* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL
Sorprèn quan algú es refereix a la cultura com una realitat aliena i prescindible o com un luxe destinat a uns pocs. En néixer, ens incorporem a una cultura i la nostra quotidianitat reflecteix d’una manera omnipresent la cultura que ens configura. N’hi ha prou de traslladar-nos a un país llunyà per constatar-ne l’evidència. Ja des de l’entorn familiar o l’escola, és fonamental que la cultura no sigui presentada als infants i als nois com un llast, com una motxilla feixuga que cal memoritzar. La cultura és per viure. La consciència cultural obre infinites portes al coneixement, a la sensibilitat, al qüestionament crític, a l’intercanvi… La cultura no és accessòria: és definitòria. I cal celebrar-ne la diversitat i aprendre a assaborir-ne la diferència.
La cultura no és un fòssil: constantment es transforma, des de la llengua, des del llegat de referències compartides, des del tresor de la bellesa heretada en totes les expressions artístiques, des de la creació tenaç, lúcida, intuïtiva, valenta que es confronta amb la contemporaneïtat. La cultura no admet la indiferència. I no hi ha plenitud humana sense participació en la cultura. Barcelona i el conjunt de Catalunya disposen d’importants monuments i equipaments culturals (museus, teatres, auditoris, biblioteques,…), de nombroses i decisivament cohesionadores entitats de cultura popular… La societat catalana s’està plantejant ambiciosos reptes col·lectius. No hi pot reeixir menystenint o arraconant la cultura, perquè cap projecte polític integral per al nostre país té sentit si no fa de la cultura, de l’art, del coneixement, de l’excel·lència, del talent,… un eix irrenunciable. No es pot acceptar la confusió entre cultura i polítiques culturals. Els veritables protagonistes de la nostra vida cultural no són les institucions. Ho són els creadors, els intèrprets, els productors, el públic que s’hi acosta i que en gaudeix.
Les polítiques culturals han d’impulsar i afavorir la cultura. I des de les administracions cal crear les condicions perquè les energies culturals puguin desplegar totes les seves potencialitats i es puguin projectar internacionalment. Des del CoNCA reclamem més recursos públics per a la cultura i una legislació que millori el marc professional d’un sector massa vulnerable i que creï les condicions favorables a una major implicació del conjunt de la societat en els projectes culturals. Ho fem des de la transversalitat. Només som des de la cultura.
*
Carles Duarte i Montserrat es Presidente del CoNCA.
