Recentment, el diari liberal francès Le Figaro –lema: En matière d’économie nous sommes pour le libre–échange. En matière d’idées aussi–, ha publicat un seguit d’articles on valora el París de l’alcaldessa Anne Hidalgo. L’assumpte té el seu interès si tenim en compte que el París d’Anne Hidalgo –la ciutat dels 15 minuts, per exemple– marca tendències i convida a l’acció i la imitació. Tot comptat i debatut, París ha estat i és un punt de referència per moltes de les ciutats en procés de renovació o canvi. Així les coses, l’anàlisi crítica de Le Figaro pot ajudar-nos a fer un balanç –encara que sigui provisional– de l’estat de la qüestió urbana. En concret, del paisatge urbà de les grans ciutats europees. Però, el balanç paisatgista urbà ens ofereix més del que sembla. Una lectura simptomàtica dels articles de Le Figaro permet de radiografiar, ni que sigui grosso modo, la societat parisenca. Possibilita, per millor dir, detectar i radiografiar les classes socials o estaments que habiten la ciutat. Les grans ciutats europees.

Una nova generació
Abans d’entrar pròpiament en la matèria, convé dir que Anne Hidalgo pertany a una generació d’alcaldesses, o d’alcaldes, que, o bé s’han format professionalment en la qüestió urbana, o bé han experimentat –l’activisme, per exemple– a peu de carrer, o de càrrec polític, la qüestió urbana. Anne Hidalgo és un mix d’aquestes dues categories.

Un laboratori urbà
Els articles de Le Figaro (1) valoren críticament el París d’Anne Hidalgo. Tot comptat i debatut critiquen els cinturons verds –¿els eixos de circumval·lació han de ser un bulevard?–, es demanen si en un mateix espai poden conviure ciclistes, vianants i cotxes, qüestionen la conversió en zona de vianants de la ciutat i l’urbanisme tàctic així com les giragonses dels autobusos i la croada contra el cotxe, es queixen d’una despesa excessiva i del mobiliari urbà, lamenten que l’alcaldessa no sigui prou receptiva a les crítiques, no entenen que passi per damunt de determinats problemes, mostren el desacord davant la mobilitat inclusiva i l’obligació de facto de caminar o agafar la bicicleta que perceben com una limitació de la llibertat de circulació en una ciutat on regna el desordre fluid o la congestió del trànsit, no entenen la tossuderia de l’alcaldessa a l’hora de destruir alguns dels encants del París centenari i de reivindicar projectes irrealitzables. De tot plegat, el satíric Le Canard enchaîne en treu la següent conclusió: “Hidalgo mai no deixa de xocar amb algú”.

Més enllà de la valoració de Le Figaro, hi ha d’altres mitjans –Le Monde, Le Point, Le Parisien, Les Echos– que també han fet sentir la seva veu: les deficiències en les terrasses de bars o restaurants, l’ocupació de determinats espais per certs col·lectius, els tags que embruten les parets de la ciutat, el soroll dels timbres de les bicicletes, el problema de la droga, les discussions al voltant de les cases d’acollida dels sense sostre, la recollida i gestió dels residus, la dialèctica entre brutícia i neteja als carrers, la insatisfacció –sovint, indiferència– ciutadana, la fugida de París d’un nombre significatiu d’habitants o que París hagi esdevingut un laboratori urbà on es fan més experiments dels que caldria.

En síntesi –aquí rau el mèrit de Le Figaro i els altres mitjans–, som davant d’un seguir de qüestions –una mena d’índex urbà– a les quals tota gran ciutat ha de fer front. Un seguit de qüestions que aniran engreixant-se si tenim en compte que, cada cop més, les grans ciutats –descentralització i voluntat de poder– tenen vocació d’esdevenir una ciutat-Estat amb tot el que això –competències i pressupostos, per exemple– implica. Una altra hipòtesi: aquestes noves ciutats-Estat, acabaran aliant-se, federant-se o “confederant-se?” ¿Quin seria el paper de l’Estat?

Una ciutat dual
En tot cas, les qüestions que treuen a col·lació Le Figaro i els altres media, desvetllen una ciutat –París, però també les altres grans ciutats europees– dual en què, grosso modo, viuen i continuaran vivint els uns i els altres. Els uns: els que s’han inserit en la globalització –empresaris, emprenedors, creatius, joves i menys joves formats i informats, ciutadans amb recursos, persones amb habilitats digitals que coneixen les noves tecnologies, homes i dones que dominen idiomes, cosa que els facilita el desplaçament d’un país a un altre o d’un continent a un altre a la recerca de treball o noves oportunitats o experiències– i troben en la gran ciutat el lloc on instal·lar-se i gaudir de la vida. Una microutopia a la qual no tothom pot accedir-hi.

Els altres: els que busquen protecció –migrants o no migrants– a la ciutat, els que demanen llar, sanitat i educació perquè no se la poden pagar, els que no tenen feina, els que busquen una vida segura. Tot plegat, un col·lectiu que ara viu en una distopia i busca refugi en una gran ciutat que pot esdevenir una microutopia o una macrodistopia. El teló de fons: el populisme que tot ho enverina. El detall: les grans ciutats d’avui s’assemblen a les grans ciutats dels anys vuitanta del segle passat on es va imposar la llavors anomenada societat dels dos terços: els dirigents, els professionals més o menys qualificats, i els altres que han perdut el tren de la història o no han pogut entrar dins l’ascensor social.

(1)
«Le score famélique d’Anne Hidalgo à Paris s’explique en partie par sa gestion désastreuse de la capitale», Ronan Planchon, 11/04/2022
À Paris, Anne Hidalgo s’attaque aux libertés fondamentales, François Delétraz, 28/4/2022 actualizat el 19/05/2022
Anne Hidalgo remet sur la table le projet contesté du «périph» parisien, Angélique Négroni, 18/05/2022

Dette, urbanisme, circulation, saleté… Rien ne va plus dans le Paris d’Anne Hidalgo, Sophie de Ravinel, 26/05/2022
Avec Hidalgo, c’est Paris déconstruit!, Vincent Trémolet de Villers, 26/05/2022

Périphérique vert, forêts urbaines… ces projets irréalisables d’Anne Hidalgo qui attisent la colère des Parisiens, Éric De La Chesnais, 26/05/2022.