En plena tornada a la “nova normalitat” —del 20 d’octubre del 2020 al 27 d’abril del 2021— Hänsel i Gretel inicià una sèrie de diàlegs per impulsar el sector cultural. Volíem asseure’ns amb representants de cada sector per preguntar-los-hi com estaven i per especular i pensar juntes com serien els mesos que venien. Les sis trobades ens van permetre prendre el pols en el moment en què aquest semblava més feble.  Tots van coincidir: la cultura és més necessària que mai. No ens cansarem de dir-ho i no deixarem de treballar. Això sí, necessitem tot el suport dels sectors públic i privat. Començàvem amb Jordi Herreruela, director del Festival Cruïlla, per parlar sobre el passat i el futur dels festivals de música. Amb Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real de Madrid, vam reflexionar sobre l’òpera i la seva vigència. Parlàrem sobre la importància dels espais culturals per aprendre a pensar el món amb Judit Carrera, directora general del CCCB. Núria Cabutí, CEO-Consellera de Random Penguin House, posà sobre la taula l’actualitat del món editorial. Ens vam asseure amb Isabel Vidal, al, directora general del Grup Focus, per xerrar sobre les aportacions que fa el teatre. Per cloure el cicle, ens vam trobar amb Ignasi Aballí, representant d’Espanya a la pròxima Biennal de Venècia, per debatre quin paper tenen (i tindran) les arts visuals.

***

 

«Veig que hi ha moltíssima gent que ha vingut i considero que és un acte heroic, avui en dia, assistir a un acte cultural» deia Jordi Herreruela en començar la sessió davant d’un centenar  d’assistents. A poc a poc, es foren desgranant les aportacions que els festivals de música estan fent.  Davant d’unes circumstàncies gens favorables, els festivals han demostrat una enorme capacitat d’adaptació  i agilitat davant la incertesa. En comunicació constant amb la comunitat científica per tal d’assegurar les mesures sanitàries, han posat la seguretat per davant de tot i han estat  pioners en l’aplicació d’algunes mesures.

Una de les grans apostes dels nous festivals serà la proximitat. La relació amb el públic es posa al centre per oferir experiències singulars i diferenciades. El contingut passa a un segon pla i l’artista ja no està en el focus. Ja no es busca contractar a grans estrelles internacionals a preus exacerbats. Hi ha un camí a recórrer en l’ús de Big Data enfocat a la gestió de les audiències, en com es tracta i coneix el públic. Seran festivals amb projecció internacional, sense que això tingui una traducció en un públic massiu. En aquest sentit, serà una aposta per festivals sostenibles ecològicament, fet que passa per formats de dimensions més moderades i més enfocades al públic local. «Hem cuidat molt el contingut i la visió que el públic és qui ens manté vius, i és a qui hem de tenir cura, conèixer, i establir una relació durant tot l’any, perquè davant d’una situació d’incertesa és el públic el que ens aguanta. Ens toca centrar-nos. […] deixem de veure al públic com una massa de gent i comencem a veure-la com persones amb noms i cognoms, que ens importen, les coneixem i els hi oferim experiències singulars i diferenciades».

Per això és (i serà) molt necessària la complicitat. Els festivals aposten per crear xarxa: en aquest últim any han col·laborat un munt d’agents socioculturals de la ciutat. Per a ser competitius cal formar part d’una estructura més gran. Serà necessària una gran aposta renovada amb les complicitats del Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament. També una col·laboració entre els diferents festivals nacionals. 

No cal dir que la digitalització és un dels grans reptes a curt termini. La fisicitat conviu amb una digitalització dels continguts que posa a l’usuari en el centre i que busca eixamplar l’experiència que aquest pot tenir de l’espectacle. No és una mera translació dels continguts sinó una potenciació i personalització. Suposen la gran alternativa al món digital i al control de l’algoritme, un espai on la trobada esdevé clau.

Els festivals barcelonins estan cridats a l’autofinançament, no poden ser dependents de les ajudes públiques. Així doncs, els festivals són una font de riquesa econòmica per a la ciutat, creant dinamisme i llocs de treball. «Una de les oportunitats que tenim com a ciutat és apostar per una indústria del talent. Crec que Barcelona té un llegat i aquest és el talent. S’ha vist al llarg de tota la nostra història. Se’ns coneix. La gent ve a la ciutat buscant aquesta herència i és clar que el conformen Picasso i Gaudí, però també el Sónar i el Primavera».

***

 

A la segona sessió, Construir escenaris, ens trobarem amb Joan Matabosch, qui defensà les aportacions que l’òpera i els teatres fan.

Els teatres han tingut el valor i l’empenta per estar oberts quan les circumstàncies ho han permès, demostrant que amb complicitat amb la comunitat científica i seguint els protocols que aquesta marca, la cultura és segura. Tancar ha estat sempre l’última opció. «Penso que és un moment molt delicat per tots, però el fet que tot sigui més complex, que tot impliqui més esforç i més estrès no és una excusa per no posar tot el possible per tirar endavant. Crec que això és el que hem de fer».

Matabosch deixà clar que l’òpera és un llenguatge total de la més rabiosa contemporaneïtat que el fa tan vigent ara com els últims tres segles. És un gènere multidisciplinari que ha evolucionat, prova, justament, de la seva vitalitat i vigència. Està viu i va incorporant noves actituds, nous títols, noves sensibilitats, compositors i estètiques en el seu cànon. Hi ha tantes antiòperes —òperes que s’han produït contra el codi del gènere— com tradicionals del repertori que gaudeixen de grans èxits. Des dels seus inicis, l’òpera és un gènere bastard a cavall entre la música i el teatre enormement ric on conviuen un text, una literatura, el teixit musical de l’orquestra i dels cors, la línia vocal dels cantants, una dramatúrgia, una plàstica de l’escenografia, del vestuari i de la il·luminació i, moltes vegades, també la dansa.

Matabosch recordà que la majoria de teatres tenen programes pedagògics adaptats perquè els més petits puguin tenir l’experiència d’una òpera des del primer moment. Trobem polítiques modèliques pel que a fa l’acostament al públic més jove i que impliquen una reducció del cost de l’entrada real per sota dels 20 €. És una estratègia que té un èxit enorme i que és una via d’introducció a públics joves. «Hi ha molts teatres, com per exemple el Liceu, i el Real també, que estan fent un esforç molt gran perquè l’òpera, realment, perdi el més possible aquesta etiqueta frívola d’elitisme que tantes vegades se li vol tirar».

De la mateixa manera que els altres sectors, la digitalització ha sigut un dels punts clau d’aquest últim any. L’òpera en viu i l’streaming són dues formes de gaudir de l’òpera complementàries i igualment vàlides que aporten matisos diferents. Hi ha artistes que l’enregistrament fa que la seva força es potenciï, n’hi ha d’altres que la fascinació lírica que tenen en directe, en gravació no és tan fascinant.

***

 

 

A Espais per pensar el món vam debatre amb Judit Carrera sobre quines aportacions fan els espais culturals. Sempre, però especialment en aquest moment d’incertesa, la cultura té la capacitat de navegar, d’obrir camins nous. «Es percep molt la cultura, encara ara, com un accessori, com un entreteniment il·lustrat, si voleu, però no deixa de ser un complement que es fa quan s’han pagat la resta de coses; sanitat, educació, etc. No s’entén com un element estructural. És una batalla que no podem deixar de lluitar». La cultura és sempre aquest espai de crítica al poder. En aquest sentit, la cultura, i els creadors en general, qüestionen les coses que donem per descomptat, les assumpcions socials, etc. Però també qüestionen la manera que es té d’exercir qualsevol mena de poder, ja sigui polític, tecnològic… Aquesta és una de les principals aportacions de la cultura: qüestionar-ho tot, perquè el futur de la societat demana mantenir viu l’esperit crític. És important entendre que la cultura pot obrir camins inesperats, desconeguts, imprevistos i que es desvien, poc o molt, dels prèviament traçats. 

Els espais culturals aposten per la divulgació, sovint menystinguda, dels grans temes de debat contemporani. Tenen la capacitat de democratitzar el coneixement que es genera a les universitats, als centres de recerca científica i fer que arribi a públics molt més diversos i amplis sense perdre mai el rigor. Han sabut crear canals d’entrada i de diàleg continus i horitzontals gràcies a un procés d’escolta d’aquestes noves comunitats. «La cultura, en aquests moments, té la funció de trencar bombolles, de barrejar públics i de crear la consciència que pertanyem a una societat que és més àmplia». La cultura serveix per cosir ferides i per recosir vincles que d’altres maneres potser no s’haurien establert. Permet entendre que la societat és un conglomerat d’éssers individuals que no es coneixen i que han de conviure de manera pacífica. Els espais culturals ajuden a construir una societat anònima, una àgora de posada en comú i de crítica del coneixement existent. Així, són espais per reforçar l’esfera pública, aquest espai que hi ha entre el jo individual i el nosaltres col·lectiu. 

En aquests espais s’aborden unes problemàtiques i sensibilitats que són globals. Hi ha una sèrie de moviments i debats que són comuns arreu del món: la qüestió del canvi climàtic o de la ciutat desbordada, les migracions, la qüestió del gènere, l’auge de l’extrema dreta… Alhora, posen  el focus en com aquestes problemàtiques es declinen localment per trobar el punt d’ancoratge entre les problemàtiques de cada lloc i la projecció que es pot fer a escala mundial.

Tant a la nostra ciutat —i al nostre país— com arreu del món com, la barreja de disciplines i llenguatges culturals —que científics parlin amb filòsofs, que escriptors parlin amb matemàtics— ha portat a un moment molt fèrtil que està generant nous escenaris per avançar-se a aquest món que vindrà. La cultura són relats que es construeixen a través de diferents llenguatges, disciplines, per portar a debat qüestions que preocupen individualment i col·lectiva. La interrelació Ciència-Cultura-Humanitats és fonamental. 

***

 

 

En el quart encontre, El llibre i els seus futurs, convidarem a Núria Cabutí per pensar sobre les aportacions que fa el món editorial.

La lectura ens ha acompanyat durant tot aquest temps d’incertesa, d’estar a casa, de confinament. La lectura, fins i tot, ha tingut una finalitat terapèutica. A Barcelona, per exemple, durant el 2020, es van tancar 6 llibreries i se’n van obrir 12. Encara que les llibreries que s’obren tendeixen a ser més petites que les que s’han tancat, són projectes importants i amb personalitat.«Barcelona és capital mundial editorial en llengua castellana des de sempre, i tenim un ecosistema molt ben construït. A part de les editorials i els autors tenim una gran xarxa d’agents literaris que formen part del nostre ecosistema; de correctors, de maquetadors, i ara també de productors d’audiollibres. Barcelona està ben preparada pels canvis tecnològics que ens venen». El món del llibre forma una xarxa molt capil·lar d’editorials, distribuïdores i llibreries. És molt positiu que hi hagi tants punts de venda que conformen un gran ecosistema de llibreries petites, mitjanes i grans.

Actualment, moltes sèries i pel·lícules es nodreixen del contingut que abans ha sigut llibre. El fet que la indústria del món de l’animació i del cinema estigui produint tant —en els darrers dos anys, als Estats Units, la producció audiovisual ha augmentat un 50%— està tenint un impacte en el món del llibre tot i  que la venda de drets d’obres literàries per televisió i plataformes audiovisuals es tradueix en facturacions molt petites. Ara bé, serveix d’altaveu per donar a conèixer les obres i els seus autors. Un cop hi ha la sèrie o la pel·lícula, la venda del llibre torna a disparar-se perquè la gent vol tornar a l’origen de la història.

El sector  busca nous talents i aposta constantment per les noves veus. En aquest sentit, dedica molt temps i molts recursos econòmics. Publicar novetats és quelcom que enriqueix. És aportar diversitat d’opinions. Actualment, la tecnologia permet treure i suportar totes aquestes novetats: pots fer edicions de Print on demand, pots treure-les només en digital, pots fer edicions molt més curtes i, fins i tot, hi ha espai per a l’autoedició. «Publicar molts llibres és quelcom que enriqueix. És aportar diversitat d’opinions. No ho veig com una cosa negativa. Sobretot perquè avui en dia hi ha molta tecnologia que ajuda a poder treure i suportar totes aquestes novetats».

El món editorial dedica actualment molts esforços a esdevenir element cultural del barri: crear actes, que hi hagi tràfic de gent, que es vagi a demanar una recomanació al llibreter. El llibreter és el factor diferencial que fa aquella prescripció d’un nou llibre. I això no ho pot fer Amazon o, en general, la venda en línia.

El tema mediambiental està també sobre la taula. Hi ha un compromís amb fer de la publicació en paper una activitat sostenible.  De cara al paper i a tota la producció del llibre s’orienta a complir amb els estàndards mediambientals. Pel que fa a les tintes, la tendència és utilitzar cada cop més tintes d’origen vegetal. En tercer lloc el tema dels plàstics -de les sobrecobertes de qualsevol llibre i també dels retràctils- s’estan substituint progressivament per materials biodegradables.

Pel que fa la digitalització, Cabutí ens deia que «aquí hi ha molta pirateria, la qual es produeix bàsicament en el món digital i n’hi ha hagut molta durant la pandèmia. Continua sent molt important per a les administracions posar-hi un focus, tant amb accions directes per intentar-la frenar com a escala educativa, és molt important formar a la gent».

***

 

A A l’escenari ens vam asseure  amb Isabel Vidal per reflexionar sobre les aportacions que fa el teatre. «De manera breu, per a mi hi ha quatre elements fonamentals perquè funcioni el nostre sistema: producció, exhibició, talent, consum -públic-. Actualment, per desgràcia, falten polítiques en cadascun d’aquests elements. Falten polítiques culturals i falta economia». Ha estat «un any desastrós, duríssim, però […] hi ha esperança, com sempre n’hi ha hagut en el sector cultural amb la seva famosa mala salut de ferro».

L’activitat que duen a terme els teatres és absolutament necessària per poder tirar endavant anímicament com a societat. Són projectes que ajuden a revitalitzar anímicament, econòmicament i culturalment Barcelona. La tendència és també impulsar esdeveniments de proximitat que alhora aporten una riquesa brutal i demostren l’eclosió de creativitat. Aquests projectes tenen la capacitat d’interpel·lar directament al públic, majoritàriament local i de proximitat. 

Existeix una cadena de valor cada cop més horitzontal. L’espectador, abans un element secundari a l’hora d’explicar el sector,  té la capacitat de generar xarxa. Tot el que es guanya es torna a invertir sempre en projectes. El retorn és constant, igual que la multiplicació de recursos que l’Administració posa al seu abast. En aquest sentit la col·laboració públicoprivat és essencial. Cal acordar en quins projectes i quin lloc ocupa cadascuna de les parts,  per això, han establert diàlegs que han permès  tornar a mostrar el potencial del sector. Hi ha talent en les dues parts i una voluntat de tirar endavant conjuntament.

La pandèmia ha demostrat la solidaritat entre artistes, d’aquests amb el públic i viceversa. Els artistes van mostrar generositat quan es van entregar posant a disposició de tothom el seu art quan ningú no podia sortir. Per la seva part, el públic ho ha retornat en tornar als teatres quan aquests han obert. «Ens falten moltes coses, però no ens falten ni les ganes ni la capacitat de treball i, en el cas del sector privat, tampoc ens falta unió». 

Vidal va recordar que la urgència de comptar amb una legislació que tingui en compte les especificitats del treball artístic, una activitat sovint intermitent. Aquest talent i aquesta creació ha de poder desenvolupar-se amb una certa normalitat, però les lleis actuals no permeten aquest curs. Per això necessitem noves lleis pels artistes i per les empreses adaptades a la singularitat temporal de l’activitat que desenvolupen. «Els poders públics crec que no han enfocat bé el que en alguns casos era prioritari: persones que, a part de persones, són part del teixit creatiu i del talent d’una societat, i qui posa sobre l’escenari els problemes que tenim realment com a civilització»

Tot i que l’audiovisual ha ajudat moltíssim —la tecnologia aplicada a la relació amb el públic pot ajudar a captar més i nou públics, i a pensar com ha de ser aquesta relació—  hi ha necessitat de tornar a gaudir dels espectacles en directe. El teatre és en viu. La voluntat de socialització és fonamental. El públic s’interessa per l’obra, l’autor o l’actriu, però el que preval el desig de compartir una experiència única amb els altres. 

***

 

 

Per últim,  fou el torn de l’artista Ignasi Aballí. A Crisi i creació vam debatre amb ell sobre les aportacions fan les arts visuals a la societat contemporània.

Les arts visuals proposen una reflexió sobre el món que ens envolta. Ens ajuden a entendre millor la realitat i moltes vegades canviar la meva percepció de molts aspectes d’aquesta realitat. A diferència del pur entreteniment que busca fer passar l’estona sense cap més pretensió, la cultura busca que hi hagi una reflexió, una transformació, un enriquiment per part del públic. L’obra de molts artistes ens ajuda a pensar d’una altra manera, ens fa veure les coses de manera diferent.

Hi ha sempre un compromís amb allò que seria el social i l’educatiu. Tots els bons artistes tenen un vessant polític, més o menys explícit. Les propostes més interessants es troben en museus  i institucions que busquen les escletxes per posicionar-se artísticament. Aquests centres plantegen discursos alternatius a aquest gran cànon occidental, ofereixen una percepció, una visió de l’art molt més pausada i amb molta més profunditat. «Com a creador d’imatges penso que és important pensar què vol dir afegir noves imatges a un món ja tan saturat d’imatges, com es llegirà, com s’ubicarà en aquesta circulació tan brutal que tenim tots cada dia al mòbil, la televisió, la publicitat… I aquesta reflexió m’ha portat a un autocontrol, a un intentar no generar més que l’imprescindible».

L’art és una disciplina que inclou a moltes altres, inclús a moltes altres que no tenen cabuda en la seva pròpia disciplina, com les branques més experimentals de cada una d’elles. És a dir, el teatre més experimental s’acaba convertint en la performance als museus; el cinema experimental, en el vídeo artístic; la literatura més experimental, en poesia visual. L’àmbit de l’art és un dels més transdisciplinaris. Tot ens pot resultar interessant: la literatura, la filosofia, el pensament, la vida quotidiana.

«L’educació és fonamental si volem que la gent arribi a sentir un interès per què és l’art contemporani -o altres disciplines molt semblants-». Gairebé tots els centres d’art i museus tenen un departament d’educació per facilitar al públic la visita de les exposicions. Organitzen des de visites guiades a activitats entorn de les exposicions i es dediquen esforços a facilitar la comprensió. «No existeix una tradició de vincle entre la gent i l’art.  Tampoc hi ha una educació que faciliti, ajudi o estimuli aquesta necessitat de consum de l’art. En general, l’art queda en segon pla respecte altres disciplines que són més vistoses, populars, cridaneres, més fàcils també».

Finalment, vam  parlar sobre els problemes de finançament que pateix  el sector. «La cultura té un vessant econòmica molt important. Per a fer-la possible és necessari un pressupost, un suport -públic i privat- que permeti que les pel·lícules, els concerts, les exposicions es puguin fer». Aquesta sigui, segurament,  l’última assignatura  pendent.