Skip to content

Valèria Gaillard – Els escriptors, els grans oblidats de Barcelona

Quin paper han de jugar els escriptors a l’hora de construir el model de ciutat que volem? Quin pes té la veu d’aquests intel·lectuals en les actuals polítiques culturals? Com poden contribuir des de les seves reflexions literàries a millorar Barcelona? La reedició de l’assaig La ciutat interrompuda (Anagrama), de l’escriptor i crític literari Julià Guillamon, ha rellançat una qüestió a la que malauradament no es para prou atenció. En aquest llibre publicat originalment el 2001, Guillamon pensava la ciutat des de la contracultura i revisava un període que abasta des dels anys 80 i fins als Jocs Olímpics, un esdeveniment que va suposar un tall evident en la història barcelonina. En la nova edició, l’autor ha incorporat un sucós epíleg, El gran novel·loide sobre Barcelona, en què analitza la manera com els escriptors de diferents horitzons i generacions han retratat la ciutat fins als nostres dies. Joan Rendé, per exemple, ha copsat la transformació del barri del Poblenou, víctima de l’especulació urbanística, mentre que joves autors com ara Jordi Nopca o Llucia Ramis han vist una ciutat abocada a l’absurd i a la precarietat laboral. A Matèria gris Teresa Solana tracta, entre d’altres temes, de la gentrificació. La conclusió a la que arriba el crític literari és ben trista: tot i que els autors han fet el seu “paper” i s’han esmerçat en plantejar un “Quo vadis Barcelona”, amb prou feines han tingut cap mena d’impacte en la definició dels nous models de ciutat, com potser sí que han tingut en canvi des del cinema documentals com ara En construcción (2001), de José Luis Guerín, o, més recent, Ciutat morta (2014), de Xapo Ortega i Xavier Artigas.

D’altra banda, alguns autors també han tret suc d’aquesta internacionalització de la capital catalana i s’han afanyat a posar ben gran el nom de Barcelona als títols de les seves obres, conscients de l’esquer que el nom de la ciutat representa sobretot de cara al potencial públic estranger. El darrer exemple, el recull de contes Barcelona Suites, del nou segell Univers, d’Enciclopèdia Catalana, però n’hi ha una pila d’altres i també d’escriptors estrangers que s’han instal·lat temporal o definitivament a la ciutat, com ara el belga Gregoire Polet amb Barcelone! (2016), o l’alemanya Stefanie Kremser, que va publicar Die toten Gassen von Barcelona (2011), traduït al català com El carrer dels oblidats.

Segons Guillamon, el model de Barcelona que s’ha imposat la darrera dècada ha estat el que apareix de forma estilitzada en l’obra de Carlos Ruíz Zafón, L’ombra del vent, o bé des d’una perspectiva històrica ficcional Ildefonso Falcones a L’església del mar, dos best sellers internacionals que han generat les seves pròpies rutes turístiques: “The shadow of the wind Tour Barcelona”, que passegen els visitants per la Barceloneta i el barri de la Ribera fins al castell de Montjuic i l’Avinguda Tibidabo, o bé el “Cathedral of the Sea Barcelona City Tour”, amb passejades per la Basílica de Santa Maria del Mar, l’Hospital de la Santa Creu i la Plaça Reial. Totes aquestes obres han fomentat un discurs triomfalista de la ciutat, aquell que ha contribuït a descarregar encara més paletades de turistes, mentre que les visions més crítiques i subversives han quedat silenciades.

“Des de l’administració, ara en mans de l’esquerra suposadament radical sembla que ara només importi la cultura digital i és difícil reivindicar la lectura quan, en trenta anys, s’ha fet tan poc per la cultura en general, i malgrat tot el nivell de les noves fornades d’escriptors és bo”, opina David Castillo. El poeta i novel·lista, que ha pres el pols de Barcelona en moltes de les seves obres, és molt escèptic sobre el “nivell dels polítics” catalans en general. “Si comparem els escriptors que ha donat el país amb els polítics el desnivell és extraordinari i en realitat tot es tradueix en un mer postureig”. I rebla: “Barcelona només fa cas als seus escriptors quan estan morts, i encara!”.

La qüestió de fons és que estem assistint, aquí i a tot arreu, a la pèrdua de prestigi dels escriptors arran de l’arraconament que està patint la literatura, que es veu empesa per les sèries televisives que s’imposen com a lloc de les narracions. En un moment en què la lectura s’està quedant reclosa en una mena de gueto voluntariós i fidel de creadors i lectors, és una bona oportunitat perquè Barcelona, com a Ciutat Literària de llarga tradició editorial, liderés una protecció decidida de la literatura, redonant als escriptors el paper que es mereixen a l’hora de pensar i definir les estratègies cultural per fer una millor ciutat.

 

*

Valèria Gaillard és filòsofa i periodista cultural especialitzada en literatura, dansa i música clàssica. Ha traduït al català A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.

Published inSERIE CULTURALSerie Valèria Gaillard

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons