Skip to content

Margarida Troguet – Al barri i al bosc: art

A Catalunya 2 terços dels 7.543.825 habitants viuen a la regió metropolitana de Barcelona, i, només, el 6,7% dels 32.000 km2 estan ocupats per àrees urbanes. Vet aquí doncs un país amb quilòmetres de sòl destinat al conreu, als prats i pastures i als boscos. Sí, un 43,4% de Catalunya és bosc.

Amb tot, la nostra pertinença a la territorialitat és més propera al formigó que a l’arbre, més propera al barri que al bosc. Ens reconeixem i ens identifiquem més en la vida urbana que en la rural. I les zones rurals pateixen el despoblament i l’abandonament del camp i la relació amb la natura canvia. La cultura i l’art també respon a aquesta territorialitat, i cada cop pertany més a la comunitat propera a la vida urbana i no pas a la vida rural. Som de barri.

A partir del virulent incendi del passat mes de juny a la Ribera d’Ebre, Garrigues i Segrià, activistes, artistes i ciutadania hem capgirat la pertinença territorial perquè el bosc cremat ha esdevingut la cosa comunitària. El fet comú són les oliveres, els conreus i els boscos cremats. La ciutadania ha convocat els artistes i l’art ha desplegat els seus mecanismes per apropiar-se d’aquest fet comú de forma creativa.

El Land Art i la Videodansa són mecanismes, moviments artístics que permeten que el paisatge i la peça es trobin i alterin la mirada. Una mirada des de la pols i el silenci. Aquest és el cas de la peça de videodansa Pols latent que el ballarí i coreògraf Roberto Olivan va presentar com altaveu per recaptar fons pel projecte Rebrotem. Així mateix, molts altres artistes van intervenir en les accions de Land Art que es van fer a Flix i Maials amb Camí de Cendra i Cendrart.

L’incendi va deixar un paisatge i les intervencions artístiques una lectura d’aquest paisatge. I a partir d’ara, què? Com ens continuem implicant amb la terra cremada? Deixem que sigui la natura qui, rebrotant, dibuixi els nous paisatges o bé aprofitem i donem continuïtat al Pols latent, el Camí de Cendra i el Cendrart?

El que és comunitari, com la terra, s’ha de conrear sempre, és una tasca de perseverança, del dia a dia, en èpoques de forma intensiva i altres de forma latent però és a partir de la tenacitat que recollim els fruits. I d’això, de cultivar de forma continuada la comunitat (sigui al bosc o al barri), en sap, i molt, el teatre comunitari. No parlem d’aquest teatre que de forma excepcional convoca la gent del barri a participar, no parlem de l’excepció, parlem de la vida, de pertànyer i identificar-nos en la comunitat teatral del nostre entorn més immediat.

El teatre comunitari parteix de lògiques culturals i socials i travessa i se serveix de les lògiques creatives per a formular un procés identificador, inclusiu, intergeneracional, artístic, reivindicatiu, polític, social… i per damunt de tot el fet de la pertinença.

En tenim molts bons exemples a cada racó de país, ubicat sovint en la confluència entre el teatre amateur, el teatre social, el teatre documental, el teatre de creació col·lectiva, el teatre de l’oprimit, el teatre com a eina de transformació social i etcètera, etcètera, etcètera.

Més enllà de les etiquetes la peça Souvenirs presentada pel grup de veïnes i veïns de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de Barcelona, produïda per l’Antic Teatre i dirigida per Marta Galan; i la peça Molt soroll per no res, produïda per l’Associació Projecte Gar del barri de Magraners de Lleida i dirigida per Ramon Molins, són dues peces que podem considerar (etiquetar) de teatre comunitari, però com a espectadores admirem i aplaudim els veïns i veïnes, siguin artistes o siguin activistes.

Vet aquí el veïnatge compromès i implicat en els projectes que es desenvolupen al bosc o al barri. Vet aquí l’art i la cultura, vet aquí el país!

Conreem el bosc i conreem el barri, apoderem-nos del que ja és nostre: la terra i l’art!

*

Margarida Troguet es Vicepresidenta del CoNCA

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*CICLOSCosmopolitismo o el retorno al bosque

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons