Skip to content

Francesc Bellmunt – La cultura del passat

* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

L’Hôtel National des Invalides de París el va fer construir Lluís XIV l’any 1670 amb la finalitat d’acollir els soldats ferits dels seus exèrcits. Avui és un complex arquitectònic per dur a terme activitats museístiques, religioses i socials de caràcter militar. El cineasta George Franju va rodar l’any 1951 un excel·lent documental sobre aquest monument, una peça que l’exèrcit francès va censurar perquè s’hi denunciava amb contundència la guerra i les seves conseqüències.

Des de qualsevol punt de vista seria una exageració considerar El Born una cosa semblant a una necròpolis militar però no m’ho sembla tant comparar el nostre mercat recuperat amb l’altre gran monument que connecta la república francesa amb el memento mori nacional, Le Panthéon. Aquest espai funerari parisenc pot resultar una bona referència quan ens posem a valorar la importància històrica del nostre monument de Ciutat Vella.

Primera pedra
Per entendre El Born no hi ha millor drecera que llegir el gran llibre de l’historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche, La ciutat del Born. És un text essencial que ens demostra amb fets i proves que en l’anàlisi profunda de les pedres d’El Born s’hi troba, retinguda per l’atzar, una part molt important dels fonaments de la nació catalana moderna. El relat dels fets que afecten el setge de Barcelona de 1714 ens expliquen el que hem estat com a poble, el tremp de la nostra civilitat i ho fa amb la mateixa intensitat que emprà Voltaire per parlar de nosaltres. El llibre La ciutat del Born el va editar l’Ajuntament de Barcelona amb un pròleg de l’alcalde Hereu i en les seves pàgines pots gaudir d’una exhibició erudita, sustentada en l’obstinada i acadèmica percaça de proves que el seu autor va efectuar durant molts anys en els arxius notarials d’arreu del país. De la mateixa manera que el genial Alexis de Tocqueville regirà i buidà les actes de les assemblees municipals de França durant molts anys per entregar l’imprescindible L’ancien régime et la révolution, Garcia Espuche ens feu entrega de la seva La ciutat del Born i no només per escrit sinó també en forma d’endreçada descoberta arqueològica sota l’estructura d’un mercat. Per mi, ell és el pare i la mare del Born entès com a monument històric.

Segona pedra
Le Panthéon, mot grec que significa de tots els déus, es construí el segle divuitè perquè fos una església que acollís el sepulcre de santa Genoveva, la defensora de Paris davant Atil·la al segle cinquè. El 1791 la revolució transformà per decret l’església en un Panthéon des grands hommes. A partir d’aleshores va passar a ser el monument que honora els grans personatges que han marcat la història de França al marge dels militars. Voltaire, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, Sadi Carnot, Émile Zola, Jean Jaurès, Jean Moulin, Jean Monnet, Pierre i Marie Curie, André Malraux o Alexandre Dumas, que hi va entrar l’any 2002. Germaine Tillion, Geneviève de Gaulle-Anthonioz, Jean Zay i Pierre Brossolette hi han entrat el passat 27 de maig de 2015.

Els constructors del Panthéon van ser els anomenats Maçons de la Creusse. La Creusse era la regió de França que més inmigració aportava a les grans obres públiques nacionals de l’època. Aquesta multitudinària mà d’obra, la constitució i naturalesa de la qual està detalladament descrita al llibre de Pierre Michon Les Onze (editions Verdier), va tenir una forta influència en l’esdevenir de la revolució i una gran majoria de dirigents republicans de primera hora eren d’origen limousin. Hi ha un llegat de cançons que relaten la seva activitat constructiva, com podeu veure en aquesta lletra descriptiva:

“Voyez le Panthéon,
Voyez les Tuileries,
Le Louvre et l’Odéon,
Notre-Dame jolie,
De tous ces monuments,
La France est orgueilleuse,
Elle en doit l’agrément,
Aux maçons de la Creuse”

Tercera pedra
El decret revolucionari que acompanyava el pas del Panthéon d’església a monument funerari civil deia: «Senyors, el Directori del departament proposa a l’Assemblea Nacional decretar:
– Que el nou edifici Sainte-Geneviève sigui destinat a acollir les cendres dels grans homes, morts a partir de la data de la nostra llibertat
– Que només l’Assemblée Nationale pugui jutjar a quins homes se’ls hi atorga aquest honor
– Que Honoré-Riquetti Mirabeau n’és jutjat digne
– Que les excepcions que es refereixin a alguns homes morts abans de la Revolució com Descartes, Voltaire, Rousseau, només les pugui decretar l’Assemblea Nacional
– Que el Directoire del departament de París s’encarregui d’accelerar les obres que permetin a l’édifice Sainte-Geneviève complir la seva nova funció, i faci gravar aquestes paraules a l’entrada: Aux grands hommes la patrie reconnaissante. »
El 1885, l’enterrament de Victor Hugo posa en pràctica el decret i no és fins a l’any 2008 que l’Ajuntament de París inscriu nou grans figures històriques femenines a la seva façana: Olympe de Gouges, Simone de Beauvoir, Charlotte Delbo, Colette, Maria Deraismes, Louise Michel, Marie Curie, George Sand.

Darrera pedra
La complexa història del Panthéon descriu la constant tensió entre faccions que en discutien l’ús, una tensió molt lligada als esdeveniments polítics i a la llarga consolidació de la República Francesa. Revolució i contrarevolució mirant de rectificar-se mútuament al llarg dels anys però, i aquest és un detall d’importància, sense qüestionar els valors fonamentals del reconeixement nacional que el seu ús implica. Amb El Born, amb les seves pedres explicades, pedres que són rastres decisius, llargament ocults, d’uns orígens i d’uns fonaments en els quals es basa el que som, tenim una oportunitat per a posicionar-nos respecte d’un dels apartats del nostre memento mori nacional. Hauríem de decidir si volem potenciar amb responsable convicció un espai que respectem pel que significa per a tots nosaltres i que hauríem de decidir seguint les normes magistrals que el procediment científic emprat per l’Albert Garcia Espuche en el seu llibre La ciutat del Born en marca.

Pedreta
Quan Léon Foucault va triar la cúpula del Panthéon l’any 1851 per instal·lar-hi des de la seva alta cúpula el pèndol que demostrava la rotació de la terra va posar una de les primeres grans pedres de la laïcitat, obrint una etapa alhora científica i política, una afirmació de l’esperit científic separat de tota influència religiosa. En el cas d’El Born estem parlant de separar la nació d’una religió massa temps tolerada, l’oportunisme polític.

*

Francesc Bellmunt es director y productor de cine; y guionista.

Published inARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOS
Simple Share Buttons