Skip to content

Infraestructuras para la libertad

*  Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

Segurament tots aquells que ens dediquem a la creació som els menys indicats per a reflexionar sobre la feina que fem. Per què? Doncs perquè el fer això que de forma tan ambigua anomenem art és en gran part una acció inconscient, un ofici, una forma de transitar per la vida i el món recollint tota mena de materials vivencials, sensorials, intel·lectuals que després reaprofitem a l’hora de crear el que finalment es presenta a les sales d’exposició/exhibició.

Miro enrere i em recordo, a mi mateix, en els inicis de la meva trajectòria professional abans que La Fura dels Baus hagués començat a crear la trilogia formada per Accions, Suz/o/Suz, Tier Mon. Un grup de nois de vint anys que encara feien teatre de carrer, però del tot decidits a recrear el món des del mateix centre del no-res. Una mirada estèticament radical sobre el que se’ns obria al davant. Una fam infinita d’empassar-nos-ho tot. Eren els anys 80, i no eren, precisament, anys fàcils per a la gent jove.

Però què teníem nosaltres que avui costi tant d’assolir? Sincerament, crec que allò que teníem era un afany irreprimible de llibertat. Llibertat en tots els sentits. Llibertat política, ideològica, estètica, conceptual, creativa. Llibertat de pensar, de dir, de fer, d’experimentar. Llibertat al preu que fos. Un afany absolut de llibertat.

Crec, de debò, que aquest afany absolut de llibertat és el prerequisit de l’art entès de la forma més ambiciosa possible. I crec, també, que les nostres institucions democràtiques no han sabut preservar aquests espais de llibertat. Hem consagrat la cultura a la pedra: pedra per als museus, per als teatres de repertori, per a la cultura morta. Però on són els espais d’autèntica creació?

On són els espais per a que els col·lectius que avui representen aquest afany irreprimible de llibertat, aquesta mirada radical puguin desenvolupar el seu art? La nostra generació, com la mala herba, va créixer en les escletxes del trencament dels murs del franquisme. Les generacions actuals han de créixer ofegades per unes polítiques culturals que són, en el millor dels casos, irrellevants, curtes de vista, d’una covardia sorprenent, d’una manca total d’imaginació. L’art mai no podrà ser contingut per cap cultura d’aparador.

Volem, de debò, un renaixement de l’art? Sigui com sigui, no es tracta de diners, sinó de voluntat. Cal que s’obrin escletxes en els murs de la mediocritat perquè s’instauri, de nou, la llibertat. La llibertat de pensar, de dir, de fer, d’experimentar. Calen infraestructures per a la llibertat.

Àlex Ollé

*

Àlex Ollé (Barcelona, 1960) és un dels directors artístics de La Fura dels Baus.

* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER.

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSCICLOS
Simple Share Buttons