Skip to content

Entrevista a Josep Massot

Submergir-se en el món mironià

Entrevistem a Josep Massot, periodista cultural i autor de numerosos articles sobre l’obra de Tàpies. Especialista en Joan Miró. Va treure a la llum la correspondència inèdita Dalí-Miró i la biblioteca personal de l’artista. Al 2018 va publicar una profunda biografia de la vida de Joan Miró, El nen que parlava amb els arbres.

Josep Massot en el seu estudi

Per què el nen-granota es tan important per entendre l’obra La masia de Miró?

La masia és l’obra mestra de la primera època de Miró i al seu si hi són gairebé totes les claus del seu univers. Durant aquests cents anys, pocs s’hi havien fixat en una figureta enigmàtica, que trenca la verosimilitut realística de la resta dels elements del quadre. S’ha estudiat la significació de l’arbre, els animals, la vegetació, el sol o la lluna, la casa de la masia, però mancava una explicació extensa sobre aquest estranyíssim nen-granota. Jo, basant-me en una làmina que Miró va voler incloure en el film Around and about Miró, de Thomas Bouchard, aporto la seva possible font iconogràfica i sostenc que ell va plantar, dins una obra on l’artista clou un període podriem dir realista, l’embrió de la seva época surrealista. És el primer personatge realment mironià nascut de la metamorfosi que va sentir mentre pintava La masia i que després desplegarà a Terra Llaurada, Paisatge català, Maternitat o El Carnaval d’Arlequí.

Ens pots fer un titular del que podrà llegir demà el lector de Hänsel i Gretel en el teu article?

Mirar a Miró amb ulls nous a partir de una font documental que el mateix artista va aportar i que fins ara no s’hi havia tingut en compte. Totes les obres mestres contenen un enigma. La meva tesi, crec que prou documentada, intenta desxifrar-ho. El text obliga a que el lector se’n tregui les lleganyes de la rutina i fruir d’una obra que mai esgotarà els seus secrets. La tasca de l’investigador és evitar el perill que tenen les icones visuals, que de tantes vegades reproduïdes, acaben per ser invisibles.

Recordes el teu primer contacte amb la obra de Miró? Quina va ser la primera obra de Miró que recordes haver vist, i a on?

Jo vaig néixer a Palma el mateix any en què Miró es va instal·lar definitivament a l’illa, de manera que, encara que al principi no se li va fer molt de cas, la seva pintura forma part del meu paisatge visual. Les seves pintures eren una lluminosa bretxa de llibertat en els murs pintats amb el feix i les fletxes falangistes, en una època de desfilades militars i processons amb olor de ciri. Ell, ja major, era la figura oposada a la d’un altre ancià, l’ubuesc Franco omnipresent en tots els noticiaris i diaris.

Com va sorgir la idea d’escriure una biografia exhaustiva de Miró?

Va ser un encàrrec d’Ana Godó i Sergio-Vilasanjuán per a Libros de Vanguardia. Va haver-hi un equívoc divertit. Ella pensava en una petita guia que actualitzés la biografia de Miró i encara recordo el seu gest de sorpresa quan li vaig lliurar un capítol del llibre, el dedicat a la Guerra Civil, i li vaig dir que era només una ínfima part d’un llibre de mil pàgines. Al final el meu agent, Andrew Wylie, el va acabar derivant cap a un altre bon amic, Joan Tarrida, de Galaxia Gutenberg.

Quan el vas conèixer, tu sent jovenet i ell un senyor gran, sabies qui era?

Sí, sí, és clar. En aquells anys, els joves mallorquins ens havíem acostumat a la presència accessible d’artistes internacionalment cèlebres, de Robert Graves a Miró. Ser un creador només tenia sentit si la teva obra aspirava a una dimensió internacional. D’aquí el meu interès a no perpetrar una biografia localista. Era una anomalia que la biografia de Picasso l’hagués escrit un nordamericà, John Richardson, i la de Dalí, un irlandés, Ian Gibson. Faltava Miró, perquè el llibre de Jacques Dupin és més una monografia sobre la seva obra més que una biografia sobre la seva vida.

Com va ser el procès de creació del llibre de la biografia de Miró?

Durant dècades havia estat llegint i reunint molta documentació escrita i oral, per la qual cosa la meva recerca es va centrar en la cerca d’altres materials inèdits. Va ser fonamental que el nét, Joan Punyet Miró, em donés accés als arxius familiars. Jo creia que l’escriuria ell, perquè havia estudiat història de l’art a Nova York, però em va dir que, sent-ne el seu nét, el llibre no tindria l’objectivitat necessària, i la veritat és que em va donar absoluta llibertat. A l’hora d’escriure el llibre, vaig recordar el consell de Martí de Riquer: “ves-hi a les fonts, ves-hi a les fonts”. No me n’he refiat mai de les cites de cites i, sempre que em va ser possible, vaig acudir als materials originals. La lectura exhaustiva de les hemeroteques de l’època em va ser extremadament útil. Jo sóc un apassionat del periodisme i vaig treballar amb tècniques periodístiques. Em va sortir un reportatge d’investigació de 830 pàgines, sense notes que entorpeixin la lectura del text, encara a risc que algun rígid acadèmic es posi les mans al cap per haver-li furtat un mapa detallat de totes i cadascuna de les referències. Les fonts s’integren en el curs del relat per a fer-lo més àgil i, en tot cas, estan citades en l’apartat bibliogràfic.

No em puc imaginar una Barcelona sense l’aportació de Joan Miró.

La Barcelona del segle XX no s’entén sense Gaudí i sense Miró, i hi ha constants picades d’ullet de Miró cap a Gaudí, com en el mosaic de trencadís del Pla de l’Ós. Lichtenstein ho va saber veure molt bé i va continuar aquesta línia en la seva escultura Cap de Barcelona. L’enorme vagina fàl·lica de Miró a l’Escorxador cal considerar-la com un contrapunt subversiu a l’estàtua de Colón, per no parlar de l’immens llegat que hi va deixar amb la Fundació Miró. Miró posaria el crit en el cel si veiés que l’única gran obra cultural que espera amb ànsia la ciutat és la inauguració d’aquest gran pastitx turístic-religiós de la Sagrada Família. Cal veure el llegat del trencador esprit mironià a l’obra de Brossa, Carles Santos, Perejaume…

Ha canviat la manera de comunicar-se. En un futur s’escriuran les memòries de les persones segons les seves xarxes socials i correus electrònics. La ‘’màgia’’ de la recerca s’haurà perdut? Què em pots dir d’aquesta reflexió?

És pitjor el telèfon, invent ja antic. Warhol guardava els enregistraments del contestador automàtic. Molts imprimeixen els emails importants. També hi ha qui conserva les converses de WhatsApp o Telegram i jo n’he tret molta informació d’entrevistes televisives i radiofòniques a Miró. La tecnologia digital i Internet són de gran ajuda a la recerca.

Creus que encara queden per descobrir més obres i secrets de Miró?

Sí, amb tota seguretat. Les biografies són una cadena que no acaba mai i cada generació renova els clàssics. L’obra de Miró està molt vinculada a la música i a la poesia i reviu en la ment i en la pell de cada espectador. Em recordo de Descartes esbudellant cadàvers en la morgue a la recerca del lloc exacte on resideix l’ànima. Tot aquell que intenti explicar racionalment per complet els grans quadres de Miró fracassarà. Es poden donar pistes, informacions, per a contextualitzar l’obra, però l’experiència estètica és intransferible.

Creus que actualment la vida dels artistes, o el seu modus operandi és molt diferent a com era abans, per exemple, en el temps de les avantguardes?

Les avantguardes van néixer en un moment molt tràgic de la història d’Europa. La van protagonitzar joves que havien viscut les atrocitats de la Primera Guerra Mundial i tenien somnis revolucionaris. Buscaven destruir el vell món i crear un altre de millor. I de seguida va arribar una altra guerra més mortífera i mitja Europa es va sumir en dictadures totalitàries. L’art no s’escapa als mecanismes del sistema econòmic en el qual opera i ara domina un tecno-neoliberalisme que te molt poc a veure amb l’antic liberalisme il·lustrat i que ha penetrat en gairebé tots els centres referencials de l’art. El panorama és molt pessimista. Els museus es regeixen per directors-gerent o per mandarinats tancats en si mateixos. El galerisme, pel mètode Saatchi. L’art és vist en general pels polítics com un objecte vistós, i per tant prescindible. Als artistes se’ls hi demana que siguin els seus propis venedors. La premsa està més atenta als noms del passat que a descobrir els del present. Les millors col·leccions europees estan ocultes en els gegantescos free ports de Suïssa i Luxemburg, on es realitzen les grans transaccions d’esquena al fisc. I, sí, hi ha un extraordinari entramat de galeries, professionals i artistes en els cinc continents que continuen creant obres amb la mateixa passió que els artistes d’avantguarda, i dels quals amb prou feines el públic no informat coneix els seus noms.

Em sembla sublim que el taller de Miró hagi quedat així com estava a la Fundació Miró de Mallorca. Crec que ajuda molt a entendre a l’artista. Hi ha altres casos de altres artistes on el seu taller permaneix intacte, o re-instal·lat?

A Europa el més semblant és la casa Monet a Giverny, però Miró és tal vegada l’únic artista universal del qual es poden visitar tres dels seus tallers tal com eren quan ell vivia: Mont-roig, Taller Sert i son Boter. El taller de Mont-roig s’ha salvat gràcies a la família i ha costat déu i ajuda engegar el projecte del Mas Miró. El taller Sert de Palma és una joia arquitectònica i permet al visitant entendre com treballava i d’on treia la inspiració. D’altres, com els de Bacon I Giacometti no són al seu lloc original, i els de Le Corbusier o Munch són al seu lloc original, però no conserven el seu contingut.

 

Hänsel i Gretel i Josep Massot, 2020

Llegeix l’article Cent anys d’una obra mestra. El secret que amaga La masia.

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*ARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSCICLOSPeriodismo cultural y otras pistas

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons