“Veiem ja que res és igual que abans, i molt probablement no ho torni a ser mai més”

Poc a poc anem veient com la denominada #novanormalitat es va estenent per tots els àmbits de la nostra vida diària i les nostres accions quotidianes. Ho condiciona tot, ho impregna tot. Ho limita tot. I mentrestant, estem vigilant que aquesta #novanormalitat no erosioni encara més les nostres fràgils democràcies modernes, i ens aboqui a un feliç control poblacional i a un orwellià 1984, doncs “la creació de la por és el millor mecanisme polític per l’obediència social, però també el major destructor de la democràcia i els seus drets” (Robert Òdena, 2020).

Veiem ja que res és igual que abans, i molt probablement no ho torni a ser mai més: mascaretes omnipresents, cues per a entrar als comerços i un llarg etcètera que ara no detallaré per excessiu, conegut i també trist i preocupant, val a dir-ho. I a tot això, òbviament les biblioteques no n’han quedat al marge, i també s’han hagut d’adaptar, sovint sense un Pla B en l’horitzó i sense saber massa bé què calia fer. En aquest sentit, i per  donar una mica de llum a aquest panorama incert, Anthony W. Marx, president de la Biblioteca Pública de Nova York, exposa en un article al New York Times que les biblioteques han de canviar, i que aquest canvi passa necessàriament per oferir molts més serveis digitals. Afegeixo i preciso: més i millors, i que aquests serveis no siguin només una part de l’estratègia i la política (parcials) de les biblioteques, sinó que suposin una transformació estructural, orgànica, de les mateixes. Un canvi disruptiu. És significatiu un paràgraf de l’article de Marx que subscric plenament: This experience has made it clear to us that libraries must invest — or continue to invest — in digital and virtual technologies and expertise. There is so much more we can do. Every library should aspire to provide the broadest possible digital access to all books and the world’s accumulated knowledge, not just the snippets now available on the web. The digital public library is a piece of necessary public infrastructure that must be built with the same care, collaboration, and adherence to values — including privacy — that we have used to build and run our branches. (Marx, 2020)

Per descomptat, crec que d’aquesta crisi hem après que les biblioteques i els bibliotecaris hem d’expandir-nos fora de les quatre parets del nostre edifici-bombolla d’una forma completament diferent a la que ho veníem fent amb èxit. Si en l’època pre-Covid fèiem extensió com una simple acció més que s’afegia al nostre catàleg de serveis, durant el confinament hem hagut de donar servei íntegrament en digital, al 100%… Tot s’havia traslladat a l’àmbit digital, i sense ell, segurament, molts hauríem implosionat. Pura supervivència bibliotecària per poder seguir donant servei. Aquesta sortida cap a fora ha estat, òbviament, digital: no hi havia cap altra forma de fer-ho. El digital, ja present a les nostres vides en major o menor mesura, ara ha arribat per ser totalment omnipresent. I és que la #novanormalitat a les #biblioteques passa per incorporar el digital en tots, absolutament tots, els àmbits de la gestió i de la nostra pràctica diària. En aquest sentit, a casa nostra tenim un bon exemple d’aquesta tendència, i és que totes les biblioteques universitàries de Catalunya agrupades en el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya van signar aquest mes de juny passat un manifest conjunt posant de relleu aquesta necessitat, aquesta exigència, d’impulsar i accelerar encara més aquesta transformació digital que la crisi sanitària i social ha posat de manifest amb una virulència i una rapidesa com mai havíem vist, i també precisament per intentar minimitzar aquesta crisi social que s’ha esdevingut, afavorint l’accessibilitat universal, per a tothom. Així, per a les biblioteques universitàries, “per donar una resposta eficient a la situació actual, i a banda de les accions puntuals de millora dels serveis tradicionals encara molt importants, cal que des de les biblioteques es fomenti una visió global que ajudi les universitats a fer un pas endavant en la transformació digital de l’educació superior en tots els seus aspectes. Cal disposar d’una visió i una estratègia digital que doni, no només resposta a les necessitats emergents derivades de la crisi sanitària, sinó també als reptes de la propera dècada.” (Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, 2020).

Ara, arribats a aquest punt, després d’un confinament i amb noves restriccions en forma de toc de queda que s’allargarà mig any i d’un més de possible nou confinament, en què moltes biblioteques ja han obert les seves portes (amb limitacions) i moltes altres continuen tancades, en la meva opinió crec que el col·lectiu professional s’adonarà d’algunes coses molt interessants (si encara no ho hem fet), i que poden suposar fins i tot una gran i excel·lent oportunitat. Se me n’acudeixen, de forma ràpida, tres:

1. Que la digitalització no era tan sols una estratègia destinada principalment al fons antic i reserva de la biblioteca, centrada en la preservació i la conservació. Que ara també s’ha d’incorporar en aquesta equació l’accés. I que la digitalització s’ha de poder aplicar també al fons modern, i que el desenvolupament de col·leccions d’#ebooks, de bases de dades i de #repositoris són polítiques que serveixen per a garantir l’accés permanent i ubic de les col·leccions als nostres usuaris.
2. Que la digitalització no és tan sols quelcom que es circumscriu a l’àmbit de la gestió del fons de les nostres biblioteques, sinó que haurem de ser capaços d’implementar ja, i de manera definitiva, una gestió global plenament digital a les nostres biblioteques: altes online de nous usuaris, pagaments telemàtics mitjançant TPV virtuals, reunions virtuals, teletreball parcial o total, desenvolupament de xarxes VPN,… Serien només alguns exemples.
3. Que això de la limitació d’aforament potser no estigui tan malament, i que possiblement ens pugui ajudar a gestionar més i millor els nostres edificis, les nostres instal·lacions i els nostres recursos i equips (humans, materials, etc.)*; que ens ajudarà a dimensionar millor els nostres esforços i la nostra política bibliotecària, i a poder donar un servei personalitzat i una atenció individualitzada als nostres usuaris. Que la limitació d’aforament ens podria ajudar, àdhuc, a flexibilitzar més els nostres edificis, i a poder donar nous usos que ara no hi tenen cabuda per una simple i pura falta d’espai.

En aquesta nova realitat, segurament més que mai, hi ha una cosa de la qual mai hauríem de deixar estar atents: sempre, sempre, hem de poder garantir l’accés igualitari i equitatiu a les nostres biblioteques, sense cap mena de discriminació. I això és quelcom que, esperem, no hauria de canviar mai. Si hem lluitat per a que no hagi canviat fins avui, on la presencialitat era predominant, hem de continuar lluitant per a què en l’àmbit digital tampoc canviï res.

Sempre hi ha algú a l’altre costat de la biblioteca

Aquesta conversió digital que considero necessària per, fins i tot, continuar tenint biblioteques vives (i en essència tal i com les hem conegut i tal i com les van concebre originàriament en l’àmbit anglosaxó -i que ha acabat fent fortuna a tot el món, àmbit llatí inclòs-, com una eina d’instrucció i alfabetització), no ens ha de fer perdre un fet cabdal i de màxima importància: malgrat tot, hem de tenir clar que sempre, sempre, hi ha algú a l’altre costat de la biblioteca. Malgrat que haurem de repensar-nos digitalment, configurar de nou i dimensionar els nostres edificis de biblioteques, i en conseqüència haurem de veure menys els nostres usuaris, no per això voldrà dir que no hi siguin: hi continuen sent, i són igual o més valuosos que abans i que sempre. Ens devem, sempre, als nostres usuaris. En tot allò que fem, sempre hi haurà algú a l’altre costat de la biblioteca. Persones i vides que, d’una manera o d’una altra, ens necessitaran i ens buscaran, per les quals haurem de treballar. Perquè malgrat no ser-hi de forma física, de forma presencial, hem de recordar que continuen ben vius a l’altra banda de la pantalla. I és que en els seus inicis, i fins abans d’ahir, l’epicentre del progrés social que representava la biblioteca era justament l’edifici de la biblioteca. Ara, sembla, que també s’haurà d’aconseguir des de les llars privades de les persones. Tot allò pròxim, local, humà i social, la proximitat i el caliu, els mitjans i els continguts; tot això durant segles hem après a fer-ho des dels nostres edificis, ara ho haurem de saber transmetre de forma telemàtica, amb una pantalla pel mig. Pel camí perdrem, segurament, bona part de l’efecte igualador dels espais bibliotecaris, on tothom hi era benvingut. Guanyarem, segurament, uns quants percentatges més d’escletxa digital i de diferències socials. Caldrà estar amatents.

Ningú no amaga ja, a aquestes alçades de la pel·lícula, que vivim temps estranys. Temps que estan marcats per un oxímoron que sembla que hem assumit silenciosament, mansament, però que en el fons de les nostres ments i de la nostra pràctica personal i professional ens resistim a deixar que ens superi. La distància social que se’ns recomana en aquesta fictícia #novanormalitat és tan difícil d’aconseguir, tan complicada de fer-se realitat, que sembla ben bé una utopia. O una distòpia, segons des de quina òptica es miri. I és que som animals socials, animals fets i programats per a viure en companyia d’altres animals com nosaltres. De fet, tota la nostra existència gira al voltant de viure, fer i desfer, treballar i divertir-se, estimar i deixar-se estimar per tot de persones com nosaltres. No fer-ho així, seria pervertir la naturalesa humana mateixa… Només es pot portar a terme, amb garanties d’èxit, amb sancions i restriccions que imposen uns governs que hom ja no sap si estan més preocupats per la salut pública o per un control social cada cop més estricte i permanent. Pensar que aquest oxímoron en si mateix que és el de la distància social es pugui mai portar a terme d’una manera efectiva i voluntària, sense cap mena d’imposició, és patir d’una ingenuïtat fins i tot malaltissa i perillosa… amb totes les conseqüències que es puguin derivar de tot plegat. Perquè una cosa que tenim clara quasi tots els bibliotecaris és que “la relación de la biblioteca con sus usuarios requiere de un contacto físico, desde el que la comunidad fluye y se reafirma. En el momento en que perdemos esta facultad, la biblioteca entra en un proceso de caída libre que termina en su extinción. La biblioteca es comunidad, más allá de lo virtual.” (Soto, 2020).

*

Daniel Gil Solés és bibliotecari i documentalista de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona