Skip to content

Miquel Porta Perales – Compte, amb Rousseau

La filosofia política de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) ha arrelat amb força a Barcelona. Una filosofia que gira al voltant d’una idea rectora: l’home s’ha d’alliberar de la maldat acumulada per la cultura tot desenvolupant les forces naturalment bones per formar un nou Estat social.

Una filosofia que cal esbossar breument per justificar la intenció d’aquest article que no és altre que el de mostrar que, durant els últims cent anys, el rousseaunisme hegemònic a Barcelona ha estat un dels mals que ha assotat la ciutat.

Compte, amb Rousseau!

Per començar, convé qüestionar totes aquelles lectures -el nostre autor ha rebut un munt d’interpretacions contradictòries- que veuen en la filosofia de Rousseau l’origen de la democràcia moderna.

Compte, amb Rousseau! En El contracte social (1762), ens proposa la construcció d’una societat –també, Estat- en què la voluntat del poble estigui per damunt dels drets de l’individu. Ni els drets individuals que reivindiquen els levellers durant la Guerra Civil Anglesa (1642-1651), ni la tradició liberal republicana iniciada pels whigs el 1678, ni la separació de poders de Montesquieu, ni els drets individuals de Locke i Smith, ni la llibertat i l’autonomia individual de Franklin, ni el Burke que adverteix del perill despòtic inherent a qualsevol ideologia o persona que vol decidir sobre la nostra felicitat; res de tot això -ben viu en el seu temps- no té en compte Rousseau.

La voluntat general de Rousseau no és -com sovint es diu- la quinta essència de la democràcia, sinó l´hereva del poder absolut preil·lustrat. Quan el pensament antiabsolutista treu el cap a Europa, la regeneració de l’Estat que reivindica Rousseau equival a la modernització i consolidació de l’Estat absolut. Cosa que va assenyalar Proudhon -anarquista que predica el lliure acord entre els individus- en dir que “el contracte social és una ficció de legalistes imaginada per explicar d’una altra manera la hipòtesi del dret diví, l’autoritat paterna, la formació de l’Estat i les relacions entre el govern i els individus” (El principi federatiu, 1863).

De la interpretació anarquista a la liberal. Isaiah Berlin afirma que Rousseau “va ser un dels més sinistres i més formidables enemics de la llibertat en tota la historia del pensament modern” (La traición de la libertad. Seis enemigos de la libertad humana, 1952). Un Isaiah Berlin que acaba la seva conferencia dient -cal prendre nota, d’això- que “no és necessari esplaiar-nos sobre les seves conseqüències [del pensament de Rousseau] en els segles XIX i XX: encara segueix entre nosaltres”.

Una interpretació prou estesa que considera a Rousseau com el teòric de la tirania que condueix al despotisme o el totalitarisme. Així, Jean Touchard, en la seva Història de les idees polítiques (1959) diu que El contracte social està “inspirat per la passió de la unitat” i la “subordinació dels interessos particulars a la voluntat general”: “el regnat de la virtut en una nació de ciutadans”, conclou.

La nació. Cal prestar atenció en la nació rousseauniana. Això diu: “tota societat parcial, quan és íntima i està ben unida, s’aparta del que és gran. Tot patriota és dur amb els estrangers; ells no són més que homes, i no valen res segons el seu parer… és important estar on puguis acomplir els teus deures, i un d’ells és sentir-te arrel de la terra on vas nàixer” (Emili, o De l´educació, 1762). Un detall: la segona part d’aquesta cita apareix sota l’epígraf d’una màxima d’Horaci que fa així: “Hoc erat in votis: modus agri non ita magnus”. És a dir, “Aquesta va ser la meva petició: un tros de terra no massa gran”. Una última cita: “en obrir els ulls, un nen ha de veure la pàtria, i fins la mort no ha de veure cap altra cosa” (Consideracions sobre el govern de Polònia, 1771).

Tot comptat i debatut, la filosofia política de Rousseau és la versió secularitzada de la voluntat divina característica de l’absolutisme. Rousseau -dèiem- “modernitza” i “consolida” l´absolutisme. I ho fa substituint la “voluntat divina” o “voluntat reial” per la “voluntat general” o “voluntat del poble” o “voluntat de la nació”. Una “modernització” i “consolidació” que té la seva víctima: l’individu privat de la seva llibertat.

La filosofía política de Rousseau a Barcelona

Amb el pas del temps, les idees rousseaunianes s’instal·len a Barcelona. Primer –paradoxalment, a tenor de les opinions de Proudhon- en el moviment anarquista. Després, en l’univers nacionalista. Idees com ara la voluntat general, la voluntat del poble, la felicitat per decret, la unitat de la nació o l’arrelament a la terra. Tot plegat, en detriment i prejudici de l’autonomia individual i la legalitat vigent. També, de la seguretat personal. Exemples: la Setmana Tràgica, els pistolerisme empresarial i sindical, la Barcelona Rosa de Foc, les repressions durant la Guerra Civil, la guerrilla urbana o els reiterats cops a la democràcia durant dècades.

Passa, però, que la influència de Rousseau a Barcelona va més enllà d’El contracte social i Les Consideracions del govern de Polònia. Al respecte, paga la pena deturar-se en el Discurs sobre les ciències i les arts (1750). Resumeixo: tota construcció social corromp la naturalesa humana i tota norma debilita i reprimeix el ser humà. Tant és així, que l’home perd la “llibertat original” per culpa d’una “tirania de la llibertat” que fa que l´home “estimi l’esclavitud”. Així les coses, urgeix una “revolució que canalitzi l’home vers el sentit comú”. Val a dir que Rousseau parla d’un bon sens que pot traduir-se com “la direcció correcte que s’ha de triar” per aconseguir que l’home torni a ser virtuós, savi i espontani.

Una concepció del món i una proposta que el rousseaunisme nostrat interpreta de la següent manera: l’home és un ser carregat de bons instints i bones intencions que ha anat degenerant per culpa de la societat. És, a dir, gràcies al Capital o al Sistema. També –versió nacionalista de l’assumpte- gràcies a Espanya.

Un rousseaunisme nostrat que, talment com el seu il·lustre avantpassat-excèntric, inadaptat, providencialista, manipulador, censor, fanàtic i declassé-, vol recuperar l’inexistent ordre natural perdut. I vol fer-ho per la via de la imposició. Un totalitarisme borrós que, o bé indica pacíficament –per la via del judo moral- el recte camí a seguir sota l´amenaça de l’exclusió política o social, o bé es val del vandalisme urbà com una eina de pressió. Exemples: les manifestacions antisistema i el vandalisme contra interessos turístics o de protesta davant les sentències judicials (vidres trencats, atacs a entitats financeres, turistes intimidats, rodes punxades, contenidors i vehicles cremats, destrosses en el mobiliari públic i privat, sabotatge a vies de comunicació i transport, agressions a les forces d’ordre públic).

Un rousseaunisme nostrat que banalitza la violència quotidiana i es treu del damunt qualsevol responsabilitat a través d’un discurs exculpatori: “vosaltres sou els criminals”, “la violència és del sistema econòmic”, “no és violència, sinó autodefensa”, “la situació ha esdevingut insostenible”, “fins que tots siguem lliures, que cremin els carrers!”. I quan aquest rousseaunisme es mostra “tolerant”, la seva és una tolerància selectiva que relativitza qualsevol dels seus comportaments incívics.

Comprendre-ho tot és perdonar-ho tot, deia Lev Tolstoi. Això es podria dir del rousseaunisme nostrat que assota Barcelona des de fa cent anys. Una manera d’atemptar contra els drets del ciutadà i la seva seguretat. En benefici de què o de qui? Torna Rousseau: en benefici de la voluntat general, o de la voluntat del poble, o de l’home virtuós, savi i espontani, o de la felicitat per decret, o del futur de la nació. La versió secularitzada de la voluntat divina.

Jean-Jacques Rousseau obre els seus Diàlegs (1772) amb la següent cita d’Ovidi: “Aquí sóc un bàrbar, perquè no em comprenen”. Menys Rousseau, doncs.

*

Miquel Porta Perales és escriptor.

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSCosmopolitismo o el retorno al bosque

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons