A hores d’ara parlar de Rosalía és, o escampar una lletania d’elogis suats, o invocar un anatema per purificar el flamenc vexat. No penso fer ni una cosa ni l’altra, però tampoc no m’estaré sense dir res; no sigui que Hänsel* i Gretel*, adduint l’alta dignitat del debat cultural, es cregui immunitzada d’un terrabastall d’aquestes dimensions. I visca els adverbis, per cert.

La cançó més escoltada, el disc més descarregat, l’artista més premiada, la cantant més admirada, la reina del nou flamenc, l’ídol del jovent, el millor vídeo i algunes coses més, de tant extraordinàries totes, cansen a l’esperit més desvetllat. Això que canta aquesta noia, que per molta gent és un adveniment, un big bang, la tempesta perfecta sobre l’avorrit escenari de la música actual; de tant insistit, repetit i glorificat, acaba per ser sospitós, per desprendre una flaire de producte d’algoritme, de gintònic de desigs, anhels i passions posades en un laboratori (això que ara en diuen lab). Malament. Em recorda com ho està petant Kawasi Washington entre els que no els agrada el jazz, doncs escoltant-lo per fi poden presumir de ser aficionats al gènere.

El flamenc engabiat en l’ortodòxia acabarà per podrir-se. El trap, el rap i el pop electrònic el porten a la frontera de la transgressió, als llenguatges del coneixement contemporani. Per això fan l’amor promíscuament en una platja de la fi del món d’ahir, i el que en surti serà un gènere de la nova era. Transgènere com els temps mateixos Ara, els pioners solen acabar sent l’ase de tots els cops (Miles Davis va capgirar la musica popular del S XX, però es va sentir dir de tot). La cosa és resistir, reinventar, enderrocar estereotips per no aixecar nous mites envellits en néixer. Tot plegat és perillós, costa poc pujar i moltíssim mantenir-se sense que la crítica, el mercat o un youtuber idiota amb milions de seguidors, et tirin per terra per qualsevol fotesa. I ja has llepat, llepadament.

Rosalía li dona la volta al flamenc, i els moderns, els hipsters, el jovent incòlume, el públic del Sónar i del Primavera (que no està per debats), les Kardasian i uns quants influencers poden dir, per fi, que els agrada una música tan autèntica com el flamenc. Però no resistirien un concert de José Mercé, posem per cas, ni farts de manzanilla. Els mateixos que van pixar colònia escoltant la versió coral que va fer de ‘Si me das a elegir’, dels Chunguitos, a la gala dels Goya i ho van escriure a tots els diaris, eren els que el 1980 van posar a parir Carlos Saura, tot i l’Ós d’Or que va guanyar, per haver fet una peli de quinquis, com un De la Loma qualsevol. Que hi hagi qui digui que tot èxit és sospitós, alguna raó té; o no vivim en la cultura de l’èxit fonamentat en la banalitat?

Ara bé, amb tot això no pretenc menystenir l’èxit de ‘la cantant de Sant Esteve ses Rovires’, com diuen a TV3 en una demostració d’insuportable fatuïtat. Ca. De moment Rosalía fa el que vol i com ho vol, i això, en temps de vides meselles mola moltíssimament. Més que un gran art innovador demostra desimboltura, habilitat en la combinació dels elements dels varis gèneres que toca, i que té els ovaris ben posats enfront l’estultícia de la indústria. Fins que la indústria vulgui, és clar. Que no perquè faci aigües per tot arreu vol dir que es mamin el dit. Però de moment, olé per Rosalía. Beníssimament.

Comparteixo la defensa de la riquesa creativa de la diversitat, sobretot ara que la uniformització ho aixafa tot. Però prou parlar de la Rosalía: cansar, cansa. Cansadament (e). Prometo no tornar-hi.

 

PD 1.- Visca els adverbis. He omplert aquest article d’adverbis, alguns els he inventat, d’altres són barbarismes, i la majoria els he posat malament. Ho he fet expressament. El corrector no en te la culpa. Sóc jo, que m’agrada xeringar.

PD 2.- L’any 1980 vaig fer el treball de final de curs d’Història del cinema (periodisme UAB) sobre el film Deprisa, deprisa. Alguns companys ho van trobar tan vulgar parlar de quinquis. A en Romà Gubern li devia fer gràcia. Em va posar un notable. Encara n’estic orgullós. R.V.

 

*

Rafael Vallbona és periodista i escriptor.