Skip to content

Xavier Marcé – El mercado del arte en Barcelona


No hi ha un mercat de l’art a Barcelona. Però aquesta és una constatació que cal analitzar amb cert detall per no caure en una simplificació excessiva. A Barcelona hi ha una burgesia que compra art, institucions que el col·leccionen i alguns Museus que tenen política d’adquisició. Però la suma d’aquests elements no és suficientment potent per sostenir un mercat local. Vist en termes globals Madrid, Basilea, París o Londres són implícitament mercats locals per a qualsevol col·leccionista barceloní.
La dimensió real d’una Fira d’art no ve determinada per l’existència de compradors a una ciutat concreta sinó per la seva capacitat de congregar-ne els de molts països. El mapa europeu en aquest sentit està molt ben definit i, tret que existeixi la possibilitat de moure de ciutat una franquícia, és poc probable que Barcelona pugui tenir una fira d’art rellevant.

Un gran mercat d’art és únicament l’expressió d’una centralitat. Ni pressuposa ni implica que una ciutat tingui una bona política d’art, ni que existeixi una connexió real entre museus, galeries, artistes i ciutadans. I potser aquest és el debat que hauria d’afrontar Barcelona amb una certa rapidesa.

Al llindar dels Jocs Olímpics, Barcelona s’autoimposa la necessitat d’ordenar la seva política d’art, amb la construcció de dos grans Museus que li permetessin cobrir un mapa històric complert. MACBA i MNAC no són invents de nova planta atès que el primer havia estat objecte d’iniciatives privades que no van reeixir i que el segon va ser inaugurat oficialment l’any 1934. Als anys 60 i 70 s’havien obert dues institucions artístiques cabdals que li donaven a la ciutat un cert ressò internacional: la Fundació Miró i el Museu Picasso.
Al marge de les polèmiques que varen rodejar la definició exacta de la línia editorial del MACBA i del MNAC el cert és que ambdós Museus (en la versió que ara coneixem) neixen mancats d’una col·lecció internacional realment potent i que renuncien a centrar la seva tasca en la promoció exhaustiva de la producció artística local, tant pel que afecta l’art català com espanyol. Ni l’un ni l’altre han disposat dels recursos necessaris per vestir una col·lecció extraordinària, de fet amb prou feines poden desenvolupar una política d’exposicions temporals notable i estable, la qual cosa ha suposat 20 anys després de la seva posta en marxa, greus distorsions en el mapa artístic barceloní.

Sense menystenir la importància dels fons dels dos museus, la realitat demostra que els artistes catalans avui tenen menys visibilitat que fa 30 anys, que cap dels dos Museus competeix en la primera divisió internacional i que les seves audiències són reduïdes pel que afecta els públics locals. Però tot i que aquestes dades són preocupants el que realment ens hauria d’inquietar és que ni l’un ni l’altre han aconseguit liderar un procés d’educació artística que impliqui significativament la ciutadania catalana.

Una política pública d’arts visuals no hauria de funcionar com un conjunt de peces separades que defensen interessos puntuals. Això seria comprensible en un entorn privat, però esperem de les institucions una intencionalitat que necessàriament ha de tenir exemplaritat, sentit de xarxa, compromís amb els artistes locals i vocació educativa. Els dos grans Museus de la ciutat conjuntament amb el Centre d’Art Santa Mònica (ara tancat), la Capella, Fabra i Coats o les Fundacions Tapies i Miró no participen d’un mateix discurs estructurat i ordenat sota un pla de contractes i programa coordinats. Evidentment darrere hi ha institucions diferents però ni Barcelona ni Catalunya són prou grans com per permetre’s aquest luxe.

Obvio parlar de la resta del país (des d’una dimensió nacional) o des de la resta de la ciutat (des d’una dimensió sociocultural). A vegades les col·laboracions entre Museus són la conseqüència obligada de la manca de recursos més que el resultat d’una voluntat programàtica. Si Barcelona es proposés endegar l’aventura d’una gran Fira d’art o la coaptés, gestionant amb eficiència un principi d’oportunitat, és probable que el resultat fossin focs d’encenalls si tal esdeveniment no formés part d’una política a llarg termini perfectament definida i dotada pressupostàriament .

D’entre les polítiques sectorials que afecten les singularitats dels diferents àmbits de la cultura, les arts visuals reclamen una atenció especial perquè no és gratuït senyalar que els artistes plàstics i visuals tenen una especial capacitat evocativa. La capacitat per crear universos simbòlics a escala global des d’una percepció genuïnament local és patrimoni de poques expressions artístiques i una d’elles és aquesta. Plensa o Lita Cabellut per posar dos exemples tan coneguts com dispars ho exemplifiquen perfectament. Mes enllà de l’opinió que ens mereixin, són icones internacionals i ni l’un ni l’altra s’han fet des dels museus barcelonins.

*
Xavier Marcé es economista y gestor cultural.

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*Construcción y cansamiento en la Barcelona cultural

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons