Skip to content

Isabel Sierra Navarro – Cultura intel·ligent a l’era «smart»

La paraula «smart» no és la que més m’agrada; te una connotació una mica superba al fer-nos venir al cap de forma quasi automàtica, la seva contrària. La intel·ligència és un valor social i cultural positiu i, malgrat això, no cau bé, encara que l’admirem en silenci. La cultura, en canvi, com a concepte universal, és ben acceptada, desitjada i vinculada, fins i tot, a un esperit evolucionat i intrínsecament moral. Coses de l’esser humà.

Una «cultura intel·ligent», doncs, pot acabar sent contradictòria en si mateixa o bé potenciar-se fins a l’extrem. Tot depèn de com l’enfoquem, definim i gestionem. Per exemple, aquells i aquelles que creen cultura – tal i com l’entenem des de la indústria cultural – poden al·ludir, i amb raó, que el fet creatiu no necessita per a res la intel·ligència, que persegueix més aviat l’expressió i aquesta té més de cor que de cervell. Perquè vol arribar al seu públic a través de les percepcions i emocions… i aquesta és una controvèrsia habitual en parlar de l’esser humà: la intel·ligència també és perceptiva i emocional i no només racional. I els creadors i creadores també han de tenir la capacitat de comunicar de forma efectiva i intel·ligent allò que volen transmetre. O per a què si no publicar, exposar, o fer cinema i teatre si no hi ha un públic intel·ligent al davant que ens ha de rebre?

Altra cosa és l’automàtica relació que es fa de la paraula «smart» amb l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, ja no tant noves, si no plenament instal·lades a la nostra vida quotidiana i forma de treballar i relacionar-nos. Aquí tenim camins per explorar: les TIC com a eina per a expressar, introduïdes en el relat cultural, les obres i propostes, ja sigui com a temàtica a tractar o com a eines d’expressió. Exemples actuals com l’exposició temporal del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya sobre la utilitat de les TIC per a prevenir catàstrofes i accidents és una aportació ben concreta que fa servir instruments expressius propis de la cultura per a fer arribar missatges relacionats amb les tecnologies i, a més, molt directament relacionats amb la nostra seguretat i supervivència. O també la proposta del TNC amb Cuculand Souvenir, ja estrenada al Grec 2018, que convida a reflexionar sobre l’apropiació per part de la tecnologia de les nostres vides quotidianes, havent passat de ser una eina a ser una filosofia, que ens envaeix i transforma. Dos exemples ben extrems, tant en forma com en intenció, en els què el fenomen tecnològic es fa present, com a part essencial de la nostra cultura occidental i, per tant, cal donar-li veu.

I un tercer aspecte a destacar en el binomi «cultura i intel·ligència» és el més pragmàtic i vinculat a la gestió, producció i programació. Crec que és un dels més interessants a desenvolupar, en tant que respon a la veritable lògica i sentit del concepte de «smart city» o «smart process» i que es refereix a la bona pràctica empresarial de la innovació com a eix d’anàlisi i producció industrial o comercial. És a dir, generar les dades suficients com per a identificar noves necessitats, perfils d’usuaris i usuàries, temàtiques a tractar, formats més acceptats, etc, per tal d’orientar en la producció de propostes, preveure el seu possible èxit i acceptació. Un mètode que va més enllà del màrqueting per acostar-se més a l’avaluació real que fa el consumidor de cultura, però no com a subjecte passiu – que rep una proposta cultural, l’accepta i marxa – sinó com a una veritable antena ciutadana que orienti sobre com connectar millor la vessant social, de clima emocional i d’interès personal amb la generació de propostes culturals.

Aquesta sí és una dimensió revolucionària en tant que l’artista, no només pot rebre «inputs» interns o vinculats al seu sector en fer la seva obra, sinó també aquells que floten a l’atmosfera social, a la cultura comuna, al sentit més íntim de la població. Difícils d’identificar perquè pertanyen a cadascú i a ningú, perquè son individuals però també col·lectius i perquè s’alimenten de neguits i també esperances que queden difuminades a la nostra vida quotidiana i quasi segur ningú les recull.

*

Isabel Sierra Navarro és psicòloga i analista social

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*CICLOSCosmopolitismo o el retorno al bosque

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons