Estic abandonat en una illa deserta… Però sóc viu… No tinc ningú per parlar-hi, ningú que em pugui oferir consol. Però prodigiosament Déu va col·locar el vaixell prou a la vora perquè en pogués treure tot un bé de déu de coses bàsiques (Daniel Defoe, Robinson Crusoe, 1719)

El confinament és una crida clamorosa perquè cadascú es faci càrrec de la seva vida tal com és, sense cap ajuda externa, sense distraccions que en pertorbin la soledat. Aprenem a ser Robinson Crusoe, eremites del desert, exploradors o navegants solitaris o en parella (Lluís Bassets, Les ciutats interiors. Enviat especial al voltant de la meva cambra, 2021)

Lluís Bassets ha escrit un llibre excel·lent sobre la vida quotidiana de la ciutadania de Barcelona durant el confinament propiciat per la pandèmia del 2020.

Robinson Crusoe, sí. Però, no el Robinson Crusoe del James Joyce –en la valoració de l’escriptor irlandès pesa molt la relació de Robinson Crusoe amb el seu servidor Divendres– que veu en el personatge el “veritable símbol de la conquesta britànica que, nàufrag en una illa solitària, amb un ganivet i una pipa a la butxaca esdevé arquitecte, fuster, afilador, astrònom, forner, constructor naval, alfarer, albarder, agricultor, sastre, barretinaire i clergue… Tota l’ànima anglesa està en Crusoe: la independència viril, la crueltat inconscient, la persistència la intel·ligència tardana, però eficaç, l’apatia sexual, la religiositat pràctica i ben ponderada, la taciturnitat calculadora” (Ser británico, El País Uruguay, 1/9/2017).

Sense menystenir la caracterització feta per James Joyce –cal prendre nota de les habilitats manuals del nàufrag–, el Robinson barceloní recorda més al d’Italo Calvino: un personatge més aviat sobri, pràctic, que no s’oblida dels detalls, que és l’expressió de “la pacient lluita de l’home contra la matèria, la humilitat, la dificultat i grandesa de fer, l’alegria de veure nàixer les coses de les nostres mans” (Robinson Crusoe, el diario de las virtudes mercantiles. Dins el volum Por que leer a los clásicos. 1992).

Val a dir –per allò de la similitud del títol- que el llibre de Lluís Bassets no és un remake del Viatge al voltant de la meva cambra que Xavier de Maistre –no confondre l’escriptor Xavier de Maistre amb el seu germà Joseph de Maistre, un dels pilars de la dreta històrica europea que apareix en el treball de E. M. Cioran titulat Assaig sobre el pensament reaccionari, 1977– va publicar el 1794. El llibre de Xavier de Maistre –publicat sense permís pel seu germà Joseph– és un clàssic del confinament: l’autor, efectivament, va estar confinat –per ser més exactes, arrestat per l’autoritat militar– durant quaranta-dos dies per participar en un dol. És cert que tots dos –Joseph de Maistre i Lluís Bassets– es mouen al voltant de la seva cambra. Però, mentre el francès intenta, humorísticament, conciliar-se amb si mateix alhora que vol oferir als “infeliços” un “recurs contra l’avorriment i un alleujament als dolors que suporten”; mentre el francès fa això, Lluís Bassets escriu –afirma- per ell mateix. Hi ha més: l´autor escriu, també, “per si algú… necessita fer-ne ús documental algun dia”.

* * *
Salvant l’enorme distància del cas, el llibre de Lluís Basset remet al títol en castellà d‘un treball de Ronald Fraser –Blood of Spain, 1979– que va ser traduït com Recuérdalo tú y recuérdalo a otros (2001). És ben cert que Lluís Bassets, a diferència de l’historiador i hispanista alemany, no fa –ni ho pretén– història oral. Però, també és ben cert que Lluís Bassets, talment com fa Ronald Fraser, documenta els fets “amagats” i les opinions “reservades”, d’un ciutadà de Barcelona durant la pandèmia del 2020. Uns fets i opinions que es localitzen fonamentalment dins la cambra de l’autor. Una cambra que esdevé el refugi que, paradoxalment, possibilita –millor, obliga– que l’autor viatgi. Un viatge per la immobilitat d’una cambra que permet retratar la realitat d’un moment i un període. D’aquí, el caràcter documental d’un llibre del qual, com afirma l’autor, potser “algú” necessiti “fer-ne ús algun dia”. Avui, per exemple. Recorda-ho i recorda-ho a d’altres.

* * *
Més enllà de la crítica del nacionalisme català i del “procés”, o de les reflexions al redós de la literatura –especialment, la literatura de la pandèmia: Thomas Mann, Albert Camus o Gabriel García Márquez– i el periodisme que van salpicant un llibre que és molt més –de fet, un assaig– del que aparenta, Lluís Bassets, com si d’un tràveling es tractés, ens va apropant i allunyant les imatges que reflecteixen la vida quotidiana i l’estat d‘ànim, cabòries dels barcelonins durant la pandèmia del 2020. Per exemple: les mesures –tot un art- de protecció, l’aprenentatge d’una nova manera de saludar, la sociologia del terrat, la lluita contra el virus manu militari a la manera medieval, l’aparició de l’empestat, el teletreball, el paper dels gossos, el dilema entre la vida i l’economia, els expedients de regulació de treball, la suspensió del temps, el món que s’amaga i reposa, la congelació dels governs i les institucions internacionals, el paper de la globalització en la transmissió del virus, la dialèctica entre els orígens salvatges del virus i la naturalesa construïda per la humanitat, el retorn de cassandres que ens diuen com serà el món o la pell gruixuda davant el desastre de les residències de la gent gran.

* * *
Lluís Bassets ens mostra un Robinson Crusoe urbà dotat d’una intel·ligència pràctica –la virtut mercantil d’Italo Calvino- que li permet de sobreviure a la pandèmia. Si l’encert de la novel·la de Daniel Dafoe rau en la personalitat d’un Robinson Crusoe que es caracteritza per la seva capacitat de reflexió i acció; el mateix passa amb el llibre d’un Lluís Bassets que reflecteix la personalitat d’una ciutadania que és capaç de superar l’adversitat.

* * *
El llibre de Lluís Bassets, té alguna cosa a veure amb Pascal? El cas és que són molts els que han relacionat un dels pensaments del filòsof francès amb el confinament de la pandèmia de la Covid-19: “he descobert que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa: el no saber quedar-se a casa tranquils en una habitació” (pensament 139 de l’edició de Léon Brunschvicg dels Pensées). Podem interpretar el llibre de Lluís Bassets en clau pascaliana? No i sí. No, perquè aquest pensament de Pascal apareix en l’epígraf Divertissement (segons Pascal, tot allò que dificulta l´acte de pensar) que parla de les penes i perills a què s’exposa l’home en la cort i la guerra d’on surten tantes “querelles, passions, empreses audaces i amb freqüència dolentes”. Però, sí que podem interpretar el llibre en clau pascaliana, perquè hi ha un pensament (el 200 en l’edició Louis Lafuma) on podem llegir que “l’home és sols una canya, la més feble de la naturalesa; però una canya que pensa… un vapor, una gota d’aigua són suficients per matar-lo. Però encara que l’univers l’ aixafi, l’home seguirà sent superior a allò que el mata, perquè sap que mor i l’avantatge que l’univers té sobre ell, l’univers no la coneix. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament… esforcem-nos, doncs, en pensar molt: heus aquí el principi de la moral”.

* * *
S’acostuma a dir –Fernando Savater a La infancia recuperada en un apèndix encertadament titulat Robinsón o la soledad laboriosa, 1976– que Robinson Crusoe no és sinó un pioner que resisteix els reptes de l’existència amb l’ajuda de la providència divina. Amb una particularitat, però. I és que el nostre supervivent barceloní és perfectament conscient que la providència divina sols ajuda a aquells que són capaços d’ajudar-se a si mateixos. I, així, a poc a poc, la ciutat va recuperant el seu pols. Barcelona, per exemple.

 

*Miquel Porta Perales és escriptor