Skip to content

El polonès — David Castillo

Un amic que s’ha mogut força en l’ambient de les associacions de veïns de Barcelona m’envia un vídeo que corre per xarxes del meu barri natal, el Poblenou. Explica que a la Gran Via, entre els carrers Bilbao,  Badajoz i Independència, l’autoritat pertinent ha col·locat al terra una mena de dibuixos amb algunes imatges icòniques de la ciutat de coloraines. Els veïns contesten que els fa pànic travessar per aquesta mena de zona morta del trànsit: «Les coloraines i les formes atabalen de mala manera.» Un altre parla de les tirolines i també comenten un anecdotari de gamberrisme dels nois que tornen de les discoteques cap al metro i tenen allà el seu parc d’atraccions after hours. No estic en contra d’una nova concepció de la ciutat. Em va semblar digne d’elogi la reforma que van fer a la city de Londres o a Amsterdam per frenar l’imperi automobilístic, però qui dissenya el parc temàtic de la reforma de Barcelona sembla sorgit de les profunditats de l’àcid i de la psicodèlia. Sense cap gràcia, és clar.

Colau i la seva banda semblen disposats a fer-nos pagar als abnegats habitants que encara no ens hem decidit a emigrar de la casta urbana, un impost psicològic per cremar-nos les últimes neurones que ens queden. Per escriure l’article, com l’esforçat Hansel del conte, que ens dóna títol, omplo la butxaca de pedres i convençut em dirigeixo cap al metro de Glòries per descartar que es tracti del que ara anomenen un fake. Al lectors de Barcelona no cal que els expliqui l’estat de la ciutat, amb una obra a cada cantonada i un soroll de mil dimonis. La realitat supera a bastament la piulada rebotada del meu amic. A més del caos, l’estrèpit de les obres recorda allò que comentava Guillermo Cabrera Infante cada cop que visitava la ciutat: «Parece como si Barcelona hubiera sido bombardeada recientemente. Siempre está en obras.» Avui el narrador cubà s’hauria empassar el fum del seu cigar davant tanta entremaliadura urbanística. La borratxera ja no té límits i la impostura dels líders comuners multiplica per deu la infausta època de l’alcalde Porcioles i la seva dèria d’apujar i abaixar voreres. El problema és que aleshores podíem criticar sense embuts el batlle franquista, i ara l’alcaldessa es posa a plorar cada cop que un veí apunta una crítica o un exabrupte. Som en el temps del políticament correcte, on qualsevol dirigent pot apel·lar davant de la prioritat de la llibertat d’expressió, tan censurada en l’Espanya dels necis de l’esquerra i dels barroers de la dreta, incorregible, de sempre.

Com a escut de defensa, a part de les pedretes de Hansel, m’he portat un escut: l’última novel·la del Nobel J.M. Coetzee, El polaco, que li vaig comprar l’altre dia a Marta Ramoneda a la llibreria La Central del carrer Mallorca. Només ha sortit en castellà, tot i que està ambientada a Barcelona, una ciutat dominada en el text per les interpretacions lliures de Chopin que fa el pianista polonès, protagonista de la història, «el seu Chopin no és gens romàntic sinó, ben al contrari, auster, hereu de Bach». El pianista es troba amb la seva Beatriu, una senyora casada i membre del comitè de concerts. Una sèrie d’anècdotes quotidianes els fan coincidir, cosa que mou el fil d’un conte llarg, on el prodigiós narrador sud-africà mostra la seva capacitat per involucrar-nos en la trama. Witold Walczykewicz va néixer el 1943 i va donar el seu primer concert als catorze anys. La noia és del 1967, pertany a una «generació benaurada», que no ha hagut de passar gana: «Ella és una persona intel·ligent, ben educada, culta, una bona esposa i mare, però no se la prenen seriosament.» La passió dels primers anys del seu matrimoni va caducar després  del naixement dels fills. El pianista la retrobarà amb l’amor, amor adult, en una ciutat, que per molts de nosaltres, està sota la dictadura dels pseudoadolescents.

Llegeixo el llibre mentre escolto un disc de Mette Henriette del segell ECM en un bar del Clot, davant mateix d’on vivia el meu amic, el matemàtic Quique Bendito, i ben a prop també del pis del poeta Josep Pedrals, amb qui portem cinc-cents recitals per escoles i instituts. No sento ni les trepadores de les obres, ni el brogit dels cotxes. Tot està calmat i les paraules de Coetzee són un bàlsam, sobretot per la delicadesa i el respecte, que tan lluny se sent a la nostra ciutat. La Barcelona de l’escriptor és decadent, poètica i marcada per Haydn, Bach, Mompou, Debussy i Chopin. «Música líquida», li diu la dona: «Si tractes de retenir-me, m’escaparé de les teves mans com l’aigua.» La lectura em deixa en trànsit i el cafè em desperta. Entro al metro per la boca del carrer Enamorats. El paradís, com diu Coetzee, pot semblar eternament inabastable. La seva prosa, però, l’acosta de manera indefectible.         

 

Published inARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSConstrucción y cansamiento en la Barcelona culturalPUBLICACIONES

Be First to Comment

Deja una respuesta

Simple Share Buttons