Skip to content

A l’escenari – Isabel Vidal

Fèlix Riera: Bona tarda a tots i a totes; benvinguts al CaixaForum. En primer lloc agrair al Lluís Noguera, i al seu equip, les facilitats que ens han donat sempre per poder organitzar aquestes trobades al voltant de l’àmbit de la cultura, el títol genèric de les quals és Aportacions. 

Avui ens reunim amb la Isabel Vidal, però aquesta és la cincquena trobada. Ja han passat per aquí el Jordi Herreruela, la Judit Carrera, el Joan Matabosch i la Núria Cabutí.

Abans d’endinsar-nos amb les peguntes a la Isabel perquè ens pugui mostrar i indicar quina és la situació del teatre; les arts escèniques, a Catalunya i, per extensió, a nivell espanyol -com hem fet en totes les altres ocasions- i quina és la seva aportació per aportar possibles sortides d’aquesta crisi, voldríem fer una petita introducció.

Afortunadament, amb en Llucià Homs portem uns quatre o cinc mesos de feina en què les diferents aportacions fetes fins el dia d’avui demostren la importància que té pel sector cultural generar comunitat cultural. 

Com en altres sectors es pot apreciar -la comunitat científica, per exemple- en l’àmbit de la cultura es fa molt necessari generar comunitat, generar aquests cercles d’opinió que permetin, en definitiva, posar llum a moltes de les incerteses que envolten el nostre sector. 

He preparat unes paraules al voltant de per què és interessant parlar de les arts escèniques i per què és tan interessant parlar de l’escenari, de com les arts escèniques se situen en aquest escenari que ve a ser l’actual situació pandèmica i de crisi econòmica. 

Ningú escapa la fascinació que exerceix un escenari. El seu poder resideix en el fet que representa la vida i els somnis que la sostenen. Els que han tingut la fortuna de trobar-se sobre un escenari teatral i parlar davant del públic expectant, solen subratllar el seu poder transformador. 

Les paraules, els gestos, la llum i els espectadors, converteixen a l’actuant en una mena de dimiürg que dona forma a pensaments, silencis i emocions per construir un món sensible. El poder del teatre resideix en tractar una connexió entre l’actor i l’espectador. 

Serveixi aquesta introducció emocionada a favor del poder de l’escenari, del teatre, per adonar-nos de la capital importància que tenen les arts escèniques en les nostres vides. Serveixi també per establir que la importància del teatre resideix en el fet que, com indica el filòsof francès Jacques Rancière, el teatre va aparèixer com una forma de la constitució estètica, de la constitució sensible de la col·lectivitat. 

Aquesta encertada reflexió sobre la importància del teatre, permet aflorar el seu valor real quan les societats es veuen immerses en crisis i en cruïlles. 

Quan sigui derrotat el tirà de la Covid-19 -esperem que molt aviat-, els llibres d’història diran que el teatre va contribuir e fer-lo caure. En el cas català i espanyol és encara més encertat i és que, a diferència de la resta d’Europa, els teatres s’han mantingut oberts durant llargs períodes de la pandèmia. Els ciutadans podien acudir a teatres com el Romea, el Poliorama, la Sala Villarroel, el Lliure o el TNC per reflexionar i deixar enrere, per unes hores, un confinament que nega un dels trets més essencials de la condició humana: la sociabilitat.

El teatre a contribuït a fer més suportables la distància i les restriccions de mobilitat. Ha permès adonar-nos que la cultura és un bé essencial. 

Fins aquí hem fet referència a les certeses que permeten incidir en la importància que té la cultura en moments de crisi, no obstant això, aquestes certeses s’uneixen a un seguit de circumstàncies com són la crisi sanitària, l’econòmica, el cansament social, les desigualtats socials -molt accentuades amb la pandèmia- que afecten a la recuperació del sector teatral i dibuixen un escenari ple d’incerteses per poder reprendre la normalitat del sector. 

Avui comptem amb la Isabel Vidal, que em permeto dir que, a part que avui estigui aquí com a directora general del Grup Focus, com a presidenta d’ADETCA, d’haver tingut un paper molt important dins del sector cultural amb la plataforma Actua Cultura, per aconseguir el 2% dels pressupostos públics, a títol personal està aquí perquè la considero una persona capaç de relacionar aspectes de la cultura que no són estricament relatius a un sector concret, que en aquest cas seria el món del teatre. Per això estic totalment convençut que les seves aportacions no només donaran llum al fet estrictament teatral sinó que ens permetrà veure una mica millor com podem avançar en l’àmbit cultural els propers mesos. 

Isabel, benvinguda.

 

Isabel vidal

Gràcies, Fèlix, per aquesta presentació.

 

FR: Bé, ADETCA va presentar l’any passat en un acte de celebració del Dia Mundial del Teatre, unes dades que mostraven la profunda ferida del sector teatral. 

L’any 2020, només a la ciutat de Barcelona, es van presentar 6.200 funcions menys que en l’any anterior, lo qual implica que quasi un 1,4 milions d’espectadors no van poder anar al teatre i la pèrdua econòmica es situa al voltant dels 36 milions d’euros. 

El tancament de l’any s’ha saldat en un descens, en els ingressos, del 54% respecte el 2019. 

No són dades bones, però no em puc estar de preguntar-te com valores tu aquests resultats del 2020, tenint en compte que ha estat un any molt complicat. 

IV: Bé, el problema és que no tenim cap any de referent per poder-ho comparar, per tant la meva valoració és que són dades desastroses, molt negatives. Aquestes dades, a més, amaguen altres dades no econòmiques complicadíssimes. 

Quan parlem de 6.200 funcions menys, podem entendre la quantitat de feina que s’ha deixat de donar als artistes, als tècnics, als professionals de les arts escèniques, i això només a Barcelona. 

Pensem que en el territori, a Catalunya, la facturació ha caigut al voltant d’un 60% en contractació. Tot això és un talent que està intentant resistir però que, malauradament, segurament es perdrà pel camí, i això és el que és realment greu. 

Com que no tenim altra sortida, estem resistint i remuntarem, però ¿què ens deixarem pel camí?

Em sembla que és una any desastrós, duríssim, però em faràs més preguntes i no vull fer spoilers de que, evidentment, hi ha esperança, com sempre n’hi ha hagut en el sector cultural amb la seva famosa mala salut de ferro. Ara, francament, el 2020 està durant, perquè els primer tres mesos de l’any 2021 ens porten a xifres molt similars i ara sí que estem oberts. 

FR: Bé, parlaves d’una cosa molt interessant. Hi ha una tendència que tenen tots els sectors, tots, de parlar en general d’estadístiques, xifres, enquestes, comparatius, gràfiques… Però tot això amaga una realitat. És només la punta de l’iceberg. ¿Ens podries explicar què hi ha sota l’aigua?

IV: Doncs sobretot és que hi ha coses que crec que no s’amaguen, perquè en realitat les hem vist tots. 

Em va impactar molt una notícia d’un músic -en van fer un reportatge en un diari, cosa que s’ha fet molt durant la pandèmia- que deia que s’havia venut els instruments. Això s’amaga darrere de les xifres. Per un músic, un instrument, és la part més important de la seva vida perquè és com desenvolupa la seva activitat. 

Si això ho extrapolem al món del teatre amb aquestes dades, trobem que hi ha molta gent que s’ha hagut de buscar la vida fora del que és la seva vocació i la seva feina habitual. No és una excepció dels altres sectors, això ha arrasat tots els sectors econòmics i en la cultura hi ha economia, també. 

Un altre tema són les famoses cues de la fam dels artistes. Això també ho hem vist mentre donàvem dades. A mi em fa més mal veure aquesta cua que donar les dades econòmiques d’una caiguda del 54% perquè sé que en el fons això ho superarem, d’una manera o altra, amb moltes dificultats, però ho remuntarem com ja hem fet en el passat. El que queda pel camí, el talent no cuidat, la manca de sensibilitat i d’acció immediata per posar-se a treballar, per salvar una de les parts més importants de la nostra cadena de valor, els creadors, m’ha afectat moltíssim. Em sembla insensible per part dels poders de la societat -a diferència de la societat, que sí que ha estat força sensible-. 

La solidaritat i la generositat per part dels artistes, que es van entregar posant a disposició de tothom el seu art quan ningú no podia sortir, el públic després ens ho ha retornat. Ha militat. Ha tornat als espais, que s’ha demostrat que són segurs i ha contribuït; s’han viscut nits meravelloses d’aplaudiments que no hem pogut sentir altres vegades en un escenari. Ara, els poders públics crec que no han enfocat bé el que en alguns casos era prioritari: persones que, a part de persones, són part del teixit creatiu i del talent d’una societat, i qui posa sobre l’escenari els problemes que tenim realment com a civilització. 

FR: Al voltant d’aquesta problemàtica, actrius i actors que ho han passat molt malament… Com creus que s’ha de respondre?

Un cop hem tocat fons-

IV: No sé si hem tocat fons. 

FR: -en el sentit que la imatge comença a ser prou completa. Creus que l’estatut de l’artista podria ser una solució?

IV: Crec que en la pandèmia hem tingut moltíssimes hores dedicades a sortir-nos-en i a convèncer que la nostra activitat no només és segura sinó necessària, per poder tirar endavant anímicament com a societat, però també crec que els que estem al front de determinades associacions i entitats hem fet un balanç segons el qual hi ha coses que passaven que no poden tornar a passar. L’estat de l’artista s’havia començat a treballar abans de la crisi. Estava en seu de Parlament Espanyol, s’havia aprovat, i s’havien posat en marxa algunes mesures molt concretes, sobretot fiscals, però no s’havia abordat en profunditat. 

Els que estem al front del sector, des de sindicats, des d’empreses, etc., estem convençuts que hem de liderar un canvi i que ens hem de posar a treballar conjuntament per presentar-li a l’administració les nostres propostes de solució, les quals són immediatament aplicables, perquè no torni a passar el que ha passat, i perquè no només les estructures empresarials protegeixin els pocs treballadors que hem pogut protegir sinó que, tots aquells que estan fora de les estructures empresarials, d’alguna manera, quedin coberts. 

No parlo d’una protecció davant d’una pandèmia, sinó en etapes normals de feina. L’activitat artística és molt intermitent, depens molt de l’èxit i els èxits costa molt que es produeixin. Aquest talent i aquesta creació ha de poder desenvolupar-se amb una certa normalitat, però les lleis actuals no permeten aquest curs. Parlo de les lleis pels artistes i les lleis per les empreses, perquè tampoc tenim unes lleis adaptades a la singularitat temporal de l’activitat que desenvolupem. 

El que hem fet, doncs, és moure’ns i començar a treballar en tot allò que hem de construir per presentar-li a l’administració -a la que necessitem moltíssim- perquè entenguin que hem de fer un canvi estructural, de política i de model potenciant allò que funciona, eradicant allò que ens ha anat tan malament i buscant fórmules que ens permetin mantenir la nostra activitat mentre no trobem una solució definitiva. 

Personalment tinc molt clar que fins que no ho aconseguim no ens aturarem. 

Hi ha el tema del 2%, que fins que no l’aconseguim no es desconfigurarà aquest grup d’Actua Cultura, que ha mostrat una gran unió, i així seguirà sent fins que no aconseguim el que considerem fonamental: un finançament més o menys correcte de la cultura precisament per desenvolupar aquestes polítiques, però també ens volem presentar davant de les institucions amb projectes i programes concrets per defendre els pilars: la creació, els artistes i les estructures que es basen en el desenvolupament de la feina escènica. 

FR: En aquesta relació que comentaves, público-privada, ¿creus que la pandèmia ens obliga a reflexionar sobre un altre tipus de governança de la relació de col·laboració, o creus que la col·laboració ha estat positiva, tant des del punt de vista de l’Administració local, autonòmica i estatal? ¿S’ha de fer una reflexió perquè la relació púbic-privada segui més profunda, o més dinàmica, menys sancionada per part d’algunes entitats que creuen que allò privat resta a allò públic?

IV: Penso que des de la part privada tenim claríssim que la relació público-privat és essencial. Com també crec que hi ha moltes persones de l’administració que ho pensen així. Però ens hem de posar d’acord en quins projectes i i quin lloc ocupa cadascuna de les parts. Nosaltres en la pandèmia ens hem posat a disposició. Ho hem dit moltes vegades, érem part de la solució, no part del problema. Enteníem perfectament que gestionar un crisi com aquesta -que era impossible conèixer perquè no en tenim antecedents- era molt difícil. Que es cometrien errades. Ens hem posat a parlar, hem dialogat moltíssim, hem comprès les errades i hem acceptat les rectificacions sense fer-les valer públicament com una derrota. 

Superada la crisi, aquesta relació públic-privada pot passar per dues fases. Una primera fase en què l’administració actua com a paraigües del problema que tenim: el mercat està deprimit i nosaltres, el sector privat, en molts casos depenem del públic. També hi ha molts teatres públics que contracten a les companyies i les productores que no tenen els recursos necessaris. Per a mi, aquesta primera fase és entendre que necessitem recursos per mantenir aquesta activitat i sortir de la crisi el més aviat possible. Voldria que s’entengués per part de l’administració que, no per donar-nos més recursos dels que són habituals, nosaltres estem supeditats a la feina que ha de fer l’administració. 

En una segona fase, m’agradaria ja parlar en termes d’igualtat. Hi ha moltes empreses, persones i projectes que tenen idees i que volen desenvolupar-les, i no ho volen fer només perquè resisteixen sinó perquè tenen la capacitat de fer-les bé. Això és el que permet tornar a mostrar el potencial que tenim i aquí és on hem de seure amb l’Administracó i parlar de projectes de país que ajudin a revitalitzar anímica, econòmica i culturalment -que és el que a nosaltres ens importa- tota una comunitat que necessita posicionar-se en el món. 

Tindrem uns moments en què segurament el tema del turisme estarà molt tocat però ens haurem de reinventar. No podem deixar enrere totes les empreses que viuen d’uns ingressos que no es produiran durant molt temps. 

Hi ha talent en les dues parts. Hi ha voluntat, segur, en les dues parts. Ara hem d’entendre que podem co-liderar aquests projectes. Que ens necessitem per sortir d’aquí. 

Crec que les empreses ho hem demostrat moltes vagades, tenim consciència social, consciència de retorn cap a la nostra ciutat quan fem les coses. Aquest debat, per tant, està molt superat. Qui es vulgui instal·lar en aquest debat és perquè té interessos aliens al debat en sí. I més en cultura. 

Quan algú intenta dir-me que a la cultura hi ha empreses especulatives, a mi m’agafa un atac de riure. Tot el que es guanya, si es guanya, es torna a invertir sempre en projectes. Perquè estem enamorats del que fem. El retorn és constant, igual que la multiplicació de recursos que l’Administració posa al nostre abast. No és ni un debat. S’ha de col·laborar público-privadament, i a nivell de ciutat, i a nivell de país i a nivell de països i associativament, això ja ho hem demostrat. 

FR: Sé que serà un exercici difícil però crec que val la pena fer-lo. 

M’agradaria saber com quedarà la situació de les arts escèniques un cop passem la fase més intensa que crec que ja hem viscut.

IV: Me l’imagino com està ara. Crec que la post-pandèmia s’assemblarà al que tenim ara. Hem resistit. De portes enfora ens maquillarem com un sector que continuarà tenint més o menys amb els mateixos teatres oberts, més o menys amb la mateixa activitat oberta i intentarem mostrar una cartellera diversa i de molta qualitat en la mesura del que puguem. El problema és que internament el sector crec que ha quedat tocat i s’ha de reconstruir.

Per fer-ho, a banda de diners falten moltes més coses: falta el diàleg, falta entendre’s, saber que no som enemics els uns dels altres, que que faltin diners en la cadena de valor, en alguns casos perverteix funcions que estan encomanats a fer; el teatre públic, el teatre privat, sense recursos s’envaeixen les nostres competències naturals i, per tant, de cara al públic, nosaltres -que també sabem fer teatre- farem una bona actuació i demostrarem que estem aquí i que també tirem endavant. Les misèries ens les menjarem internament i intentarem solucionar-ne el màxim. 

Jo imagino que l’ecosistema d’equipaments continuarà però tinc la sensació que quedaran debilitats els continguts. 

Si queden debilitats els continguts -parlo en general, sí que hi ha empreses que segurament podran seguir produint perquè estan fortes-, la capacitat de risc quedarà limitada, i si la capacitat de risc queda limitada; la inversió també. Si la inversió queda limitada els continguts se’n ressenteixen.

Ara bé, també podria passar el mateix que amb els famosos anys vint, que hi va haver una eclosió artística brutal. 

Ahir vaig estar en un acte impulsat per les sales de proximitat, que han creat una marca que es diu On el teatre batega -un projecte que estava començant una mica abans de la pandèmia però s’ha desenvolupat durant la pandèmia- i és la demostració del que comentava. Tot i patir, s’ha presentat un projecte dins del qual deu sales presentaven petits projectes que programaran d’aquí a final de temporada. Tots aquests projectes junts són d’una riquesa brutal i demostren l’eclosió de creativitat, de gent que està creant històries que ens interpel·len directament. Aquest podria ser un dels possibles resultats positius d’aquesta pandèmia. El problema seria que això es converteixi en la precarització amenaçadora que hem sentit durant tot aquest temps. Per contrari s’hauria de poder fer en condicions de subsistència correctes per les persones que ho desenvolupen. 

Mentre no recuperem el públic ni la contractació pública, serà difícil veure aquesta varietat de continguts a la que estem acostumats a Barcelona i a Catalunya. 

FR: En relació a Madrid, que junt amb Barcelona són els principals centres estatals de les arts escèniques, creus que el fet que ells tinguin un ecosistema molt basat en l’àmbit musical fa que estiguin en unes condicions menys favorables per la recuperació, del que podria estar la ciutat de Barcelona?

IV: Sí. Tinc dades comparatives de les dues ciutats. A Madrid, perquè els assistents ho coneguin, els teatres estan oberts al 75% d’aforament i ha estat així des que es va obrir el confinament domiciliari. Nosaltres hem tingut pujades i baixades i algun tancament, quan Madrid no estava tancat. Actualment estem en el 50%.

A la ciutat de Barcelona, els índex d’ocupació d’aquest 50% arriben a xifres altes. És a dir, el públic, en la mesura del que ha pogut, ha ocupat les sales de Barcelona i estan totes obertes. Des del Teatre Tívoli, que és el més gran -amb les dificultats que comporta programar un teatre d’aquestes característiques perquè no hi ha contingut suficient perquè és d’alt risc- fins a la sala més petita de Barcelona. I he de recordar el Festival Grec, que va fer una aposta molt valenta i ens va donar moltes pistes i molts ànims per decidir que tiraríem endavant la obertura en quant fos possible.

A Madrid, els teatres més grans, que són els d’espectacles musicals, no han pogut obrir perquè tenen plantilles de 50, 60 i 70 persones. No es poden arriscar, no només a no tenir públic, que potser el podrien tenir, sinó que dins d’aquella companyia un contagi et pot arruïnar l’explotació de l’espectacle.

A més a més, Madrid s’ha quedat sense un sector de la població, que era el visitant. 

No obstant a Madrid hi ha hagut èxits totals, que han esgotat les butaques del seu 75%, per exemple el protagonitzat pel Josep Maria Pou, però el nivell d’assistència mitjana és més baix a Madrid que a Barcelona. Per tant, si allà tenen menys restricció que aquí, vol dir que allà tenen hiperdependència d’un públic flotant que no està visitant la ciutat perquè no pot. En canvi, nosaltres tenim la sort que el nostre públic és més local, tot i que el confinament municipal a nosaltres ens ha marcat moltíssim, perquè rebem, de mitjana, un 60% de públic de fora de Barcelona. 

Si anem a comarques, és un 80% de públic el que necessita moure’s d’un municipi a un altre. 

Madrid, per tant, crec que ha quedat més afectada per l’efecte dels musicals. A Barcelona hem pogut obrir tots, ens hem ajudat amb els continguts, ens hem animat, hem buscat solucions i normatives que ens permetessin obrir… Ara hem trobat una ajuda de la Generalitat que ha estat el canvi de paradigma. 

No sé si recordeu al principi de la crisi que el primer que es va tancar van ser els teatres. Els restaurants i comerços estaven oberts però els teatres es van tancar ipso facto. Tècnicament tancats, perquè ens deien que podíem obrir el 30% de les localitats i això és pràcticament tancar els teatres. En canvi, després d’un any, nosaltres estem sempre oberts. Amb el 50%, el 70%, el 50%, el 70%, però estem oberts. Això vol dir que hem aconseguit canviar la mentalitat de l’Administració. El paradigma de què ha d’estar obert i què no. Hem aconseguit que la cultura sigui declarada bé essencial. 

Com destacava el Pou a la roda de premsa d’ADETCA l’altre dia, “no d’Europa, som l’únic país del món que tenim els teatres oberts”. El Liceu i el Real són els únics teatres lírics oberts de tot el món. En un inici pensàvem que era una qüestió de necessitat econòmica, però el sector ho ha considerat com una convicció i una responsabilitat: hem demanat estar oberts des del principi, encara que ens hi anés la ruïna, perquè consideràvem que era molt pitjor estar tancats i perdre la connexió amb el públic. 

FR: Una de les coses que em sembla important és que el sector, tot i tenir un debilitament des del punt de vista econòmic i de públic, producte del confinament, en la seva resposta amb allò públic ha donat com a resultat que sigui Espanya l’únic país d’Europa que té els teatres oberts, i crec que deixa un llegat molt important de cara al futur. 

Des d’aquesta perspectiva, ¿quines són les mesures que tu creus que el sector ha de plantejar a les administracions per encarar una recuperació ràpida a nivell econòmic? ¿Quines són les estratègies econòmiques, un cop s’ha aconseguit la credibilitat i la legitimació del sector des del punt de vista públic per poder encarar la sortida ràpida de la crisi?

IV: Jo crec que una premissa bàsica amb la que compta el sector és que ara tenim el convenciment que a nosaltres se’ns mantindrà oberts. Si se’ns tanca serà només perquè ha de tancar tot. En aquesta situació no batallarem més enllà del que és correcte perquè s’entendrà que la situació és desastrosa. Això dona una estabilitat molt important als que hem de decidir invertir. Recordeu que a l’estiu, entre tancar i obrir, no es podia invertir perquè estaves posant diners a produccions que no es podrien desenvolupar.

En segon lloc crec que anirem a millor. Més enllà de les onades que ja hem viscut, entenc que la vacuna ha de servir perquè la cosa vagi a millor i per tant, hi hagi menys incerteses de les que hem hagut de gestionar fins ara, que ha estat complicadíssim. 

A partir d’aquí: condicionants econòmics per part de l’Administració. 

De manera breu, per a mi hi ha quatre elements fonamentals perquè funcioni el nostres sistema: producció, exhibició, talent, consum -públic-. 

Actualment, per desgràcia, falten polítiques en cadascun d’aquests elements. Falten polítiques culturals i falta economia. 

Què necessita el productor? Públic i circuits. Si el públic el tenim deprimit necessitem campanyes que incentivin el consum, com per exemple el que s’ha creat amb el bonus cultura de l’Ajuntament de Barcelona, impulsat pel regidor Xavier Marsé, és l’única experiència que jo conec de tota Europa en què s’ha incentivat que el públic tingui situacions econòmiques millors perquè pugui consumir espectacles de teatre, de cinema, de música i a llibreries -i segurament de tot el món, perquè som els únics oberts-. L’altra font d’ingressos són els circuits. Necessitem que els teatres públics estiguin ben dotats. Si no poden programar no es donarà feina, i per accelerar la recuperació necessitem que es doni més feina de la que habitualment es donava, per tant més recursos. 

El talent, la creació… Si no es pot produir al ritme que necessitem, els creadors s’han de buscar la vida. Un és el canal empresa i l’altra el canal d’explotació pròpia, però nosaltres no podem permetre que el creador estigui constantment produint per l’autosubsistència, perquè això va en detriment de la seva creació i experimentació. Per tant, és obvi que falten polítiques que ajudin a que els creadors puguin desenvolupar la seva tasca sense necessitat de contrast amb el mercat. 

D’altra banda fa falta lligar el mercat amb el creador, perquè no pots tenir una persona que estigui, constantment, creant internament sense tenir contrast amb el públic. D’alguna manera s’ha de lligar el públic, el mercat, la professió, amb el creador. Aquesta línia tampoc està ben dibuixada. 

Tenim molta feina per fer i portem un any molt dedicats a ella. Ara tenim canvi de govern, segurament hi haurà canvi de consellera de cultura i per tant haurem de tornar a començar, però aquest cop ens agafaran preparats perquè tenim claríssim què és el que ens falta per seguir endavant amb la nostra activitat. 

FR: Seguint el fil de les apostes que heu fet durant tot aquest temps, queda clar que aquesta línia està ben enfocada. El fet del 2%, els diferents partits polítics tots van acceptar, en campanya, el 2% del pressupost de la Generalitat per destinar-lo a cultura. 

Creus que està en perill, el 2%, o creus que pot haver-hi ha una temptació de refredar aquesta promesa?

IV: Aquesta temptació podria haver existit abans, no de la pandèmia, sinó de que els cinc àmbits del sector s’unissin per dir que no suportarem més l’infrafinançament estructural. Som un sector molt dialogant i molt constructiu, i la primera autocrítica que hem fet és que si això ens està passant és perquè ho hem permès històricament. Hem estat sempre molt comprensius en èpoques de crisi, hem pensat que hi havia altres prioritats, que havíem de ser solidaris, i estàvem dividits, però al final ens hem unit i hem dit “NO PODEM SEGUIR AIXÍ”. Perquè no es pot desenvolupar un país de la categoria cultural que tenen Catalunya i el nucli cultural que representa Barcelona sense recursos o sense predisposició perquè les empreses, els professionals i els artistes, puguin desenvolupar l’activitat de la que tant potencial té Barcelona. És impossible. 

Barcelona està exportant una gran quantitat de talent a Madrid, per exemple. Està molt bé que la gent es mogui, però que sigui per oportunitats de feina, no per manca d’aquestes, que és el que està passant. 

Ens falten moltes coses, però no ens falten ni les ganes ni la capacitat de treball i, en el cas del sector privat, tampoc ens falta unió. 

Ara estem a punt de veure una investidura, veurem què passa, però creiem saber que serà el Sr. Aragonés. Jo tinc una foto d’ell amb un mapa verd al darrere que mostra la distribució del 2%. Ens hem reunit amb Junts x Cat, amb el PSC; tothom coincideix. Què hem de vigilar com a sector? A nosaltres no ens val un 2% l’últim any de legislatura o d’aquí 20 anys, necessitem que des del primer any ja es noti, i per tant, com a mínim, el 50% d’aquest 2. 

Jo no crec que ningú es desdigui d’això. Tot i que bé és cert que la situació actual és molt complexa, el sector ja no es vol posar a la cua. El sector cultural és molt important i ho ha demostrat durant la pandèmia. Ha estat essencial per sobreviure anímicament a aquesta barbaritat que ens ha esclafat i, per tant, ho hem de posar sobre la taula com una de les principals prioritats. 

FR: Abans parlaves de la cadena de valor. Mai con fins ara s’havia inclòs l’espectador a la cadena de valor, al llarg de la història. L’espectador sempre era un element secundari a l’hora d’explicar un sector. En canvi ara fins i tot té la capacitat de generar xarxa i de donar retorn, gràcies a les xarxes socials. La prescripció s’ha convertit en un element molt dinàmic. 

Com veus la funció de l’espectador en els anys per venir? ¿Creus que canviarà molt, per exemple, en apostes de teatre immersiu en què la distància entre l’escenari i la butaca es va desmaterialitzant? 

IV: Bé, aquí hi ha una doble pregunta. Els artistes, evidentment, fan el seu art pel públic i per les empreses. Nosaltres el que fem és una inversió i una intermediació per posar sobre l’escenari un espectacle, una obra, un projecte, perquè el públic la pugui gaudir. 

El públic, durant la pandèmia, ha tingut un paper fonamental, més del que es puguin imaginar. 

Nosaltres estàvem encara tancats, dissenyant què passaria quan tornéssim i hi havia un dubte enorme en tots els nostres companys de totes les associacions a nivell estatal: què passarà amb el públic? Quan obrim els teatres, o els cinemes, ¿el nostre públic s’atrevirà a anar? Com interpel·lem el públic?

El target teatral, en determinats casos, és una edat que podria tenir més por de sortir que la gent més jove. D’aquí neix la campanya de la cultura és segura. Neix del món de la música a arrel del tancament de juliol, però el cinema se la fa seva i el teatre també, i generem una campanya cap al públic. “Som segurs, no tingueu por, veniu”.

Aquest públic va reaccionar de manera espectacular i quan el Grec obra les entrades, el públic va. El públic va dir “volem venir, som socials, som persones humanes que socialitzem, no volem acostumar-nos a la nova normalitat”. El gest de comprar una entrada per anar al teatre, a tots els productors d’arreu d’Espanya ens va generar la capacitat de planificar temporades -que vam trencar, esborrar i planificar de nou moltes vagades- pensant que el públic hi aniria. Això ens donava la raó quan apostàvem per la necessitat d’obrir. 

A vegades no s’entén, però per això li donem tanta importància al Grec. Va revitalitzar i empoderar tot un sector que tenia la incertesa de si era millor estar tancats fins que tot això passés o no. Que El Grec donés el tret de sortida ens va permetre planificar temporades, imagina’t si és important per a nosaltres el públic. 

Un altre tema és que el públic s’ha acostumat a gaudir de la cultura en formats audiovisuals. Jo no sóc una persona molt tecnològica… Sí que crec en la utilitat de la tecnologia aplicada a l’espectacle; permet multiplicar les sensacions -música, imatges, efectes-, però crec que no substituirà mai el teatre. L’ha substituït mentre no era possible viure’l en viu, però el teatre és en viu o no és. Per tant, en quant el públic ha pogut anar al teatre, el consum del teatre en streaming ha baixat en picat. És un complement, està molt bé, tenim aforaments reduïts, d’acord, però vull pensar que no el substituirà mai. 

FR: De fet hi ha una enquesta molt interessant que indica que la gent que va a espectacles en viu hi va principalment per socialitzar. Li pot interessar l’obra, l’autor o l’actriu, però el punt que fa que flueixi correctament és que la gent té ganes de compartir una experiència única amb una altra persona. No és tant per una raó intel·lectualitzada sinó perquè permet avançar amb una comprensió de l’altre a través de la seva visió de l’espectacle. 

Són unes dades interessants perquè no s’havien pogut fer mai, i no s’havien pogut fer mai perquè mai hi havia hagut un aturada total del sector en sec. 

IV: En qualsevol cas, estaràs amb mi que veure un espectacle en viu o gravat és incomparable. 

FR: Si, ho comentàvem amb en Llucià. Tant a ell com a mi ens interessa molt l’art contemporani. Anar a veure una pintura o una videoinstal·lació -en Llucià va fer l’exposició del Bill Viola a la Pedrera- és evident que ho pots veure de moltes formes. Hi ha catàlegs magnífics, però és evident que hi ha una temperatura emocional que només es produeix si veus aquella obra davant teu. I, una cosa que a mi sempre m’ha interessat molt, no és tant la lectura de les coses com la relectura. Quan la gent torna a llegir una obra és quan entén què és el que aquesta li ha aportat, fins aquest moment ha estat simplement una trobada momentània. 

Tots tenim la possibilitat de llegir a Cicerón i, a més, en edicions magnífiques, però veient al Pou en el seu espectacle de Cicerón, un entra en contacte amb la seva experiència. 

IV: I tot cobra sentit, perquè ho portes a la teva contemporaneïtat. Els que tenim la sort d’anar al teatre moltes vegades per la feina que tenim -que és una feina meravellosa-, ens podem permetre repetir certes escenes que ens hagin fet frapar. Quan el veus plorar, crec que és una escena per anar a veure cada dia en aquell minut. Quan el Cicerón plora no et pots creure el que t’està transmetent aquell actor sobre l’escenari. 

Tot l’audiovisual ha ajudat moltíssim, crec que la tecnologia aplicada a la nostra relació amb el públic pot ajudar a captar més i nou públics, i a pensar com ha de ser aquesta relació,  però crec que hi ha necessitat de tornar a gaudir les coses com són en la seva naturalitat. El teatre és en viu. Crec que no és substituïble i de no ser així tindríem molta mala sort, perquè després de 3000 anys, que ens toqui a nosaltres… 

FR: Has demostrat passió pel teatre, anant més enllà de la teva responsabilitat com a directora general del Grup Focus, lo qual demostra la seva capacitat d’interpel·lar a la gent en lo sensible, que tantes i tantes vegades s’ha criticat com un efecte de debilitat. Després d’aquesta maleïda crisi sabem que la vulnerabilitat que ens porta al teatre és la força d’aquest. 

Faria una última aportació ja enfocada també a d’altres sectors. 

Les últimes setmanes he tingut l’oportunitat de parlar amb altres sectors. Avui venim d’un dinar amb tot d’agents del sector de la música, molt interessant, on la gent del Primavera Sound parlava de posar en el Palau d’Esports de Barcelona a 5000 persones. 

M’agradaria saber, des de la teva posició, quina diferència estableixes entre el sector de les arts escèniques i altres sectors; el món del llibre, del cinema, de la música, etc. 

On et situaries?

IV: A veure, aquí hi ha el José Luís Camilo, del cinema, que està en un procés de transformació de tot el sector, estructural i de model de negoci, que ja ve d’abans de la pandèmia, però podríem distingir entre espectacles en viu i no en viu, en obert i en tancat; tot condiciona. 

A mi el que no em sembla just és que no puguem trobar els protocols necessaris perquè la música es pugui desenvolupar en una sala de concerts i, en canvi, es pot fer el mateix concert en un teatre, em sembla surrealista. 

Entenc que hi ha un condicionant que és el consum de begudes i de menjar. En les sales de concert forma part de la seva línia de negoci, en el teatre és més un servei i per tant deixa de ser un ingrés tan substancial com per considerar-lo un compte d’explotació a banda, per tant entenc que això els deixi amb una certa inviabilitat, però igual que s’han buscat recursos per tenir tots els espais teatrals oberts, s’hauria de fer l’esforç perquè una activitat musical es pugui veure en una sala de concerts i que no s’hagi de veure la mateixa en un teatre, que és el que està passant. Això, pel que fa els espectacles en viu.

Estem en diferents taules. Amb els cinemes estem en una taula de negociació pels protocols d’equipaments. Coincidim bastant amb la gestió d’entrada i sortida, però ells tenen un element de negoci, com són les crispetes, que els inviabilitza bastant. Per contrari, el teatre està bastant protegit perquè depèn exclusivament del que passa en el teatre. No depenem ni de marxandatge, ni de begudes, ni de menjar, cosa que ens ha brindat millors condicions per afrontar la pandèmia. 

El món de les llibreries, no he entès mai que no es pogués celebrar Sant Jordi -ens vam posar a disposició del sector en el seu moment- quan sí que podies anar al supermercat. Potser no es podia fer un gran acte de carrer, però perquè no es podia racionalitzar les entrades i sortides d’un espai com en un supermercat quan, a més, hi havia supermercats que tenien llibres. Són errades que s’han comès fruit de la complexitat i l’atropellament d’analitzar, des de diferents governs, mil sectors molt diferents entre ells però, per sort, amb temps, tots els sectors ens hem pogut anar asseient amb ells per explicar quines eren les possibilitats de lluitar. 

En el món de l’art, els museus sempre han estat oberts perquè es creu que es podia gestionar millor l’entrada i sortida de públic. Aquí hem entrat en conflicte de si l’església podia estar i el teatre no; jo tenia fotos del principi de la pandèmia, del congrés dels diputats, perquè té una forma d’hemicicle i veia els parlamentaris asseguts de manera que podien fer la seva feina i, en canvi, no podíem obrir els teatres. 

El que espero és que tot això passi ràpid, que vacunin el més ràpid possible, no només el públic sinó també als artistes, que sabeu que estan treballant sobre un escenari sense cap protecció i que s’estan seguint protocols molt estrictes però que contenen elements de risc. Hem de comptar que no existeix el risc 0 i els artistes estan sent molt generosos. Juguen aquest joc perquè és la seva passió, necessiten treballar no només pels diners sinó perquè necessiten l’escenari, però hem d’aconseguir vacunar a tothom i que s’elimini aquesta distància de seguretat entre les persones, que és el que està fent que no puguem gaudir, en la seva essència, del fet teatral. 

Si ha de durar alguna cosa que sigui la mascareta però la distància no. Que puguem seure junts i, fins i tot, saludar-nos de forma més humana. 

 

*

  1. Més que una pregunta, voldria subratllar una cosa que has dit. Les arts en viu han decretat la seva mort en innumerables vegades, però no han mort. Quan va aparèixer el cinema, al teatre li quedaven minuts, però no va caure. 

El que ha passat és que s’han anat sumant les diferents ofertes creant diversificació de l’oferta cultural. Això resol un dels problemes que té la cultura a Espanya, que és el poc consum cultural que hi ha. 

Els incentius al consum, com tu has comentat abans el Bonus Cultura, sí que té un antecedent al País Basc, i va ser un èxit, son molt importants. 

La meva observació és que hi ha un tema que falla des dels inicis de la democràcia  i que hauríeu d’incorporar, més enllà de la feina boníssima que heu fet: una educació artística i cultural. Per incrementar el consum cultural és imprescindible que l’educació artística i cultural estigui inclosa en l’educació obligatòria. És una eina de futur. 

IV: T’asseguro que hi és, però és cert que no ho hem mencionat aquí. 

Sí que volia esmenar una cosa respecte l’increment del consum, i és que Europa, si en alguna cosa es pot distingir de la resta de grans corporacions de països del món, és en la seva cultura. Europa ha dit que ha tret uns fons econòmics europeus que tenen en compte la cultura però no estan pensats per a la cultura. Estan pensats per elements que poden tenir alguna influència en com es desenvolupen les empreses que fem cultura i, una de les coses que podria fomentar Europa amb els fons europeus és precisament el consum. Posar en valor el que a Europa està com a número 1 del rànquing, que és el fet cultural. Tu que tens contactes importants a Europa, si us plau, traslladeu-ho, perquè arribaran molts milions a Catalunya i a Espanya i no estan pensats pel nostre sector. 

FR: Bé, agrair l’amabilitat a CaixaForum per deixar-nos expressar a través d’aquest cicle, Aportacions, i sàpiguen que el proper serà en un mes amb Ignasi Aballí sobre les arts visuals i l’art contemporani. Gràcies, Isabel, per haver vingut, i gràcies a vostès per fer-ho possible. 

Fins la propera. 

 

APORTACIONS

  1. La pandèmia ha aguditzat el desequilibri provocat per l’infrafinançament previ de tots els agents de la cadena de valor.
  2. El públic ha estat fonamental per canviar el model del tancament de la cultura contra el virus i fer el salt de la cultura oberta com a paradigma admirat a tot el món.
  3. No és possible iniciar una recuperació econòmica de la cultura sense afrontar una revisió paral·lela i autocrítica del model cultural.
  4. El sector ha de liderar la forma de recuperació amb l’ajut imprescindible de l’administració. Primer actuant com a garant d’una cultura oberta a tot el territori; segon com a autèntic valor col·laboratiu per afrontar projectes estratègics de país.
  5. El teatre, la cultura, han estat fonamentals per lluitar contra l’individualisme egoista i l’aïllament imperant.
  6. Sense el teatre, seríem menys humans.
  7. El teatre ha aportat la consciència col·lectiva, la voluntat de compartir espais de reflexió, sensacions i sentiments.
  8. El resultat de l’any 2020 és molt greu i manté al sector sobre una corda fluixa, mal protegit per una xarxa de recursos públics en forma d’ERTO o d’ajuts econòmics.
  9. La única sortida és tirar endavant, però s’ha de fer en bones condicions i mostrant el potencial del sector.

 

Published inAportaciones*DIÁLOGOS BARCELONA

Be First to Comment

Deja una respuesta

Simple Share Buttons