Diumenge vaig travessar la ciutat desolada per les obres. Quan  donarà el senyor alcalde explicacions d’un embolic que abasta més de tres-centes intervencions municipals? Al mateix racó de Vallcarca on visc ja no poden passar ni els autobusos. També a la plaça d’Espanya, on tinc el meu destí, la quaranta quatre edició del Saló del Còmic, també afectada per la remodelació de la Fira. Més que Partit Socialista Obrer el podríem anomenar Partit Socialista de les Obres. Parlar d’aquesta gent que ens amarga. però, es perdre el temps perquè van a la seva. El meu objectiu és assistir a l’exposició sobre la revista Atraccions convocada al Saló i que es mereixeria un altre espai no tan fugaç en el temps. Comissariada pel poeta David Caño i la divina Anna Llopis, l’expo recull els quinze números de la publicació de començament dels anys vuitanta. El dibuixant Guillem Cifré i l’activista del Cuc Sonat Xavi Cot se les van empescar per fer un diari de l’època, amb el suport dels bars de Gràcia, que col·locaven la propaganda.

Tot i el suposat final del moviment llibertari, que havia explosionat entre el 1976 i el 1977, l’inici dels vuitanta va ser definitiu per abandonar l’estètica dels hippies i entrar en un nova dimensió. Les revistes d’aquells anys van ser l’expressió directa de la transformació, tot i que la cosa anava poc a poc perquè la gent sentia Pink Floyd, Genesis i Yes mentre s’apuntaven als Clash, els Pistols i la resta, per no dir al fenomen de Bob Marley, Peter Tosh i els altres reggaes, que van contaminar tota la música, fins i tot el punk a través de l’ska i els Clash. Cot s’havia implicat anys abans en la coordinadora Cuc Sonat i una agència de viatges, convertint l’escena local en una sucursal espavilada de Londres. No us podeu perdre el seu llibre Cuc Sonat, que vaig editar fa uns anys quan Pisarello era a l’Ajuntament de Barcelona.

Quan entro poc després de les deu a la Fira trobo primer a José Lasala, amb les seves màquines de fotografiar que tants instants han capturat, i a Salvador Picarol, cervell i factòtum de Ràdio Pica, a qui vaig conèixer a les Jornades Llibertàries quan ell divulgada uns magnífics pòsters sobre la resistència dels MIL, Puig Antich, els germans Solé Sugranyes, Pons Llobet i els altres. Picarol em destaca l’empenta dels anys vuitanta i les iniciatives que es van activar després del fracàs del sindicat llibertari, com la seva mateixa ràdio, que no es van aturar amb els romanços del desencís sinó que van renovar l’esperit d’aquells anys.

Va ser precisament Gràfiques Tordera, que lideraven Jordi Solé Sugranyes i Pilar Llecha –que va ser a la inauguració– on s’editaven moltes d’aquestes revistes. Havíem coincidit amb el Guillem i el Cot uns anys abans en una altra revista, Fuera de Banda, que va agrupar Salva Rodes i Pere Marcilla –procedents de La Cloaca– amb la imprescindible gent del còmic i la il·lustració com ara Roger, Isa, Ballonga, Álvarez, Pàmies i Mariscal sense oblidar el mateix Lasala, Ullibarri, Ramon Solé, Xavier Vidal, Bouler, Jordi Valls i altres activistes de la nit, molts d’ells capturats per la intemerada. La casa de Rodés, al carrer Llibreteria, va esdevenir redacció improvisada durant més de dos anys. De fet, el número zero de Fuera de Banda va coincidir amb la distribució de l’últim llibre de La Cloaca, ja sense Xavier Sabater. Finalment, les escissions es van produir, els del còmic van tornar al Víbora, Xavi i Dani Vidal van optar per Accions, un resum del logo Atraccions, que es va circumscriure, com he dit a Gràcia, i el Guillem i el Cot van fet molts més números que tota la resta de revistes juntes, fins que el seu fetge no va resistir més els bars de copes. L’aventura es veu avui amb esplendor, tant per les portades estupendes del Guillem com pel disseny més punk i els textos poètics que inunden la publicació. Fa patxoca veure’ls allà reunits, amb alguns originals i, fins i tot, fotolits rescatats. Em va fer gràcia rellegir textos de Jordi Pope, del geni dels Psicópatas del Norte Carlitos Merseburger, de Pere Marcilla, de Miracle, de Genís Cano, de Sebastià Roure i d’altres noctàmbuls irredempts. Hem de trobar una paret per poder penjar els plafons de l’exposició. O fer-ho a les obres de l’astorat Collboni.