Skip to content

Xavier Marcé – Una política audiovisual de nueva generación


Fa uns anys tots associàvem la idea de sector audiovisual al cinema i la televisió. Tot plegat ha canviat molt a força d’innovacions tecnològiques i d’una rapidíssima transformació empresarial que ha generat un mercat cada dia més global i concentrat. Les televisions espremen els marges d’una publicitat que poc s’adapta al tarannà de les xarxes socials i una telefonia mòbil que esdevé l’autèntica frontera de les novetats audiovisuals. És un context on la recerca i la innovació són les peces centrals de la nova economia audiovisual.

Les gran polítiques europees de promoció del cinema estan en crisi. No pas perquè es tracti d’una activitat cultural sense futur, sinó perquè han de trobar les fórmules que permetin diferenciar entre la producció de continguts comercials i aquells que tenen una clara vocació artística. Abans uns i altres compartien un mateix marc normatiu en la mesura que els models de producció i els sistemes de distribució eren pràcticament els mateixos. Uns i altres, ara, circulen per camins molt diferents.

La consolidació de les plataformes de distribució global i sobre tot la seva entrada en el mon de la producció han generat una autèntica disrupció en el mercat audiovisual, de tal manera que pot acabar sent paradoxal que una pel·lícula clarament comercial rebi un ajut públic, mentre que una altra amb objectius socials, artístics o intel·lectuals se les vegi i desitgi per trobar finançament. La coherència de les polítiques culturals públiques obliga a afrontar aquest conflicte ètic amb cert rigor i a crear dues vies ben diferenciades per tractar les diferents propostes que sorgeixen de la iniciativa audiovisual. És un debat complex i a curt termini presoner de múltiples interessos corporatius, però és essencial fer-lo per evitar que ens engoleixin les maquinàries multinacionals. En darrera instància, tenir o no tenir uns imaginaris locals adequadament socialitzats a les múltiples plataformes audiovisuals que utilitzem diàriament, depèn d’això.

Fa uns anys les ciutats tenien poc a dir en aquest àmbit. Ara son actors importants i convé tenir-ho present a l’hora de crear estratègies locals. D’una banda les creacions audiovisuals s’han diversificat en la mateixa mesura que ho han fet les finestres per accedir als seus continguts, la qual cosa suposa nous processos de producció a un escalat de costos molt més accessible. Les Universitats i els centres de formació especialitzats en connexió directa amb les polítiques d’innovació i promoció econòmica són els escenaris d’aquesta transformació que ja és visible en el rànquing d’startups a ciutats com Barcelona. D’altra banda, els continguts de caràcter local son intrínsecament urbans de tal manera que apareix una connexió indissociable entre el sector audiovisual i els nous imaginaris socioculturals que es construeixen a les grans metròpolis del món. I per acabar-ho d’adobar a Barcelona, tret d’un reduït nombre de sales que programen amb criteris artístics, la diversitat en l’exhibició depèn d’uns festivals que poc a poc s’han consolidat com a part del paisatge cultural de la ciutat amb propostes tan àmplies com possibilitats ens permet la creació audiovisual.

En un futur proper les polítiques culturals municipals no podran quedar reduïdes a la protecció de les belles arts i a la promoció de l’activisme sociocultural. Si acceptem el caràcter transversal del fet cultural i la necessitat d’impregnar el conjunt de l’activitat municipal d’una empremta culturalista alguna d’aquestes tasques li correspon al món de l’educació o als programes de proximitat dels barris i els districtes. Per contra els nous escenaris creatius, i l’audiovisual en tota la seva magnitud de manera essencial, hauran de passar a formar part central de les polítiques públiques.

Tothom té clar que l’espai natural de treball dels actors i les actrius son els teatres i que les sales de concerts i els auditoris son la casa dels músics. La gent va a la biblioteca a llegir, al cinema a veure pel·lícules i al centre cívic per apuntar-se a un taller i en cadascun d’aquests escenaris coneixem amb claredat el paper de protagonistes i antagonistes. La dificultat rau en identificar els nous escenaris del relat cultural, els que sorgeixen cada dia del canvi i la transformació. Els aparadors del Passeig de Gracia, la il·luminació dels carrers al Nadal, la música que sona al metro, les parets de molts edificis, els anuncis de carretera a les Rondes, les webs institucionals, les estacions de tren son, entre desenes d’altres espais físics o virtuals, escenaris de treball pels creadors audiovisuals que encara no tenen la legitimitat artística que els correspon. Dissortadament no formen part dels imaginaris tradicionals de una cultura institucional que sent pànic a debatre els límits exactes entre cultura i economia.

*
Xavier Marcé és economista i gestor cultural

Published inSERIE CULTURALSerie Xavier Marcé

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons