El debat sobre la governança de l’àrea metropolitana de París ha tornat amb força amb el seu nou alcalde, el socialista Emmanuel Grégoire, que substitueix en el càrrec a Anne Hidalgo. Grégoire s’ha manifestat, durant la campanya electoral i en el seu discurs de presa de possessió, contundent en afirmar que és absolutament partidari de transformar la Métropole du Grand París en un veritable òrgan de govern, passant pàgina de l’actual model de simple coordinador d’algunes polítiques metropolitanes.

París afronta el seu model metropolità d’una manera molt similar a com ho fa Barcelona, intentant superar la desconfiança que un veritable govern supramunicipal crea en les ciutats veïnes i en els respectius governs superiors. Però Grégoire està disposat a donar la batalla i en els seus discursos i entrevistes manifesta contínuament que té la metròpoli en el seu “horitzó”. Això significa un canvi important respecte a l’actitud de la seva antecessora, que havia decidit centrar-se en el terme municipal de la capital francesa i no traspassar la barrera metropolitana.

Fa 10 anys, es va crear la Métropole du Grand París, una administració que aplega 7,1 d’habitants repartits en 130 municipis. Igual que l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el seu president no és escollit de forma directa, sinó indirecte, a través d’un consell format pels representats escollits entre els regidors sorgits de les eleccions locals. Les competències de la Métropole, com l’AMB, tenen que veure amb la coordinació de polítiques comunes, però cap dels dos es pot dir que siguin governs amb capacitats executives.

Aquest és l’horitzó cap a on vol anar ara Grégoire, de la mateixa manera que l’alcalde de Barcelona, el també socialista Jaume Collboni, aposta per ampliar l’AMB cap a la regió metropolitana i que l’administració supramunicipal resultant tingui més capacitats de govern.

Grégoire justifica el seu full de ruta metropolità en el fet que la col·lectivitat del Grand París ja existeix pel que fa a la població, però no com a governança política que organitzí la mobilitat, el repartiment d’habitatges, els espais verds, d’oci i les activitats econòmiques. Fa unes setmanes, l’editorial del diari Le Monde s’ocupava d’aquesta qüestió. Aportava algunes xifres, com que els ciutadans del París metropolità realitzen 3,8 desplaçaments cada dia, gràcies a una xarxa de transport públic que en els darrers 15 anys s’ha incrementat en 149 kilòmetres i 200 noves estacions.

Cada matí, apuntava el prestigiós rotatiu francès, París es desperta amb 2,1 milions de residents, als que al llarg de la jornada s’hi sumen un milió més de treballadors procedents dels municipis propers i altres 270.000 estudiants. Són algunes de les raons per les que Grégoire vol una nova “era metropolitana” per París.

El projecte del nou alcalde, però, s’enfronta amb diversos entrebancs, de la mateixa manera que s’hi enfronta Collboni i altres alcaldes europeus. En el cas de París, és potser fins i tot pitjor, doncs hi ha una segona institució, la que representa la regió d’Île-de-France, que inclou la Métropole du Grand París i que en aquest cas suma 12,3 milions d’habitants i 1.281 municipis. Ambdós administracions supramunicipals franceses comparteixen objectius, però la seva tasca de coordinació l’exerceixen des de dimensions diferents, el que no evita que hi hagi duplicitat de funcions en el territori del Grand París.

Per entendre’ns, l’equivalent barceloní de la Métropole seria l’AMB, mentre que l’Île-de-France seria com la regió metropolitana que reclama Collboni. Tot i que aquesta darrera no té cap institució que la representi, la Unió Europea reconeix la de Barcelona com la tercera regió metropolitana comunitària, darrera precisament de París i Madrid.

En qualsevol cas, és important que Grégoire hagi tret del calaix el debat sobre el París metropolità, en un moment en que els grans reptes de les ciutats, com el canvi climàtic, l’habitatge i la mobilitat, entre d’altres, només poden tenir una solució metropolitana, doncs van molt més enllà dels corresponents termes municipals. A més, no es pot obviar que les àrees i regions metropolitanes són en aquests moments grans motors econòmics. HI ha fins i tot molts experts que assenyalen que les economies nacionals són en realitat la suma de les economies metropolitanes.

Un dels objectius de Grégoire és que el futur alcalde del Grand París sigui escollit directament per sufragi universal, de la mateixa manera que ja ho fan els londinencs i els ciutadans de 16 regions angleses més amb el seu metro mayor. És per això que els alcaldes europeus amb aspiracions metropolitanes miren en aquests moments cap a Anglaterra, perquè és on més s’està apostant per un model en el que prima el govern de les gran aglomeracions urbanes, considerat un èxit a partir de la recuperació, fa uns anys, del Greater London, experiència que ja s’ha ampliat a les aglomeracions urbanes de tot el país, cada cop amb més recursos i competències.

Si els plans de Grégoire prosperen, Barcelona pot tenir aviat, a més de Londres, un segon model metropolità en el futur Grand París.