Skip to content

Llucià Homs – Homenatge a Arnau Puig

El desembre de 2012 es va celebrar a les sales de La Virreina Centre de la Imatge un emotiu homenatge al sociòleg, filòsof i crític d’art ARNAU PUIG. L’acte va consistir en la inauguració d’una exposició que, sota l’evocador títol de Pensar la imatge, feia un recorregut per tota la seva llarga i fructífera trajectòria professional; així com la presentació de la publicació que l’editorial Comanegra va editar en motiu de la mostra, i un seguit de conferències que durant tot el dia varen posar en valor, de la mà d’una vintena de professionals que l’havien tractat de ben a prop, tota la magnitud del seu pensament en els diferents camps en que va treballar.

El text que reproduïm a continuació és el que va redactar Llucià Homs, en el seu dia Director de Promoció dels sectors culturals de l’Ajuntament de Barcelona, per aquesta publicació, on s’explica quines varen ser les vicissituds del sector artístic barceloní per portar a terme aquest homenatge. Serveixi doncs com a sentit homenatge cap a aquesta gran persona que va ser.

”No us sabria dir el dia concret en què el vaig conèixer, probablement perquè em fa l’efecte que sempre hi ha estat, cosa no gens estranya, d’altra banda, si tenim en compte que l’Arnau Puig és tot un referent cultural, artístic i filosòfic, una d’aquelles persones que formen part de l’imaginari col·lectiu del món de l’art de casa nostra de la segona meitat del segle xx i d’ara. Un referent, per tant, també històric i actual.

A finals deis anys vuitanta, a l’aleshores Centre d’Art Santa Mònica va tenir lloc la mostra Informalisme a Catalunya, que ara recordo perquè, ben mi rat, crec que potser va ser durant la inauguració d’aquesta exposició que el vaig conèixer. Llavors jo era un estudiant de Dret de la Universitat de Barcelona totalment seduït pel grup Dau al Set, tant pel seu context històric com, molt especialment, per alguns dels artistes que n’havien format part, com ara l’Arnau, a qui ja havia llegit i de qui sabia el protagonisme que havia tingut en tant que membre d’aquest moviment d’avantguarda. Ja aleshores l’Arnau m’impressionava per la força de la seva escriptura, per la passió que traspuaven les seves crítiques i, sobretot, pel seu paper com a aglutinador teòric —com a ideòleg— d’un moviment que havia situat Catalunya al bell mig del panorama artístic internacional del segle xx.

Tanmateix, no va ser fins al 1993 que ens vam comencar a relacionar amb major freqüència. Aquell any jo havia assumit la direcció de la galeria Grup d’Art Diagonal, que poc després va passar a ser la galeria Llucià Homs, i ell hi venia i, de mica en mica, vam anar fent amistat. Vist ara, es tractava d’una amistat previsible, atès que el mestre em regalava generós el seu saber, la seva experiència i les seves vivències, i jo era un jove galerista desitjós de conèixer de primera mà la nostra història de l’art, la deis que en van ser i encara en són, si em permeteu, els protagonistes. A diferència d’altres crítics d’art, que mantenien una posició distant, l’Arnau s’hi implicava: volia saber com havia sorgit la idea d’una exposició, comentava i relacionava les obres amb els artistes internacionals clau i amb els filòsofs, i saltava amb una facilitat extrema del món de les idees a una anècdota personal tot fent-me entendre les interioritats del món de l’art de Barcelona. L’Arnau transmetia una autèntica passió pel discurs galerístic i, per damunt de tot, m’encoratjava a tirar endavant i a no tenir por. Qui no s’havia de fer amic d’un personatge com aquest?

Si bé he començat dient-vos que no estava gaire segur de quina va ser la nostra primera trobada, sí que recordo amb claredat, en canvi, en quin moment la nostra amistat ja era manifestament personal. Va ser uns anys més tard, en companyia d’en Miguel Marcos i en una habitació d’hospital. L’Arnau havia patit un atac de cor i amb en Miguel, que en aquella època havia obert una nova galeria a Barcelona on l’Arnau i jo ens continuàvem trobant i hi manteníem llargues converses, vam decidir anar a visitar-lo. Esti rat i amb el cos afeblit, ens va rebre, sorprenentment, amb la seva força i il·lusió intactes. Quina mostra de coratge, el mateix que encara té avui, quina nova lliçó, com sempre en ell, lligada a la vida.

D’aleshores ençà, vam començar a relacionar-nos amb molta més intensitat. D’una cosa, en trèiem una altra i una altra i una altra. De l’exposició que l’Arnau va comissariar a la nova galeria que vaig obrir al carrer Consell de Cent, entre xerrades al despatx de casa seva, ple de llibres i carpetes farcides de retalls de diari, i amb l’atenta complicitat de la Consol, el 2005 va aparèixer Conversación con Antoni Tapies, un dels volums que forma part de la col·lecció de converses entre crítics i artistes que jo llavors estava iniciant a fi de mostrar els creadors a través d’una mirada directa i personal, la d’un teòric amb qui tinguessin una relació d’amistat especial o, dit d’una altra manera, amb qui tinguessin la mena de complicitat –atenta, com la de la Consol– que ens ha guiat fins a aquest homenatge.

Poc després que el tinent d’alcalde de Cultura, en Jaume Ciurana, em proposés incorporar-me a l’equip de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, em vaig interessar per saber quins reconeixements havia tingut l’Arnau per part de la ciutat, i va resultar que ja els tenia tots! No podia ser d’altra manera, potser direu, i fareu bé, essent com és que els bons homenatges, a parer meu, són els que ens fan conèixer la realitat viscuda de primera mà, és a dir, els que reconeixen l’entrega, el compromís i el talent en vida, en primera persona, com tenim el goig de fer avui amb l’Arnau, que encara s’entrega, es compromet i ens brinda el seu talent.

Atès que l’Arnau ja té tots els reconeixements institucionals i comptant amb la plena complicitat d’en Jaume Ciurana, em va semblar oportú reunir els representants del sector artístic barceloní per proposar-los de retre-li un homenatge de ciutat que fes palès l’afecte i l’estimació que tots nosaltres tenim envers la seva persona. A aquest efecte, ens vam trobar el president dels artistes, en Joan Fontcuberta, el dels crítics, en Joan Maria Minguet, el dels galeristes d’Art Barcelona, en Carlos Durán i, com a persona idònia per tirar endavant una tasca com aquesta, la Silvia Muñoz d’Imbert.

Amb anterioritat, jo ja havia sondejat alguns directors de museu i personatges destacats i reconeguts del món de l’art de casa nostra, per allá que tothom amaga un cadàver dins l’armari, però no, l’Arnau no n’hi té cap! De manera que no us sorprendreu si us dic que la reacció de la gent va ser unànimement d’entusiasme, per part de tots els col·lectius i totes les institucions. Tothom s’hi involucrava, tots us hi vau anar su mant, i el que havia de ser una petita mostra a l’entorn d’un acte va esdevenir l’exposició que avui presentem a La Virreina. On millor que en un espai de ciutat, de tots els barcelonins i en ple cor de Barcelona?

En aquesta exposició, que repassa la seva dilatada trajectòria i presenta material fins ara inèdit extret del seu propi arxiu i d’un seguit d’institucions, hi trobareu un audiovisual de llarga durada realitzat per Maite Ninou en què l’Arnau barreja tot el seu saber i la seva seducció, així com un cicle de conferències, altres actes paral·lels i la publicació que ara teniu a les mans, que recull les intervencions de l’homenatge, que, si em permeteu una confessió, crec que hauria de ser la llavor d’alguna cosa més gran, perquè els temes en què l’Arnau ha estat decisiu són tants, que tard o d’hora caldrà fer una anàlisi profunda del conjunt de la seva trajectòria. En aquesta exposició només mostrem la punta de l’iceberg, una part molt petita, una part molt seleccionada de material i material, cartes i cartes, hores i hores de filmació, anys i anys d’Arnau Puig com a professor universitari, crític d’art, comissari, escriptor i també en les seves facetes més íntimes.

És per això, per mostrar-ne la part íntima, que per a les conferéncies hem volgut comptar amb la col·laboració de persones que l’han conegut bé, en el tracte personal, tot pensant, d’altra banda, que així aflorarien anècdotes i vivències que altrament amb els anys es perdrien.

No voldria acabar sense esmentar la cirereta que ha coronat aquest projecte, la concessió, fa uns mesos, mentre preparàvem aquest projecte, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya atorgat a l’Arnau Puig, motor incansable d’idees, de recursos, de vitalitat, des de sempre i fins avui.”

 

*

Llucià Homs és consultor cultural i cofundador de Hänsel* i Gretel*

Published inARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSPeriodismo cultural y otras pistasPUBLICACIONES

Be First to Comment

Deja una respuesta

Simple Share Buttons