L’esclat de la pandèmia de la COVID-19 ha posat sobre la taula la constatació de com aquesta no només ens ha conduït fins a uns temps de naturalesa pandèmica sinó també distòpica. Són temps relacionats amb les conegudes novel·les distòpiques d’Aldous Huxley, Un món feliç; George Orwell, 1984; Ray Bradbury, Fahrenheit 451 i moltes altres, fins i tot anteriors a les esmentades, com ho pot ser l’inquietant Metròpolis (1925) de Thea von Harbou.

Desconec fins a quin punt, col·lectivament, som plenament conscients que no només hem d’assumir un problema sòciosanitari, com l’és una pandèmia global, sinó que aquest va associat a una multitud d’altres formidables i urgents problemes – globals i locals, socials, polítics, econòmics, ecològics, culturals- que afronta el món d’avui. El gran enigma del moment actual, però, és que tot i comptar amb una gran quantitat de recursos sense precedents per afrontar aquests problemes és com si, en algun context major o més profund, una força invisible ens negués la capacitat i decisió per fer-ho. Em sembla que al darrere d’aquesta impossibilitat s’hi troben factors com la gran desorientació i  manca de fonament que, des del punt de vista metafísic, impregna l’experiència humana contemporània: l’absència, àmpliament sentida, d’un ordre major, àmpliament accessible, de finalitat i de significat. O si volem, una metanarració orientativa que transcendeixi les diferents cultures i subcultures, i un model general de sentit capaç de proporcionar a l’existència humana col·lectiva el necessari aliment de coherència. També, al nostre judici, hem d’esmentar el profund sentit d’alienació que afecta al jo modern. I ja no només em refereixo a l’aïllament personal de l’individu dins la moderna societat de masses, sinó també a l’estranyament   espiritual de la psique moderna enmig d’un univers desencantat així com, a nivell d’espècie, a la pròpia escissió subjectiva que separa l’ésser humà modern de la resta de la natura i del propi cosmos.

La cultura i les humanitats, enmig d’aquest escenari, haurien de ser el suficientment valentes per voler forjar unes pistes i unes referències sòlides per avançar a la construcció de quatre eixos bàsics que apuntin, ja no tan sols a una hipotètica i «messiànica» resolució dels problemes intrínsecs que viu el propi «sector cultural», sinó també a voler fer de la formulació d’aquesta resolució un far, un paradigma i un model per al problema global i radical. Global perquè la distopia es manifesta en la totalitat dels àmbits de la condició humana i radical perquè el que està en joc no és l’elecció d’un o altre sistema polític, l’organització econòmica o el desxifrar el paper de les organitzacions i administracions públiques en el futur. El que està en joc, com han indicat importants antropòlegs i especialistes en l’evolució, és la mateixa supervivència i reproducció de l’espècie. L’espècie humana. D’aquella espècie que, com bé assenyala la seva etimologia prové de la mateixa terra, de l’humus. Una terra que no tan sols hem explotat fins a la sacietat sinó que hem hipotecat per a les futures generacions i n’hem acabat fent, possiblement, el més gran de tots els problemes.

Per ser capaços de construir aquests quatre eixos, als homes i dones de la cultura ens cal, com a gran preàmbul, manifestar que som anunciadors de males notícies que, anuncien, intrínsecament, com aquest gastat concepte de la globalització ha fracassat estrepitosament. I ho ha fet perquè no ha estat una globalització social, sinó ha estat una globalització dominada i dirigida per unes elits que han uniformitzat les gents del planeta i també  la manera i visió de romandre en el món reduint-lo a un «món-economia». I ha arribat el moment de dir-ho obertament com a gran preàmbul: la globalització ha fracassat. També, conseqüentment, és el moment d’anunciar que és el moment de començar a trencar les jerarquies existents en les organitzacions i avançar cap a uns nous sistemes d’organització més horitzontals, fruit del consens, que siguin capaços d’integrar la riquesa de les diferents formes de pensar amb un sol objectiu: extreure les millors conseqüències i conclusions. La pròpia història de l’evolució humana ens explica que així es va fer en les adaptacions als canvis climàtics, als creixements de població. I es va fer no pas com a fruit de l’imposició d’uns sobre altres sinó de l’esmentat consens.

Amb l’assumpció del fracàs de la globalització i dels seus sistemes d’organtzació, és el moment d’assenyalar també com el futur de la cultura, en aquests temps pandèmics, passa per voler ser capaç d’erigir-se com a gran far i referència. I per fer-ho li cal, en primer lloc, integrar els ja esmentats quatre eixos que concretarem en l’assoliment d’una visió holística, l’establiment d’una teleologia, la superació de les visions parcials i reduïdes característiques de l’especialització, així com la constatació evident que el que vivim es relaciona amb altres moments de la història.

La visió holística, per definició, és aquella que s’oposa al reduccionisme de la part o a la monovisió metodològica d’una disciplina en comprendre com l’holisme és una concepció filosòfica que considera un camp de reflexió, en aquest cas la cultura mateixa, com un tot que supera la suma de les parts.  Des dels presocràtics, passant per la filosofia oriental fins a la teoria integral d’un Ken Wilber (1949), aquesta visió ha estat present en molts altres moments de la història, com veurem en exposar el quart eix.

No menys important és que aquesta visió holística vingui determinada per una teleologia. Esquitxats, des de finals del XIX, pel diagnòstic espiritual del nihilisme, massa sovint hem perdut, dins la cultura i les humanitats, la seva causalitat final. Ens hem quedat en els propis fets i hem estat incapaços de tenir en l’horitzó la finalitat i l’objectiu dels mateixos processos i esmentats fets. Si a algú, aquest ús d’una terminologia filosòfica, li sembla excessiva, podem canviar teleologia per estratègia que, malauradament, ha estat excessivament pervertit des de les escoles de negoci que, com bé diu el seu nom, tenen com a objectiu la negació de l’oci i, per tant, tot allò que no és lucre. I, com bé sabem, les humanitats han de tenir en el seu horitzó uns objectius més profunds que el d’esdevenir uns simples i mers productes de consum.

La necessitat d’una visió holística acompanyada d’una teleologia és indicadora, i superadora, de l’habitual visió reduïda per part de l’especialització alhora de tractar les qüestions des del propi sector. Cert és que s’ha parlat, freqüentment en els darrers anys, de transdisciplinarietat, però no menys cert és que aquesta ha estat una qüestió més conceptual i ideològica que no, certament, integral. Molt em sembla que ha arribat el moment d’anar més enllà i trascendir les reduccions de les visions dels anomenats especialistes (gestors culturals, filòsofs i teòrics de la cultura) per avançar, des de la visió holística, a una superació de les distincions entre ciències humanes i ciències naturals. En aquesta aspecte, poc em sembla que s’ha aprofundit en les semblances i concomitances existents i demostrades entre, a priori, camps tan dispars i allunyats els uns dels altres com ho poden ser les tradicions espirituals amb la cosmologia i la física quàntica.

Ens cal, a l’igual que van fer els homes i dones del Renaixement, anhelar un horitzó de futur capaç de superar i trascendir tot allò que res tingui a veure amb l’emergència dels reptes i problemes que tenim pel davant. I assenyalem el Renaixement perquè bo és localitzar en el coneixement d’altres moments del passat situacions que, d’alguna forma, ens poden «ressonar». Va ser l’historiador i rabí jueu Jacob Taubes (1923-1987) qui ja va mostrar com la història de la investigació d’un fet històric podia llegir-se de dues maneres. En primer lloc per poder estudiar el fet històric en qüestió, però també «com un palimpsest que ajuda a determinar la situació del present». És, possiblement, el moment d’adonar-nos, ara sí, com estem vivint de ple la maledicció xinesa: la de viure temps interessants. Són els temps interessants propis d’aquells que som conscients que ha mort un món, però encara desconeixem quin és el nou món del que només en sabem que ja no serà mai més el vell, perquè és mort.

Aquesta situació històrica no té res d’apocal·líptica ni de dramàtica, a menys que no ho sigui per haver de constatar que va acompanyada d’una problemàtica complexa que hem intentat esboçar a l’inici de l’article i de la que en penja, com hem dit, la possibilitat real d’un col·lapse de l’espècie humana. Però històricament, podem assegurar que la situació és concomitant i anàloga amb la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, que tan bé va exposar Edward Gibbon (1737-1794) i també, per exemple, en el segle XIV, el segle que va tenir lloc la Pesta Negra. Una lectura taubesiana d’aquell segle, així, ens pot fer adonar com fins a l’esclat de la mateixa, el 1348, Occident s’estava encaminant a uns molt bons temps de la mà d’ una superació del vell feudalisme i l’endinsament, gràcies a l’aparició de la burgesia, cap a un desenvolupament de les ciutats (burgs) i del comerç. En paral·lel a aquest desenvolupament, ja hi havia importants presències humanistes que, d’alguna forma, poden considerar-se com una immensa avant-sala del Renaixement que, segons els historiadors, va tenir un dels seus moments més culminants el 25 de març de 1436 quan es va consagrar la cúpula, projectada i ideada per Filippo Brunelleschi, de la catedral de Florència. Faltava un mes i un dia perquè es complissin els 100 anys justos de la redacció d’un dels textos fonamentals per a l’assoliment del Renaixement com ho és l’Ascens al Mont Ventoux de Francesco Petrarca (1304-1374) i que, segons el filòsof Jean Gebser, ha de ser considerat com el primer testimoni escrit de la constatació d’una visió tridimensional en l’home. Datat el 26 d’abril de 1336, curiosament el mateix dia que 750 anys després esclataria la central nuclear de Txernòbil, aquest text s’erigeix com la constatació d’una nova visió de les coses. Potser no sigui tanta casualitat que Petrarca, una vegada assolit el cim del «gegant de la Provença», decidís obrir a l’atzar el llibre de les Confessions d’Agustí d’Hipona (354-430), un altre autor que, en el seu temps, també va ser plenament conscient de la fi i dissolució d’un món.

Amb la constatació actual que un vell món ha mort i que encara en desconeixem la totalitat i l’abast del nou, potser sigui un moment kairològic, utilitzant aquest adjectiu en el profund i seriós sentit d’apropiat segons Raimon Panikkar, per llegir o rellegir el fragment del capítol X de les esmentades Confessions perquè en ell no s’hi pugui trobartansols la constatació d’un passat, sinó un palimpsest, en la direcció apuntada per Taubes, que bé ens pot fer entendre una mica millor el moment present:

«Se’n van els homes a contemplar els cims de les muntanyes, les grans marees del mar i l’ampli curs dels rius, la immensitat de l’oceà i les òrbites dels planetes; i de si mateixos no es preocupen».

Potser sigui el moment per començar a preocupar-nos de nosaltres mateixos com a primer pas per a desxifrar l’estratègia per a una reconversió cultural que abordarem en el proper article.

*

Oriol Pérez Treviño