Barcelona és una ciutat territorialment massa petita per acollir de forma exclusiva totes les infraestructures culturals que requereix una capital. Pensar en la ciutat cultural requereix un esforç col·lectiu capaç d’eixamplar, política i mentalment, les estretes fronteres municipals per obrir la capitalitat a l’ampla conurbació urbana. Però aquesta idea topa a hores d’ara amb una paradoxa complicada de revertir: mentre que l’entorn perifèric te assumit perfectament la quota de capitalitat cultural que li pot pertocar, el centre, mesocràtic i a voltes curiosament força provincià, no ho entén; o el que és pitjor, ho interpreta com una mena d’intolerable abdicació del poder urbà que comporta la capital. Fins i tot hi ha encara veus que consideren poc oportú desplaçar una certa centralitat cultural a zones com Sant Andreu (Fabra i Coats). Cal obrir ments.

El projecte de l’encara no-nat museu del Còmic a Badalona és el paradigma d’aquest absurd. Impulsat pel conseller Tresserras, va ser paralitzat sense data pel seu successor, Ferran Mascarell. A ningú, ni a la gent del gremi ni al regidor de cultura de Barcelona de l’època, Jordi Martí, no escapava l’escassa voluntat de la Generalitat d’ubicar un museu de rang nacional a Badalona. Avui, malgrat les successives onades de missatges amb bons auguris, el museu continua sense una agenda clara i concreta.

Però el mapa metropolità de la capitalitat cultural te més pols d’interès. Amb centres com el Tecla Sala o la Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet de Llobregat exerceix per mèrits propis una innegable centralitat artística. La ciutat post industrial d’antigues naus convertides en tallers d’artistes o en espais per a música fan de L’Hospitalet el Brooklyn català.

L’especialització en gènere negre i policíac de la valuosa biblioteca La Bòbila i l’escola de música i arts municipal EMMCA, especialitzada en l’ensenyament del jazz manouche i promotora d’un festival de prestigi internacional, atorguen un innegable interès transversal al projecte cultural de la segona ciutat de Catalunya. El Museu de les Matemàtiques a la veïna Cornellà, i el Museu de la Immigració a Sant Adrià del Besòs, són dos exemples de centres necessaris per complementar l’oferta cultural barcelonina, però estan necessitats d’un ampli suport i consens institucional que els permeti projectar-se enllà del territori. El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa pot ser un bon model de museu potent descentralitzat, però li falta un pla de difusió que el posi en l’imaginari col·lectiu de la ciutadania.

Però més enllà de les qüestions infraestructurals i programàtiques, hi ha el teixit cultural de tota la conurbació urbana, una xarxa potent i prestigiosa que comporta festivals com el de Jazz de Terrassa, la temporada de dansa al centre cultural de la mateixa ciutat, el de Blues de Cerdanyola (que ha de recuperar la periodicitat anual), el Filmets de Badalona o el de cinema de terror de Molins de Rei, que completen la realitat urbana d’una Barcelona que, agradi o no, va molt més enllà de les seves limitades fronteres mentals i territorials. Però fer visible aquesta realitat exigeix una major amplitud de mires, tant als gestors públics de la cultura com als agents culturals i al propi públic. I això encara no es veu prou. Per això costa de que la idea de la gran Barcelona cultural, progressi adequadament.

 

*

 

Rafael Vallbona és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.