Ha desaparegut la confiança. La ciutadania no confiaria ni en les institucions, ni en la Unió Europea, ni en els partits polítics i els polítics, ni en els jutges, ni en l´economia, ni en la banca, ni en els empresaris, ni en els sindicats, ni en els emigrants, ni en els mitjans de comunicació, ni en els amics, ni en els veïns, ni en la família. Ni en un mateix. D´aquí, sorgiria el pessimisme, el malestar i la fragilitat social regnants. També, el no reconeixement de la democràcia, de la comunitat i de l´altre.

 

*  *  *

Es busquen responsables i culpables i es troben. La responsabilitat i la culpa recau -res de nou- en l´individualisme liberal i en la democràcia liberal. Un liberalisme que no entén la idea de llibertat, que no busca (per què ho ha de fer?) la igualtat i que defuig (per què no ho ha de fer?) la fraternitat. O el que -anant de la teoria a la pràctica- és el mateix: l´individualisme liberal és un nòmada que va a la seva i fa allò que vol. Es lliure i té una particular visió de la vida en comunitat i dels vincles de cohesió i cooperació que comporta. I es que, sovint, no assumeix (per què ho ha de fer?) la responsabilitat i l´interès comú, i sovint es mostra indiferent davant els nous reptes del present i del futur. Mala cosa, sembla. O no.

 

Els fiscals de l´individualisme liberal qüestionen la idea de llibertat negativa avui dominant, alhora que condemnen un liberalisme egoista i pervers. Un liberalisme inhumà que no es pregunta allò fonamental, allò que ens fa conscients de qui som i on vivim. Per exemple:  «per què vull ser lliure?», «a què em compromet la llibertat?» o «quins deures implica aquesta llibertat que tinc?», «¿tinc algun deure respecte a la societat?». Els fiscals de l’individualisme sancionen aquest concepte de llibertat, tan generalitzat avui, que no ens ajuda a «construir un demos amb una manera de ser comú que no ens faci a tots més demòcrates, més solidaris, més fraternals, més respectuosos i més equitatius» (1).

 

*  *  *

L´individualisme liberal es, tout court, responsable de la desconfiança regnant? Si així fos portaríem segles de desconfiança. En qualsevol cas,  el liberalisme -l´individualisme liberal- té a veure amb la llibertat de la persona –dotada d’enteniment per comportar-se de forma racional i responsable- i amb l’autonomia de l’individu a l’hora de decidir què vol fer i com comportar-se. Tot comptat i debatut podríem dir que el liberalisme no és sinó una disposició d’ànim i un determinat tarannà. De fet, el liberalisme –llibertat i autonomia de l’individu, reivindicació del pluralisme polític i del credo particular, tolerància, sentit del límit, exemplaritat, responsabilitat, comerç, prosperitat i concepció relativa de la veritat- no és res més que un pensament antiabsolutista que rebutja qualsevol determinisme i tot intent de redimir el gènere humà a través de la instauració per decret d’una societat -impossible- reconciliada i no escindida.

 

El terme “liberal” no gaudeix de gaire bona premsa, per causa de la llegenda negra teixida per una esquerra que el culpa de tots els mals possibles. Per aportar-ne una visió positiva, convindria treure a col·lació la següent frase de John Stuart Mill: “la humanitat surt guanyant quan consent que cadascú visqui a la seva manera i no obligant-lo a viure a la manera dels demès”. Tan senzill -¡tan difícil!- com això.

 

*  *  *

La pregunta seria: com recuperar la confiança? Una proposta raonable ens l´ofereix  Francis Fukuyama en un llibre on el politòleg reflexiona sobre els seus assaigs (2).

 

Ens fa falta «capital social» entès com el compartir «normes i valors comuns  que regulin la interacció». Amb certs límits. Normes i valors que sorgirien de la cultura, la tradició, la religió o la història. Unes unions informals que facin possible la confiança entre els conciutadans. Tot plegat, dins d´un marc legal i constitucional que esdevé -diu Francis Fukuyama- «l´esquelet de l´animal». Un esquelet al qui li fa falta «sang i carn». I de carn i de sang son fets els individualistes, que tampoc volen sentir-se sols ni viure aïllats dels altres sers humans. Qüestió de supervivència.

 

Caldria preguntar-se com construir o reconstruir el capital social rovellat o perdut . Fem un reset? Per què no recórrer a la psicologia infantil? (3).  M´explico: durant el primer any de la seva vida, el nadó s´enfronta al seu primer problema important, la solució del qual produeix un efecte profund sobre el desenvolupament posterior. El nadó es troba dividit entre confiar i desconfiar dels fets i les persones del seu entorn. Si les seves necessitats són satisfetes sense massa frustracions, es desenvoluparà un sentiment de seguretat. Un nou ambient que determina també el desenvolupament de la confiança del nadó en si mateix.  Començar de nou?

 

Notes

 

(1) Camps, Victoria. La sociedad de la desconfianza. Cómo recuperar la confianza en un mundo sin dimensión moral de la política i la vida cotidiana.  Arpa. Barcelona, 2025.

 

Silverio, Pedro. «Con la secularización, nada ha sustituido lo que hacía la religión para vincular a las personas con un sentido moral». Entrevista a Victoria Camps. Ethic. 27/ Octubre 2025.

 

(2) Fukuyama, Francis. Conferencias. «El fin de la historia» y «Confianza». SENA. Bogotá. 1997.

 

(3) Erikson, Erik H. Infancia y sociedad. Traducció de Noemí Rosenblatt. Horné y Paidós. Buenos Aires, 1987.