*  Del cicle : CONSTRUCCIÓ i CANSAMENT A LA BARCELONA CULTURAL

Crec que un dels sectors de la nostra cultura on des de fa uns anys s’hi concentra una major creativitat és el de la mal anomenada música contemporània. Us imagineu l’absurd d’un novel·lista dient-vos que ell fa novel·la contemporània? Doncs això és el que a priori passa amb els compositors de la nostra època, i sens dubte aquest és el primer malentès que hem de desfer: tots els compositors vius, des dels més tradicionals fins als més experimentals, no fan altra cosa que música del seu temps. Tots ells són igualment contemporanis, cadascú a la seva manera.

Només així podem abordar la música del nostre temps a Catalunya sense tants prejudicis i adonar-nos que s’hi produeixen un parell de fenòmens del tot rellevants. Per una banda, una coexistència generacional que no es dóna en cap altra art: entre la generació dels més sèniors, tots ells en actiu, com ara Joan Guinjoan, Josep Soler, Xavier Benguerel -flamant premi Tomás Luis de Victoria, el més important de tot l’àmbit iberoamericà, que en anys anteriors ja havien guanyat tant Guinjoan com després Soler-, Jordi Cervelló o Mestres-Quadreny, i la dels més júniors, com Joan Arnau Pàmies, Raquel García-Tomás, Luis Codera, Joan Magrané, Oriol Saladrigues, Octavi Rumbau o Daniel Fígols, s’hi desplega un ventall generacional ben fecund, que aporta noms i trajectòries tan diverses com les de Carles Guinovart, Joan-Albert Amargós, Benet Casablancas, Salvador Brotons, Alberto Garcia-Demestres, Ramon Humet, Bernat Vivancos o Hèctor Parra, per esmentar només alguns dels noms més significatius, els quals conformen un panorama certament engrescador pel que fa a l’ambició i l’originalitat de les seves respectives obres.

Ara bé, més enllà d’aquesta feliç coincidència de fecundes generacions de compositors catalans en actiu, vull remarcar més específicament el talent i la projecció internacional dels nostres compositors més joves. Amb Parra al capdavant, són diversos -sense anar més lluny, els noms esmentats com a júniors- els qui estan perfeccionant els seus estudis en importants conservatoris estrangers, i molt notable el ressò que estan obtenint a nivell internacional, mitjançant encàrrecs musicals i guardons diversos de primer nivell.

En tenim plena consciència, però, de tot plegat a casa nostra? Llevat d’algunes honroses excepcions com les iniciatives d’Òpera de Butxaca i Nova Creació -amb projectes tan suggerents com “Dido Reloaded/Go Aeneas go” i “4 Carmens”- o el festival Sampler Sèries de L’Auditori, diria que gairebé gens, com tampoc d’allò que estan fent tots aquells altres compositors als quals abans m’he referit. La creació musical catalana actual és un dels nostres secrets més ben guardats. Crec que és doncs imperatiu que els nostres principals equipaments musicals -amb L’Auditori al capdavant, però no només- es converteixin en la casa de tots aquests compositors mitjançant una sostinguda presència d’obra seva en la programació regular de l’OBC i altres formacions, així com una decidida política d’encàrrecs i estrenes.

Un darrer apunt: voleu dir que mitjançant un acord amb l’SGAE per difondre l’obra dels successius guanyadors del premi Tomás Luis de Victoria, no seria relativament fàcil que Barcelona es convertís, a més, en la capital de la música iberoamericana i recuperés així una capitalitat musical com ja l’havia tingut durant els anys de la República?

*

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) és escriptor, poeta i actual director de l’Institut Ramon Llull.