Article publicat a La Vanguardia el 20-10-2019

Diumenge passat valorava el Barcelona Gallery Weekend i posava en relleu la bona feina de les galeries a l’hora de promocionar els seus artistes mentre constatava la seva extrema fragilitat, entre moltes raons, per un factor que veient el mapa s’aprecia que juga en contra seu: la deslocalització.

De dels anys setanta, la sociologia de l’art, especialment l’estructuralista (Bourdieu) ha estudiat a fons els comportaments de les indústries creatives i els seus clústers urbans. Històricament les galeries han jugat molt bé la carta dels districtes de les galeries, sabent que les dinàmiques de concentració les afavorien. París, amb les seves tensions entre Rive Droite i Rive Gauche, o Nova York, amb els seus moviments del carrer 57 al Soho i després a Chelsea, quan no TriBeCa, Williamsburg o Brooklyn, així com els casos de Londres o Seül, ens mostren com són d’estratègics aquests clústers.

Què ha passat a Barcelona que hem perdut la poca concentració que hi teniem? Al seu dia Consell de Cent era el gran referent, amb galeries de diferents línies artístiques que es complementaven. Avui el carrer no té la densitat d’anys enrere i la seva expansió a Enric Granados s’ha diluït. El Born no va funcionar i al Raval el Macba, sempre desconnectat d’elles, no ha afavorit que aflorés un grup compacte, cosa que sí que ha aconseguit el Reina Sofia a Madrid. Si a més considerem que Petrixol ha estat pres pels turistes, que ni Senda a Trafalgar, ni Taché al carrer Mèxic, ni les tres de l’Hospitalet, no han generat prou actractiu per crear noves centralitats potents, el que ens queda és una atomització que no afavoreix gens les visites a les galeries.

La crisi ha ajudat a desmantellar el poc que tenia Barcelona, però als galeristes els ha faltat l’ambició i la grandesa de jugar plegats. Massa individualitats i massa poc col·leccionisme compromès amb l’art de la ciutat.

*

Llucià Homs és assessor cultural i cofundador de Hänsel* i Gretel*