* Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL
La descripció i el debat sobre la vida cultural a Catalunya es pot fer en marcs diversos. Potser el més important és el pressupostari: darrere de molts dels problemes hi ha una qüestió de model, però sobretot de recursos per fer-lo possible. Però posats a triar, proposo un marc més excèntric. Llegir-ho a l’ombra de Lampedusa del que diu o del que li fem dir a El Gattopardo. Una novel·la que passa en un temps on el món vell es resisteix a morir i el nou encara no ha acabat de néixer. Com ara?
Avui a Catalunya es viu un combat per l’hegemonia en el món de les idees, d’una intensitat que recorda la dels vuitanta. I més fins i tot del que llavors, aquesta disputa de l’hegemonia entre molts models diferents, però que finalment acaben alineant-se en dos blocs, es fa dins del terreny de joc de la cultura. En una part mínima entre polítiques culturals i a les institucions de la cultura, en una part més gran en el teixit cultural i en la seva relació amb les institucions. Algú diria que és entre la vella i la nova cultura. Amb una distinció generacional important. Amb la confrontació entre el model construït al llarg de trenta anys des d’institucions de tot color i un nou model emergent. Amb el pes de les tecnologies…
El nou contra el vell, com deia Lampedusa? No m’acaba d’agradar. De vegades el nou és infinitament més antic que el vell. Però la primera victòria en la lluita per l’hegemonia és posar nom als bàndols. Diguem-ne la confrontació entre el que és, allò que s’ha construït considerant la cultura una de les germanes –la petita- de l’estat del benestar i una concepció radicalment diferent. De vegades la confrontació no es produeix en el terreny de les idees, sinó en el de les paraules: no es tracta de fer discursos diferents, sinó de col·locar les paraules fetitxe de cada bàndol.
No sortim de Lampedusa. El Gattopardo no diu enlloc que s’ha de canviar alguna cosa per tal que res no canviï. El que diu és que, si no es volen revolucions, cal fer reformes. Que si el fonament del que hi ha ens agrada més que la intuïció del que hi pot haver, s’ha de reformar, reforçar, obrir el que hi ha. És l’esperit amb el qual es va construir l’estat del benestar a la postguerra europea. Perquè les reformes són millors que les revolucions. També perquè les eviten.
Tot això en nom de Lampedusa. I recordant que, a hores d’ara, per a la majoria de la gent, Lampedusa no és tant el nom de l’autor d’El gattopardo com el de l’illa on arriben els grans contingents de refugiats a Europa. No és el nom d’un relat del passat, sinó de la urgència d’un present emergent i dramàtic.
Vicenç Villatoro
*
Vicenç Villatoro és periodista, escriptor i director del CCCB fins al juliol de 2018.
