Sobre el patrimoni teatral català pesen tota mena de llasts. La història de la nostra cultura, plena d’abruptes interrupcions, ha vist com s’estroncaven massa sovint les millors dinàmiques escèniques quan aquestes tot just començaven a consolidar-se. Per si això no fos poc, els afanys de renovació formals han fet mirar enfora moltes vegades sense conèixer gaire bé el que hi havia a dins, i han provocat que les noves generacions aspiressin a reconstruir-ho tot sense tenir gaire present allò treballat per les generacions anteriors.

En general, hi ha pocs textos teatrals catalans que gaudeixin d’un respecte significatiu o d’una certa popularitat. La tradició teatral en què s’insereixen la majoria de les obres ens queda avui molt llunyana, i a això cal afegir-hi el fet que alguns ideòlegs de la Catalunya moderna van esforçar-se a atacar frontalment moltes de les manifestacions populars sobre les quals es va bastir la nova societat de masses, en una promiscuïtat lingüística i ideològica que posava en risc aquelles aspiracions a la “puresa” que encara planen de tant en tant sobre diverses facetes de la nostra realitat cultural.

Val la pena recordar que sense conèixer la tradició teatral catalana també resulta molt difícil entendre algunes tensions fundacionals de la nostra societat. Noms com Clavé, Pitarra, Guimerà o Rusiñol no només ens van regalar algunes de les rèpliques més celebrades dels nostres escenaris, sinó que també van tenir un paper determinant en la vertebració d’uns espais polítics que avui en dia potser s’han anat metamorfosant a mesura que passaven els anys, però que en tot cas continuen plenament vigents: tant en les cruïlles on se situen, com en les mitologies que posen en joc.

Quan un teatre decideix recuperar algun text del nostre patrimoni dramàtic, juga a una estranya ruleta russa. Si el tret surt malament, l’obra pot acabar condemnada a l’ostracisme durant una nova llarga temporada. Per evitar això, fa cinc anys vam decidir des del Teatre Nacional que cada temporada dedicaríem un “epicentre” a una figura troncal del teatre català, en el qual l’important no seria tant l’èxit d’un espectacle concret com la conjunció de diversos acostaments a l’obra, que ens ajudessin a contextualitzar-ne la seva significació amb una certa independència de la manera com dialoga amb els gustos actuals. Més enllà de si els muntatges tenien èxit o no, ens semblava fonamental treballar per construir ponts amb la tradició escènica, no tant per reivindicar la vigència estètica d’algunes obres, sinó sobretot per comprendre millor els seus ressons soterrats, que encara ens interpel·len com a societat.

Després de cinc anys de treball, l’epicentre d’aquesta temporada dedicat a Santiago Rusiñol ens ha donat uns fruits particularment saborosos, com ara el muntatge d’Els Jocs Florals de Canprosa dirigit pel Jordi Prat i Coll, el llibre del Raül Garrigasait El fugitiu que no se’n va, o l’edició del Teatre polèmic rusiñolià a L’Avenç. Sense necessitat de cap excusa commemorativa, Rusiñol ens ha acompanyat d’una manera especial en les convulsions que han trasbalsat la nostra societat durant els darrers mesos. I, gràcies a això, avui potser la seva veu ens acompanya una mica millor per abordar les nostres perplexitats.

*

Xavier Albertí és Director Artístic del TNC.