Skip to content

Toni Casares – Perdó per no haver contestat el mail

8 de maig de 2020

Hola Cèlia.

Perdó per no haver contestat el teu anterior mail.

Els primers dies del confinament vaig estar bastant tocat i desubicat. Se’m van acumular mails i el teu va quedar així, sense resposta. Potser, entre altres coses, perquè no estic segur de saber què hauria de dir, en un escrit, davant de tot això…

He llegit alguns articles i reflexions sobre l’assumpte i sempre em queda un regust de “però què estem dient tots plegats? Què estem pontificant uns i altres?”.

Potser és un mecanisme meu de defensa contra l’evidència. Sóc dels que encara els costa posar-se la mascareta malgrat que està clar que és un acte de solidaritat i de responsabilitat social innegable.

El cos se m’ha anat adaptant poc a poc al confinament d’una manera esgarrifosa. Vaig a la inversa del que lògicament hauria de ser. Els primers dies feia trampa i sortia dues i tres vegades de casa ara a comprar tomàquets, ara a comprar galetes… I m’encantava trobar buits els carrers, sense soroll, amb la prudència general d’un estat d’incertesa total per a tothom.

I en canvi, aquests darrers dies, em costa sortir de casa una barbaritat. Veig els carrers ja plens de gent altra vegada, però tothom com mig atemorit, amb la mirada de recel derrere d’una mascareta que s’han fet ells mateixos a mà i de la qual sembla que se’n sentin orgullosos. Mira que bonica que m’ha quedat! I tu per què no en portes? Les botigues amb les persianes a mitja alçada, com acostuma a fer la covardia dels botiguers en un dia de vaga… Sí però no, no però sí. No ho suporto! Em posa frenètic. Perquè veig la por instal·lada als carrers i no sé si la gent està fent cas de les indicacions sanitàries o obeint les ordres de les autoritats policials. Em temo que si la prohibició de no marxar a les segones residències fos únicament una recomanació sanitària, en lloc d’una ordre policial, les carreteres estarien plenes de cotxes cap a la Cerdanya, l’Empordà i la Costa Daurada… Sembla com si haguéssim estat desitjant des de fa temps que les autoritats ens prenguin les decisions complicades.

Alguns experts diuen que aquest susto ha de servir-nos per millorar moltes coses del món a partir d’ara, i quan concreten aquestes coses fa fredat, realment.

Parlen de com hem avançat uns tres o quatre anys la necessària incorporació del treball telemàtic en les nostres vides, de la importància de recuperar la vida a casa en família, de la necessitat de reduir l’aglomeració dels transports públics amb l’ampliació de la flota automovilística, de fer ciutats menys denses… Mare de déu! Tot això com exemple d’un món millor!

Però tampoc em satisfan gens els relats apocalíptics del “això s’acaba, campi qui pugui, a partir d’ara el món serà invivible i a-social!”. Llavors penso que tenim ànsies de protagonisme històric, de creure’ns al punt d’inflexió més transcendental de l’evolució de l’espècie, com si no fossim un minúscul granet de sorra en la història de la humanitat i, no diguem, en la de la vida al planeta. I em poso a confiar en la gent, en la nostra genètica de la supervivència.

Sí, els moments que m’animo són quan veig la gent aferrant-se a les ganes de viure i de relacionar-se. Com el dia aquell que els carrers es van omplir de criatures o quan s’hi van afegir els atlètics delerosos de cremar les calories acumulades en el confinament i omplien els passeigs marítims i els boscos de Collserola. Quanta desobediència per pura necessitat!  Bé, tampoc tanta, perquè t’hi vas fixar, Cèlia, que la gent omplia les voreres i topaven entre sí, mentre la calçada dels cotxes restava completament buida? Estem fets d’hàbits que costen molt de canviar.

Però vaig i vinc i em contradic cada dia respecte del que pensava l’anterior. Perquè compto els morts i penso hòstia que fort, prenguem-nos-ho seriosament d’una vegada! I penso que els mitjans de comunicació s’esforcen a fer el compte de la disminució de la corva de contagis i ens parlen de la gent que surt de l’UCI entre aplaudiments però, en canvi, potser per no desanimar-nos, no ens ensenyen gaire la gent que mor i que pateix i que no es pot acomiadar dels morts que s’acumulen als tanatoris.

I penso com n’estàvem de poc preparats per tot això, oi, Cèlia? No entenc que l’evidència d’aquesta possibilitat d’una epidèmia, com l’evidència dels efectes gravíssims del canvi climàtic, com l’evidència de la injustícia social globalitzada, no entenc que totes aquestes evidències no ens hagin fet reaccionar encara. Bé, sí que ho entenc; però em fa molta ràbia.

Sento a parlar de la factura econòmica i social que haurem de pagar en els propers anys i no sento gaire que aquesta factura ja estava pressupostada abans del confinament. Te’n recordes que ja es deia, fa mesos, que la crisi que ens ve al damunt serà descomunal? No puc evitar de pensar que a algú, aquest virus, li ha anat de puta mare. Però aparteu de mi les teories conspiratòries; no voldria ser jo el que caigués en aquesta ingènua manera de pensar, oi?

Què dir, per tant, en un article per a un mitjà com el vostre? Què dir? Que compte a deixar-nos portar per la inèrcia d’un camí que ja estigui asfaltat abans de caminar-lo? Que alerta amb els discursos profètics i grandiloqüents? Que pot ser bo no estar massa segur de res i sentir que les decisions que es van prenent són pròpies i fruit de poder compartir inquietuds, i de la convivència? Que la proximitat entre la gent no està pas amenaçada, en tot cas no tant com l’aglomeració i la massificació de cossos anònims, perduts en la desesperança i l’oblit de si mateixos? Jo crec que és contra tot això que el virus ens alerta. Quelcom que és francament difícil de fer desaparèixer, tenint en compte com tenim organitzat el món. Ja estic pontificant, ho veus?

Em demaneu potser que em centri més en la cosa de la cultura i el teatre? I altre cop em costarà un munt saber què dir. Perquè la cultura, en el fons, no ho està pas, d’amenaçada; no ha deixat de funcionar ni un sol moment, aquests dies, no ens enganyem. Aquesta capacitat nostra de “mirar-nos des de fora”, de saber-nos construir i compartir-ne el relat i l’emoció uns amb els altres, segueix intacta malgrat el confinament i la incertesa. Vídeos, lectures, concerts, actuacions casolanes… La cultura en viu i, sobretot, la indústria cultural, això sí, això sí que sentim que està en joc i amenaçat. Però, amb franquesa, vols dir que ho està gaire, d’amenaçat? Digue’m frívol, o superficial, però em sembla que ho podem mirar de la manera següent:

En primer lloc, no cal pensar que les mesures de prevenció d’un contagi que ens ha agafat a tots desprevinguts (precisament perquè no ens ha donat la gana de preveure’l ni de prevenir-lo) hagin de ser unes mesures que ja haguem d’incorporar per sempre més. Això del Covid-19 no només hem de pensar que acabarà tenint una vacuna, sinó que haurà de poder tenir unes fases evolutives que, en funció de com n’estiguem de previnguts a partir d’ara, ens haurien de permetre relaxar més o menys els anomenats “protocols” de disminució del risc. Per tant, sí, hi haurà un primer moment, més llarg o més curt, que el teatre i les arts en viu serà francament difícil de fer-los funcionar. Les mesures de prevenció són la cosa més anti-teatral que podíem haver mai imaginat. Això és el que, a mi, els primers dies em va destrossar literalment. Em va desubicar prou com per deixar mails com el teu pendents de resposta. Però tard o d’hora hem d’esperar que aquestes mesures es relaxin i acabin desapareixent, no? Hem de voler-ho, això sí. No ens hi acostuméssim, que ja ens coneixem…

En segon lloc, les formes de la teatralitat no són pas una cosa estanca, única i inamovible. La relació entre els espectadors i l’escena ha anat canviant al llarg dels segles fins al punt que, a hores d’ara, parlar d’espectadors ja resulta, per a molts, un punt anacrònic. L’accent en la condició performativa del llenguatge teatral ens ha fet descobrir, no només nous formats, sinó fins i tot nous sentits i funcions socials del teatre en el món contemporani. On i quan comença la representació? Comença quan entrem al teatre o ja ha començat abans? Qui és l’actor? Qui l’espectador? Què és ficció i què no ho és? Etc. Sabrem inventar, per tant, un nou espai relacional per a les ficcions en viu, aquells que encara ens interessem per elles. Ho farem gràcies, en part, a aquestes noves funcions socials que li haurem sabut donar al teatre. No hem de témer, doncs, que les circumstàncies contextuals ens obliguin a imaginar un teatre diferent, perquè, confiem-hi, l’essència de la teatralitat és inherent a la condició humana. I com que això és així, no patiu, que també la indústria del sector sabrà trobar la manera d’incorporar les noves formes i condicions que els creadors més agosarats hauran imaginat abans.

És veritat que, potser, com més amunt apuntava, la cultura de la proximitat d’entrada en surt beneficiada, molt per damunt de les activitats de masses; i això, des del punt de vista de l’economia, sembla insostenible. Doncs caldrà buscar un equilibri, què vols que et digui. Ha d’haver-hi creació artística i cultura professional i de qualitat, només faltaria! Però on està escrit que la cultura hagi de ser un negoci d’alta rendibilitat empresarial? A mi, que la cultura de masses en surti una mica tocada no em fa cap por, francament. Editorials petites en favor de grans grups mediàtics de comunicació, sí. Companyies i petites productores teatrals, cinematogràfiques, musicals; sales de petit i mitjà format, sí. Multiplicades per deu, per vint, a la ciutat… Sí. Diversitat i proximitat. On s’ha de firmar?

D’altra banda, moltes de les professions vinculades a les arts en viu (intèrprets, tècnics, dramaturgs, etc) ja fa temps que tenen inventades alternatives artístiques no presencials, gràcies a les noves i no tan noves tecnologies (cinema, televisió, ficcions on line, vídeo-creació, etc). Si, com hauria de ser, l’accés d’un producte a un públic més majoritari comportés més benefici pel creador i l’intèrpret, aquestes alternatives ja haurien hagut de permetre, fa temps, una certa desespecialització dels oficis de la dramatúrgia i la interpretació, que permeti un ventall més ampli de possibilitats de desenvolupament professional. Però tot això, a parer meu, no ha d’abocar-nos a una visió pessimista sobre la supervivència de les arts en viu, més aviat al contrari. El que passa és que hem d’estar alerta. Saber marcar el camí. Avançar-nos a la depredació dels qui no veuen amb mals ulls que la vida social i creativa, així en general, es vagi debilitant.

Escric i sembla que ho tingui tot tant clar…! Demà rellegiré el que he escrit i pensaré que la majoria de coses, en un moment com aquest que estem vivint, són frívoles, superficials, poc meditades. Potser fins i tot pensaré el contrari d’algunes idees que he apuntat. Em fa ràbia la gent que intenta veure el costat positiu d’aquesta merda, però és veritat que si ens ha fet pensar una mica i dubtar una mica i atrevir-nos a compartir aquests dubtes, doncs mira, alguna cosa que n’haurem tret.

 

Gràcies, per tant, per demanar-m’ho i, novament, disculpes per no haver contestat l’anterior mail.

 

Una abraçada.

*

Toni Casares. Director d’escena, dramaturg i director actual de la Sala Becket.

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSCosmopolitismo o el retorno al bosque

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons