A les biblioteques —en qualsevol de les diverses tipologies de l’ecosistema de biblioteques que tenim escampades pel país— treballem i existim gràcies a tres matèries sensibles: en primer lloc, la humana, ja que sempre hem estat, som i serem un servei fet de i per a les persones, i on el tracte humà i de proximitat és bàsic i indispensable (malgrat els gurús que periòdicament pronostiquen la desaparició física de les biblioteques). En segon lloc, l’altra matèria sensible és la del coneixement, i és que les biblioteques continuem essent, malgrat tot, una de les principals institucions receptores i preservadores —juntament amb els arxius i museus— del coneixement humà; un coneixement que, altra volta malgrat el que diguin i pensin els gurús, continua existint majoritàriament, i ho continuarà fent durant molt anys, en format físic… és a dir, que es pot tocar i palpar, sentir i abraçar i olorar. El que segons les RDA vindria a ser “sense mediació”. I aquest coneixement físic que acumulem, gestionem, classifiquem, conservem i donem accés a les biblioteques em porta directament, i de fet hi està íntimament relacionat, a la tercera matèria sensible amb què treballem: l’espai.

 

 

En efecte, les biblioteques són, entre moltes altres coses, espai. Però no (no només) són aquest tercer espai tant de moda avui dia. Les biblioteques són també aquell espai on el coneixement físic produït per la humanitat s’hi emmagatzema, i com ja deuran haver suposat, el ritme de producció de coneixement és sempre molt més elevat que no pas ho és la quantitat d’espai d’emmagatzematge de què disposen les biblioteques. En definitiva, que la gestió de l’espai disponible s’ha acabat convertint en un aspecte nuclear, en la gestió de qualsevol biblioteca, i en la seva planificació i visió a com a mínim 20 anys vista. I aquesta gestió esdevé crítica en biblioteques patrimonials, on la possibilitat de fer esporgues sistemàtiques és més reduïda per la idiosincràsia pròpia d’aquesta tipologia de biblioteques. Precisament per ser crítica, cal afrontar sense pal·liatius, de cara, la necessitat de planificar l’espai de què disposem, i sobretot cal poder i saber fer previsions del que necessitarem en un futur.

En l’àmbit estrictament del fons, a aquestes previsions hi ajudaran el tenir un coneixement exhaustiu del nostre fons, i saber amb precisió quasi quirúrgica quins sectors són els de menys i més creixement, i en conseqüència preveure menys o més espai disponible en cada un d’aquests sectors. I no podem deixar de banda, és clar, la indispensable classificació dels volums per mides, fet que optimitzarà al màxim l’espai disponible, i permetrà aprofitar fins l’últim centímetre disponible. I relacionat amb la gestió del fons, també hi ajudarà, i molt, disposar de mobiliari d’emmagatzematge adient. Els compactes són una gran eina, però cal tenir present els espais que caldrà deixar buits, de trànsit i de moviment dels prestatges, i que pel seu pes no es poden instal·lar a tots els edificis. També són una gran eina de suport els prestatges regulables en alçada, eina que caldria que anés unida a una classificació dels volums per mides. Un mobiliari adient i específic per a biblioteques serà una eina molt valuosa per a poder gestionar correctament l’espai disponible; i malgrat els avenços significatius que s’han fet, massa sovint l’estètica guanya a la necessària i indispensable practicitat bibliotecària.

Però sobretot, hi ha un assumpte, més de concepte —potser més filosòfic, si em permeten— en què hi he estat barruntant durant setmanes, ara precisament que hem estat en ple procés de reclassificació i optimització de l’espai disponible, guanyant centenars de metres lineals sense en cap cas haver guanyat en superfície, i al qual ja li veig la meta d’arribada. I és que cal que siguem valents, i hem de ser capaços de superar aquest horror vacui que ens impregna en el nostre ADN professional i que ens porta a omplir de forma sistemàtica (i quasi malaltissa) tots i cada un dels racons dels prestatges de les nostres biblioteques. I que ens porta també a que sigui quasi un sacrilegi arribar a pensar en deixar 1 o 2 o fins i tot 3 metres lineals buits com a previsió de creixement, i que millor si en deixem mig, de metre. Som animals que tendim a ocupar tot l’espai disponible… Saber gestionar el buit, el seu horror però també al mateix temps la seva bellesa, és l’altra cara de la moneda d’una correcta gestió de l’espai bibliotecari. Personalment, m’han calgut uns quants anys de professió per a poder arribar fins aquí. Sé, no obsant, que per a molts companys de professió, tenir un prestatge buit és un autèntic luxe que tot sovint no es poden permetre. Però també sé que un prestatge buit és sinònim de poder preveure, i de pensar com volem que sigui el nostre espai i la beutat que ell hi conservarem. I si hem arribat a disposar d’aquest privilegi, aprofitem-lo.