Skip to content

Manuel Guerrero Brullet – Lliçons de la pandèmia. Notes sobre la pandèmia II

Renda bàsica universal. El sistema de la seguretat social no arriba a tota la societat, cada vegada més empobrida i amb unes diferències socials augmentades. L’emergència de la pandèmia no ha fet més que empobrir més les classes socials desfavorides i demana una actuació urgent en molts sectors socials i laborals. El sector cultural està en una situació límit. El govern català ha aprovat una Renda garantida de ciutadania, RGC. El govern espanyol també diu que vol aprovar una Renda mínima vital, RMV… Bones intencions que cal aplicar però que tampoc arriben a tothom. La proposta de Renda bàsica universal de l’economista Guy Standing, defensada per Daniel Raventós entre nosaltres, comença a imposar-se com a mesura necessària i urgent per garantir un mínim ingrés econòmic que possibiliti una existència digna. Certament aquesta idea revolucionària econòmicament no és interpretada de la mateixa manera per tots aquells que la proposen, però si s’aplica d’una manera raonable i universal suposa un pas endavant molt important per ampliar el repartiment de la riquesa i afavorir una vida digna.

 

Salvar la cultura. Sabem que el total dels ingressos que genera el món de la cultura al PIB espanyol supera el 3%. El col·lectiu Actua Cultura 2%, que representa gran part del sector productiu cultural català, ha fet campanya per incrementar el pressupost misèrrim del Departament de Cultura de la Generalitat que no arriba a l’1% del pressupost general de la Generalitat per tal que arribi en els propers anys al 2%. Certament, si el sector cultural ja va patir d’una manera acusada la crisi econòmica del 2008 fins a arribar a uns nivells de precarietat difícilment sostenibles, no hi ha dubte que els efectes de la pandèmia en l’ecosistema cultural català són i seran encara pitjors. Es desconeix encara quan podran tornar a obrir els teatres, els cinemes, els auditoris, locals musicals, amb unes condicions econòmicament sostenibles. Les incerteses són enormes. Si no hi ha una política decidida de totes les administracions per protegir l’ecosistema cultural, moltes iniciatives de gran interès cultural, acabada la pandèmia, sortiran delmades i minimitzades fins al risc de la desaparició. Com la sanitat i l’ensenyament, la cultura ha de ser un dret social i ha de ser protegida i sostinguda amb recursos públics per les nostres administracions. Certament, caldrà potenciar aquelles iniciatives més rellevants i interessants artísticament i intel·lectualment, i socialment més democràtiques. Cal reforçar les relacions entre educació i cultura. Si no augmenten els ajuts i els pressupostos culturals a les institucions culturals, als creadors i a totes les diferents iniciatives més renovadores de les diverses disciplines artístiques, la cultura quedarà majorment reduïda als espais institucionals, a les produccions locals més comercials i al consum de les produccions culturals i audiovisuals de la indústria cultural de les grans multinacionals. La cultura de base serà la gran perjudicada.

 

Educació, cultura, mitjans de comunicació. El tancament d’escoles i universitats durant tot el darrer trimestre del curs planteja un repte majúscul educatiu, social i econòmic a la tota la societat. Certament, hi ha universitats, institucions, preparades per treballar virtualment, online, però la majoria d’escoles i universitats no estan preparades pel tancament. Els reptes de la pandèmia plantegen d’entrada la necessitat d’una veritable educació universal on el coneixement científic sigui essencial. Però també la necessitat d’un ensenyament on la ciència i l’humanisme formin part dels continguts comuns. El repte de poder adaptar l’ensenyament general a la societat digital ens obliga a la digitalització dels continguts però també a tenir continguts audiovisuals de qualitat. Però mai podem renunciar a la presència i al contacte directe amb els altres, amb els companys i companyes, amb els mestres i professors.

 

Les incerteses sobre com serà el retorn a l’escola ens plantegen també una impugnació de la televisió pública. El caràcter educatiu de la televisió pública és un repte que mai s’ha plantejat seriosament la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. La dictadura de l’audiència i de les servituds a les productores amigues ha allunyat la televisió pública d’una de les seves màximes obligacions que és la d’educar la població. La televisió pública portuguesa està emetent una programació especial per a les escoles. Hi ha models ben coneguts, de programes educatius de la BBC i altres canals públics. Si en lloc de tants programes d’humor i d’entreteniment banal la televisió pública catalana produís continguts culturals i educatius, programes culturals i educatius de qualitat, tota la societat en sortiria beneficiada.

 

Aquests dies de confinament la televisió pública, a Espanya i Catalunya, s’ha convertit massa sovint en una plataforma de propaganda política. Més enllà de la necessària informació clara que cal donar a la ciutadania respecte a la pandèmia, l’ús obscè que alguns polítics del govern i de l’oposició han fet de la pandèmia ha estat lamentable. La lectura de diaris en paper i digitals independents ha estat una de les necessitats d’aquests dies de desig d’informació contrastada, plural, reflexiva i crítica. Cal donar suport als mitjans de comunicació independents per garantir la llibertat de premsa i una informació contrastada i crítica. El futur de molts mitjans de comunicació independents i crítics depèn del suport dels lectors. L’autogestió i autonomia dels mitjans de comunicació, davant d’uns ajuts públics no sempre transparents, demana el compromís de la ciutadania. La llibertat i la pluralitat dels mitjans de comunicació independents i de digitals culturals de qualitat està també a les nostres mans. Una societat lliure i democràtica de veritat és inviable sense una pluralitat de mitjans de comunicació independents i crítics.

 

L’aigua blava dels canals de Venècia, el cel net de Barcelona. Impressionen les imatges inèdites dels canals de Venècia amb l’aigua blava i transparent. Impacta la visió de la ciutat de Barcelona amb el cel net i blau al llarg dels dies. Una altra ciutat és possible. Un altre turisme és possible. L’absència de persones i de mitjans de transport contaminants, l’aturada de l’activitat econòmica i industrial, han fet tornar la vida natural a les ciutats. Animals i plantes han tornat a la ciutat. L’aturada radical provocada per la pandèmia ha de servir per repensar el model de ciutat. Cal augmentar els espais verds, expulsar la indústria contaminant, limitar la mobilitat contaminant, i afavorir els mitjans de transport no contaminants d’una manera radical. Propiciar un turisme de qualitat que enriqueixi i projecti la cultura local i evitar el turisme de borratxera. L’impost turístic ha de revertir en la millora de la ciutat i en el suport de la cultura local.

 

Sense turisme. Fa estrany veure les ciutats buides. Sense persones. Sense turistes. L’impacte econòmic per la manca de turisme és encara imprevisible, però sens dubte molt important i letal per a territoris, com les Illes Balears, on té un pes majoritari en l’economia. És el moment de replantejar el turisme que ha esdevingut una indústria extractiva, de persones i de territoris, una indústria destructora de pobles i ciutats, de paisatges i d’ecosistemes. Cal aprofitar l’impacte de la pandèmia per imposar en el possible un model no extractiu, de qualitat i sostenible. És el moment de limitar el turisme i de pactar amb ports i aeroports per rebaixar radicalment l’ús dels combustibles fòssils i les emissions contaminants.

 

El decreixement ha arribat. No han estat Serge Latouche, ni altres teòrics del decreixement, els que finalment han portat el decreixement econòmic a tot el món. Ha estat la pandèmia, d’una manera radical, que ha portat l’aturada general. Però la pandèmia els ha donat la raó. Només un decreixement intel·ligent i sostingut pot evitar el col·lapse del planeta. El creixement il·limitat del capitalisme ha portat a uns límits insostenibles l’ecosistema planetari. Els científics han demostrat com la pandèmia és fruit del desequilibri biològic i de la globalització que permet una expansió rapidíssima del contagi del virus. Cal evitar nous errors. Pensar i aplicar les reflexions del decreixement és necessari. Maldar per una economia verda més col·laborativa i socialment responsable. La gran tradició catalana del moviment cooperatiu i autogestionari s’ha de potenciar. Una altra societat és possible. “No és el virus és el sistema” es pot llegir en una pintada al carrer.

 

A Green New Deal. Tots els economistes estan d’acord que l’única manera efectiva d’evitar que la crisi econòmica i social provocada pel coronavirus sigui profunda i llarga és que hi hagi una gran intervenció keynesiana d’inversió pública dels estats i dels governs en tots els sectors econòmics afectats, que doni suport directe a les empreses i als autònoms, que eviti els acomiadaments i que doni suport sostingut a la població més vulnerable per aquesta crisi sense precedents. El model d’una nova aposta d’economia verda, com la que va suposar el New Deal que es va aplicar als EEUU després de la gran crisi del 1929, sembla l’opció més raonable dels països més desenvolupats.

 

El Green New Deal, que ja fa uns anys diferents teòrics i economistes han proposat, amb una aposta decidida per eliminar els ajuts a la indústria contaminant i a l’ús dels combustibles fòssils, per afavorir les energies renovables i una societat més justa, en part recolzat tímidament per algunes normatives europees, ha estat aplicat per governs progressistes d’Europa, d’Austràlia i Nova Zelanda. I ha estat adoptat pels sectors més esquerrans del partit demòcrata nordamericà, defensat, per exemple, per líders com Bernie Sanders o Alexandria Ocasio-Cortez.

 

Alemanya i Gran Bretanya han fet unes inversions públiques molt importants de mesures socials de suport als agents més afectats per la pandèmia, amb ajuts específics al teixit cultural. Esperem que els governs espanyol i català aprofitin la pandèmia, i els ajuts europeus que arribaran, per canviar de polítiques socials i econòmiques amb l’objectiu de fer polítiques veritablement progressistes. I de fer una aposta decidida per l’educació i la cultura.

 

La poesia del futur. La Internacional Progressista. Llegeixo Poesía del futuro (Paidós, 2020), el nou llibre del filòsof croat Srećko Horvat, deixeble de Zizek, de qui havia llegit amb interès El radicalismo del amor. El subtítol de Poesía del futuro aclareix els objectius del text: “Por qué un movimiento de liberación global es la última oportunidad de nuestra civilización.” Horvat és juntament amb Yanis Varoufakis un dels fundadors del DiEM25, el Moviment Democràcia a Europa 2025. Al llibre fa un atractiu repàs personal i autobiogràfic de la història europea, des dels moviments l’alliberament de l’antiga Iugoslàvia ocupada pels nazis fins al moviment antiglobalització i anticapitalista dels darrers anys tot recercant i posant les bases d’un nou moviment d’esquerres alternatives internacionalista. Cal actuar ara, escriu Horvat a Poesía del futuro: “Actuar ahora significa crear las condiciones de nuestro propio futuro, no seguir el guión ya escrito del pasado: significa producir una grieta en el presente, una alteración en la imposición de la temporalidad capitalista, en el ritmo del poder.”

 

Justament, Horvat, amb molts altres intel·lectuals i polítics, és un dels creadors de la nova Internacional Progressista, que sorgeix a partir del DiEM25 i The Sanders Institute, el grup de suport al senador demòcrata nordamericà Bernie Sanders. La nova organització política, recolzada per intel·lectuals prestigiosos com Noam Chomsky, Noami Klein, Arundhaty Roy i molts d’altres, i polítics com Fernando Haddad i Rafael Correa, entre d’altres. Té un model d’organització horitzontal que no agrupa partits nacionals convencionals sinó individus, organitzacions polítiques i sindicals, moviments socials i mitjans de comunicació. Amb la voluntat de lluitar per la democràcia, la descolonització, la justícia, la igualtat, l’ecologia, el feminisme, la sostenibilitat i molts altres tòpics de l’esquerra alternativa, té per objectiu unir, organitzar i mobilitzar les forces progressistes de tot el món. Sense un sol cap visible, té un consell i un gabinet de direcció format per diversos dels representants de les institucions fundadores. El proper mes de setembre hi ha prevista la primera gran reunió formal de la Internacional Progressista, amb el consell i el gabinet de direcció, a Reykjavík, acollits pel Moviment d’Esquerra-Verds, de la primera ministra d’Islàndia, Katrín Jakobsdóttir, una de les personalitats polítiques més destacades de la nova Internacional Progressista. El País n’ha parlat. Vicent Partal se n’ha fet ressò des de VilaWeb, que compta de formar part dels mitjans de comunicació associats. Si el criteri és el de Varoufakis i Horvat, la nova Internacional Progressista també legitima el moviment independentista català. Veurem quin paper pot jugar aquesta nova Internacional Progressista en la política espanyola i catalana. De moment, Compromís i ERC s’hi han apuntat. Sembla que el partit d’Errejón s’ho està pensant.

 

Big data. La societat digital i el teletreball. La pandèmia ha posat al dia els mètodes de càlcul i previsió de l’epidemiologia. La simulació algorítmica s’ha demostrat com una de les eines més poderoses per lluitar contra l’extensió del virus. El coneixement de les dades mèdiques i dels moviments de la població es manifesta com un instrument eficaç de control i de biopoder de l’estat. Inevitablement l’ombra i el perill de les pràctiques habituals a la Xina de biocontrol de la població s’han projectat amb la pandèmia com un virus espectral per tot el món.

 

Els canvis radicals en les formes de treballar i de viure en la nova societat digital, amb l’automatització i la robotització, no solament han portat a eliminar milions de llocs de treball en tota l’antiga indústria de la segona revolució industrial, tal com explicava Jeremy Rifkin a The End of Work (1995), tot generant una nova pobresa i precarietat, sinó que, alhora, han creat la possibilitat de noves formes de treball. En el nou món obert les vint-i-quatre hores que descriu i critica Jonathan Crary a 24/7. Late Capitalism and the Ends of Sleep (2013). La pandèmia ha generalitzat la necessitat del teletreball. Convé, però, evitar l’esclavatge ben habitual en moltes empreses de teletreball. Sens dubte, cal que les administracions i les institucions es digitalitzin d’una manera general, democràtica i transparent que permeti el teletreball i alhora la interacció amb la ciutadania, sense abandonar mai, però, la possibilitat de l’atenció presencial i personal. El teletreball a casa facilita la conciliació familiar i evita despeses, viatges i contaminació innecessària.

 

Les noves rutes de la seda. “Tots els camins portaven a Roma, avui porten a Pequín” llegim a la contracoberta del llibre Las nuevas rutas de la seda. Presente y futuro del mundo de l’historiador Peter Frankopan, aparegut en anglès el 2018, i en versió castellana el 2019. Encara no hi havia el coronavirus. La Cina è vicina deia Marco Polo. Ja la tenim aquí. No hi ha dubte que la pandèmia reforçarà la primacia de la Xina a tot el món. També la potència econòmica dels països asiàtics. Les economies i les societats europees i nordamericanes quedaran ben tocades, mentre la Xina en poc temps tornarà a créixer i ampliarà el seu domini. Mai s’havia vist una cosa igual. Tots els països afectats per la pandèmia buscant solucions a la Xina, amb un preu molt alt: tests, mascaretes, bates, material sanitari, respiradors… És el preu d’haver cedit a la Xina la fabricació de tantes i tantes coses de primera necessitat. Un dels efectes de la globalització. Però és que ara la Xina és una primera potència mundial que passa com una piconadora per sobre dels drets humans i de la catàstrofe ecològica, i que es vanta de la seva seguretat i del seu creixement imparable que exporta com a model planetari.

 

Una mort digna. Ho explicava molt bé Ingrid Guardiola al seu article “La mort diferida”, al diari Ara. Una de les conseqüencies més doloroses d’aquesta pandèmia del coronavirus Covid-19 ha estat i encara és la impossibilitat de la mort digna. De poder acomiadar els morts com cal i de poder fer el dol necessari. Antígona reviu constantment en aquesta societat anestesiada que oculta la mort. Malauradament, el món de les residències per a gent gran s’ha revelat com un dels grans forats negres de la nostra societat. La necropolítica, que ha teoritzat el filòsof camerunès Achille Mbembe, i que rau en última instància en la política que decideix qui pot viure o qui ha de morir, s’ha manifestat d’una manera obscena en molts discursos polítics d’aquests dies, no solament de Donald Trump, també de molts polítics europeus i d’alguns de ben propers.

 

Ecofeminisme. El futur de la política, sens dubte, és l’ecofeminisme. No és casualitat que països com Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Taiwan, que han contingut la pandèmia amb un nombre de morts i contagiats mínim, estiguin dirigits i governats per una dona. Empatia, pragmatisme, rebuig de l’autoritarisme. Comparar Pedro Sánchez amb Angela Merkel resulta innecessari, els separa un abisme. El futur de la política és dona.

 

La dispersió. És difícil concentrar-se. Però el confinament deixa moltes hores per pensar, per llegir, per escriure. Llibres pendents, llibres que venen ganes de llegir, obres que de sobte agafen una interès insospitat. I, alhora, la necessitat de seguir les notícies, de saber, d’entendre, de veure com el món s’ha aturat, com, de sobte, tot s’ha aturat, avions, trens, cotxes, fàbriques, botigues… mentre s’omplen els hospitals i la mort s’escampa sense contemplacions ben a prop. La dispersió i el dolor contingut i silenciós que s’escampa.

 

Cavalcarem tota la nit. El títol d’origen rilkeà ja em va atreure de seguida amb totes les múltiples connotacions metafòriques que inclou. Cavalcarem tota la nit és el primer llibre que publica Carlota Gurt (Barcelona, 1976). Va guanyar el Premi Mercè Rodoreda de contes 2019, i el publica Proa. Ha estat el primer llibre llegit durant el confinament. Vaig començar a llegir Cavalcarem tota la nit i no vaig poder deixar el llibre fins a arribar a l’últim conte. Carlota Gurt és una escriptora de raça amb un domini del llenguatge i de tots els registres de la llengua no gaire habitual. A més de traductora professional té una formació intel·lectual sòlida i, ben segur, una experiència vital intensa que trasllada en els seus contes. Si a totes aquestes virtuts hi afegim una imaginació portentosa podem dir que, certament, el Premi Mercè Rodoreda el mereix aquest llibre a bastament. Hi ha alguns contes del llibre memorables. A “El dia de l’alliberament” hi ha la poesia, la ironia i la radicalitat dels millors contes de Pere Calders i de Quim Monzó. No es pot dir més alt. Ha nascut una gran escriptora. Esperem poder cavalcar moltes més nits amb Carlota Gurt.

 

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSCosmopolitismo o el retorno al bosque

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons