Què és i què suposa Barcelona i el seu entorn cultural pels entorns culturals d’allò que des de la capital s’anomena “comarques” o “la perifèria”?  Quina visió n’hi ha des de la resta del territori?

D’entrada, al costat de la pregunta (que motiva aquestes ratlles) se n’hi podria fer una altra, i molt essencial: Per què es formula bàsicament aquesta qüestió i no la inversa? Per què la capital no es demana, abans de res, com veu ella tot el territori que hi ha més enllà de les seves fronteres?

A partir d’aquesta qüestió (la primera) es poden formular algunes altres preguntes, i també constatacions.

Preguntes com: Barcelona és realment una capital cultural? La pregunta no és gratuïta; cal pensar-ho bé, ja que pressuposa demanar-se de quin projecte cultural (nacional) s’està parlant, de quin país es vol. Barcelona ha sabut ser capital? És un centre que irradia? O només fagocita? Què té la seva força de centrípeta i què té de centrífuga? Quines xarxes territorials ha creat o ha propiciat? Fins a quins punts està aïllada i connectada amb el territori?

Aquestes qüestions poden portar al centre de la qüestió. Però, amb o sense aquestes preguntes i les seves possibles reflexions, sembla haver-hi unes percepcions força arrelades; i la percepció, sovint, forja la realitat.

Sembla que el que es percep és com si en la dinàmica cultural del país hi hagués dues realitats: Una metròpoli ben alimentada, sense risc, amb molta presència als mitjans, però amb una relativa (poca o nul·la) incidència en el teixit real de l’activitat cultural a tot el territori (si no és només la interacció d’oferta-consum); i una realitat situada sobretot (però no només) fora de la capital, lligada a la societat de base, sovint amb poc abast social i territorial, que és ignorada pels mitjans nacionals, però que generalment actua com a motor general de la realitat cultural; una realitat comarcal que és la d’un treball de base (a vegades no forçosament de gran qualitat ni “exportable”) que resta allà tancat i independent de la metròpoli.

Més enllà de si aquesta percepció és real o no, prejudici o no, contrastada o no, tòpica o no, convé sospesar-la i reflexionar-hi, ja que és una percepció escampada i força comuna.

Per altra banda, quan des de la política nacional s’ha volgut trencar aquest mur, moltes vegades s’ha fet a partir d’aquesta realitat cultural de base; però s’ha vist com, per causes diferents, molts d’aquests projectes no han reeixit (la xarxa de centres d’art contemporani en pot ser el millor exemple) o no han sabut arrelar-se en el lloc i continuen essent activitats “colonitzadores”. A part de la fira de Tàrrega, per exemple, altres esdeveniments d’aquest tipus (com el Mercat de Música Viva de Vic) continuen essent activitats “postisses” o “colonitzadores”.

En el dilema (i drama) de l’articulació cultural del territori també cal tenir present el “joc” de polítiques realitzades pel PSC i CDC des dels seus diferents feus de diputacions i municipis (capital i capitals incloses). Aquesta confrontació de competències amb dues línies força diferents de política cultural, ha estat molts anys al centre de la política i l’activitat, i han estat molt decisives per a la configuració de la realitat en què ens trobem.

Des de les comarques, moltes de les estructures i infraestructures culturals de la capital es veuen sense rumb, a la deriva, a mercè dels interessos particulars i estratègics dels polítics i sense aprofitar ni la trajectòria efectuada ni la realitat del país. (Podríem parlar del MACBA, Santa Mònica, el Canòdrom… Una excepció en seria el Mercat de les Flors). Hi ha grans equipaments, però en la majoria no s’ha consolidat una línia, una política, i molt menys una direcció vers la resta del territori. Aquestes estructures difícilment poden veure’s com a articuladores d’una capital cultural.

Es podria dir que hi ha un procés que, de l’enlluernament que pot provocar la capital, deriva cap al desinterès o la inhibició; el sentiment que la capital és un altre món, d’on es pot pouar, però que no té gaire a veure amb la realitat de l’experiència cultural real del territori. Una metròpoli que en les estructures i infraestructures nacionals  ha posat més atenció en la internacionalització que no pas en la vertebració nacional; més èmfasi a convertir-se en aparador que no pas en laboratori de cooperacions. Això, evidentment, pot produir una fractura, si no l’ha produïda ja. Per qüestions d’invisibilitat, de sentiment d’ignorància…; produïda per simple abstenció.

Per altra banda, és ben cert que la realitat i la percepció de Barcelona es dissol en moltes coses diferents. Hi ha una imatge fixa de la ciutat, que és un miratge evident, feta de prejudicis, visions ja no reals (esbiaixades per antiquades, subjectives o ignorants), i dissolta en molts petits elements. Una imatge que no pot ser real perquè no es pot conèixer tot el que és la ciutat. Per això es pot parlar de “mur”. Un mur real (pràctic) i un mur conceptual. I per això també es pot parlar de “perifèria” o “comarca” dins de la mateixa ciutat.

Un mur que pot condicionar el nostre futur cultural. Per això cal decidir si es vol conservar o si es vol reconvertir en una xarxa activa i bidireccional. I d’això en depèn el futur del país. Mentre hi hagi dues qüestions sobre la identitat (“qui som” i “qui són”) i no només la pregunta “qui som”, una peça elemental ens falla.

Anton Granero i Víctor Sunyol

*

Anton Granero es diseñador gráfico y Responsable del programa Fem UVic-UCC Territori (Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya). Víctor Sunyol es poeta. Los dos  ejercen activismo culturl en Vic.