la ciutat d’acollida, la ciutat pacifista, la ciutat solidària, la ciutat insolidària, la ciutat antiamericana, la ciutat tuguri, la ciutat dels motxillers, la ciutat Bronx, la ciutat dels anarquistes, la ciutat de les manifestacions, la ciutat dels indignats, la ciutat dels altermundialistes, la ciutat dels independentistes, la ciutat de les dones, la ciutat de la pau, la ciutat de l’ecologia i el reciclatge, la ciutat de la moda, la ciutat del teatre, la ciutat de les inversions immobiliàries, la ciutat de l’especulació, la ciutat de les places dures, la ciutat de la gastronomia, la ciutat de l’oci, la ciutat de l’esport, la ciutat de l’homo bicing i un llarg etcètera que fa que Barcelona sigui un totum revolutum.

Un totum revolutum que, molt probablement, és el resultat del buit que va deixar l’esgotament de l’anomenat “model Barcelona” que culmina amb el Fòrum Universal de les Cultures 2004. I és aquest totum revolutum –torno a l’inici d’aquestes línies– el que fa que Barcelona sigui una ciutat de ciutats. Una mena de metàpolis –una ciutat amb “territoris” autònoms– o ciutat patchwork desequilibrat. Potser, desorientat.

A tot plegat, cal afegir la penúltima ciutat que ara mateix està emergint a Barcelona: la ciutat postal. És a dir, la ciutat bonica –per entendre’ns, el model Rupit– que no deixa circular els cotxes, que s’omple de verd i flors, que planta un bosc al bell mig del carrer, que fa placetes arreu, que afavoreix la passejada i el descans. Unes Barcelones –la dels grafitis, la ciutat shopping, l’smart city i les altres que s’han citat abans– que funcionen amb autonomia.

Aquesta fragmentació, convé o no convé a la ciutat de Barcelona i als seus ciutadans? Si és cert que la ciutat és/ha de ser –i és bo que ho sigui– heterogènia per la seva pròpia naturalesa, no és menys cert que la ciutat també ha de ser un mosaic de “territoris” on puguin conviure amicalment els uns i els altres. Una manera d’aconseguir que els ciutadans s’eduquin en la diferència i l’alteritat. Una alteritat que implica –una relació dialèctica– l’acceptació de la multiplicitat. És a dir, de l’Altre. Una manera de construir la intersubjectivitat.

El contrari de l’alteritat, és a dir, la formació de comunitats o ciutats diferenciades dins d’una ciutat o d’una societat, és, traient de nou a col·lació a Richard Sennett, “abominable”. I és que les comunitats o les ciutats diferenciades acaben creant uns llaços estrets que es cohesionen gràcies als enemics comuns que construeixen.

Fóra bo que les ciutats de ciutats com ara Barcelona trenquessin els seus llaços comunitaris/identitaris/excloents –a la manera ja citada de Richard Sennett– en benefici d’una millor convivència ciutadana. Cosa que no implica, ni de bon tros, que els ciutadans renunciïn a la seva manera de ser, de viure i de relacionar-se. Ni tampoc a la seva concepció del món i ideologia. Per començar, es podria firmar un armistici o suspensió provisional de les hostilitats.